Saidí, 26 de desembre de 2019. Fotografia: Mercè Ibarz.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Escric en dies de boira, a la contrada no hem vist el sol des que hi vam arribar la vigília de Nadal. Compartim les hores de conversa i festes amb dos amics bascos, pare i fill, que no coneixien aquestes terres i que n’estan encantats. També la família i les amistats han quedat encantats amb ells, el gran és un bon conversador que ha corregut força món i produeix cine, que és una fascinació familiar. Són encantaments diferents, de mèrits propis, i tant, però diria que enllaçats i afavorits per la boira, que tan mala reputació té entre els veïns, no la suporten i no s’hi acostumaran mai dels mais. És boira alta, potser és això.

Quan la boira és alta, el grau de recolliment, cap a casa, les cases, els propis embruixos i els dels altres, que la grisalla ambiental estén entre la vista i el món exterior, no pesa gaire, al contrari, hi posa bones condicions. És bona escenògrafa, la boira. Mentre que si és baixa, a tocar del nas, n’has de ser fan total (a casa en tinc un) perquè al cap de dos dies no t’ataqui els nervis, poc o molt: la boira baixa és neurastènica, paraula de moda inventada fa cent anys que no fem servir més però que et ve al cap sense remei quan surts al carrer i no hi veus re de re. Dies de dues intensitats de llum i prou, sense variació: llum de dia i llum de nit, la de dia és la mateixa d’un quart de nou fins gairebé a les sis del vespre. Als bascos, que són de Sant Sebastià, l’olor de la boira i l’olor de la fusta pel poble els ha tornat les pessigolles aromàtiques, antigues al pare i intuïdes al fill, un record que no sabien que tenien, somriuen com xiquets. Per a nosaltres, que vam arribar amb un coet al cul per coses de la vida trafegosa a la ciutat, conduint de nit, parant en una Panadella buida i sense esme, la boira és una cova amable. 

Amb l’Ángel, Ángel Amigo, l’escriptor primer i després productor de La fuga de Segovia (Imanol Uribe, 1981) ens coneixem des de la prehistòria, quan l’Avui em va enviar a cobrir la diada de Montejurra el 1977. El vaig seguir com a periodista, llavors a Egin, i després de la destrossa del diari vaig veure que s’anava configurant com a productor de cine. No és que impulsés el cine basc i prou, sinó que hi va posar les bases per fer-lo existir. La indústria cinematogràfica basca és un fet, cosa que no es pot dir gaire de la catalana, i li deu moltíssim a aquest home gran com un ós i d’ull-cap-cor que no paren mai. És en bona mesura una memòria viva, que vol dir que també sap un niu de l’envitricollada història recent del cine espanyol i les peripècies corresponents del festival de Sant Sebastià. Ha produït molt, també films de culte que sense ell no existirien, cosa que poques vegades ressalten els crítics i comentaristes, acadèmics i no, com ara El sol del membrillo (Víctor Erice, 1992). Sentir-li explicar què va haver de fer perquè s’acabés i es pogués estrenar al festival de Canes, amb el director Erice i l’estrella, el pintor Antonio López, que no es parlaven des de feia llargues setmanes, és penós i divertidíssim.

Hem anat a Mequinensa i hem pujat al castell, la panoràmica del pantà que es va endur el poble és sempre de gran intensitat, més quan la veus per primer cop. Mentre parlàvem i ateníem les moltes preguntes i fines observacions del jove Pablo, podia copsar que son pare calibrava la localització si un dia la necessitava. Muntar la indústria basca del cine no ha estat sempre fàcil, i el productor Amigo fa temps que s’espavila per altres territoris plens d’històries per contar, ja sigui Llatinoamèrica, Guinea Equatorial o les terres franceses, bascos n’hi ha hagut i n’hi ha de pertot, i són aquestes les històries que persegueix: històries de la història, la construcció de la vida moderna, la memòria del franquisme i més encara la del postfranquisme, què se n’ha fet i se’n fa dels marginals i lluitadors. Després hem prosseguit per la ribera baixa del Cinca, cap a Xalamera i l’ermita de Santa Maria. L’efecte en el nostre amic ha estat encara més fort, a nosaltres ens passa cada volta que hi tornem encara que ens la sapiguem de memòria. Hi estem sols, com és habitual dalt de la serra des d’on l’ermita templera domina el panorama. D’esquena té la ribera, davant els Monegres. Això és preciós, dirà després l’Ángel, un regal, sempre veus les restes de la història voltat de gent, viatgers i turistes, i aquí és per a tu sol! Però no, no estem sols. Una figura sortida de la boira alta apareix des d’un dels camins monegrins, un home que camina, passa pel costat, saluda i emprèn la baixada cap a la carretera d’Alcolea. El nostre amic reté l’escena, que després comentarà un cop i un altre.

Pel gust d’acompanyar-lo i comentar-la amb ell he tornat a veure alguns capítols de la sèrie Peaky Blinders, que l’Ángel no havia tingut ocasió de veure fins ara. És feta per un home de la seva generació, Steven Knight, i reuneix tant del que li agrada al basc: criteri estètic i narratiu, marginals de la història –clans gitanos anteriors a la industrialització que no són rurals exactament, irlandesos de totes les faccions armades, comunistes–, policies criminals, mafiosos jueus, italians i americans, dones de caràcter, una banda sonora extraordinàriament creativa, i l’èpica dels bons relats populars, tràgica, compassiva i burleta, per no parlar que a cada capítol en passa una de grossa que et deixarà glaçat.

Ha començat el 20 i els diaris s’entesten a dir què veurem, llegirem, etc., aquest any nou i aquesta dècada que engeguem. A La Repubblica llegeixo que les grans plataformes de pagament productores de l’audiovisual consideren que han canviat les regles i ho veurem aviat: ‘De primer va ser el biopic i el documental, ara la partida es juga en la història i el revisionisme.’ De tot això en sap, en pot fer molt, i ho esperem, l’amic Amigo.

Justament del revisionisme de la història i la memòria hem estat parlant durant hores aquests dies de boira. Amigo no ha parat mai de quadrar dades i noms de les històries que coneix de primera mà, molt més que nosaltres i moltes més, i barrina tothora com s’haurien d’explicar. Són històries que ara ens venen, i encara més que ens vendran, de l’inrevés, amb el vestit de la hipocresia convençuda dels seus drets. De feina no li’n falta, i la farà. Aurrera, amic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.