*Confinar/confinament. Sense cap mena de dubte, els supervendes de la crisi. La pujada de la gràfica que deuen haver fet a Google en un mes deu ser rècord mundial. Fins ara els teníem més o menys presents per Carlo Levi (confinat al sud d’Itàlia pel feixisme mussolinià) i Espronceda (‘en todo el mar conocido / del uno al otro confín’). Ara ja semblem amics de tota la vida.

*Contagiar/encomanar. El gran plany entre la lletraferidura. I un bon exercici per entrenar la ment a la complexitat del debat lingüístic. Hi ha qui s’ha queixat que l’abús de contagiar empenyi encomanar a la llarga llista de mots arraconats. I té raó. Però per què passa això? Per la castellanització dels mitjans? No solament. Al verb encomanar, encara força viu en la parla oral, hi correspon el substantiu encomanament, que ni té tradició ni sembla gaire manejable. El llenguatge periodístic sovint necessita substantius per als titulars (i el col·loquial també, perquè fan de més bon derivar), per això és lògic que prefereixi contagi; d’aquí l’auge subsegüent del seu verb, contagiar. Tots dos amb poc arrelament en català (és probable que siguin hispanismes), però que ara agafaran fort. Que encomanar es mantingui viu (ho té més fumut que abans de la passa) depèn de nosaltres.

*Prendre o aferrar (a algú) (una malaltia)/ apegar. Però no solament d’estàndard viu el parlant. A les Balears, les denominacions tradicionals, si més no en la parla informal, són les dues primeres; als dialectes occidentals, la segona (també en les variants anormatives pegar i empegar).

*Infectar. El tercer en discòrdia. Diria que va de baixa. No pas per anglicisme (hi ha qui l’hi considera, si més no com a sinònim d’encomanar, encara que el DIEC el reculli) sinó probablement per una mena de prejudici: sona antic, a literatura russa de l’època de la lepra. El substantiu infecció, en canvi, aguanta millor, així com el participi, infectats, que els mitjans compaginen amb contagiats.

*Passa. Aquesta sí que va pel pedregar. Tal com passa amb moltíssim repertori col·loquial (santcristo per crucifix, pansa per herpes, tou de la cama o panxell per bessons), s’esvaeix a un ritme accelerat. No cal dir que el fet que el castellà no tingui un equivalent hi ajuda molt.

*Viral. El cas exactament contrari. Continua essent el gran tapat, perquè el diccionari normatiu no el recull i el Termcat només el proposa en el sentit modern: ‘Dit del contingut que es propaga ràpidament i de manera massiva per internet a través de reenviaments entre els usuaris de les xarxes socials.’ Encara més, afegeix que també es pot utilitzar com a substantiu: ‘Farem un viral que ens omplirem les butxaques’ (l’exemple és meu). Com a adjectiu, ha esdevingut tan hegemònic que gairebé ha condemnat l’oficial, víric, a l’ostracisme.

*Virulent/virulència. El dilema. Tinc curiositat per saber si ara que els professionals de la comunicació han descobert que els virus s’escampen de manera virulenta deixaran de fer-los servir com a sinònims de violent i violència. La violència per als piolins i la virulència per a la Covid-19.

*Col·lapse/col·lapsar. Ídem per a aquest binomi. Tal vegada un efecte secundari positiu serà que els reservarem per a la ‘Paralització transitòria de les activitats econòmiques, polítiques, etc.’ (GDLC) i deixarem que els edificis i les autopistes s’ensorrin, s’enfonsin o s’afonin, que prou pena tenen.

*Teletreball. Per a mi, el dany col·lateral més lamentable de la crisi. Contribuirà a la reculada de feina (faena al País Valencià), perquè és un cas equivalent al de contagi/encomanar: diem ‘De què treballes?’ (verb) però ‘Quina feina fas?’ (substantiu). Sembla que la possibilitat de telefeina no s’ha ni plantejat. La cosa s’agreuja amb el derivat: teletreballar és operatiu mentre telefeinejar no (hauríem de dir ‘fer telefeina’, però ja és una locució i per tant menys pràctic. En aquest sentit, el mallorquí, que empra fer feina en comptes de treballar, serà un bon camp de proves).

*#joemquedoacasa/#joemquedeacasa. L’eslògan també ha generat cert moviment. La VOC (Versió Original Calcada) millora amb les propostes #jomesticacasa (Principat) i #joesticacanostra (Illes).

*Màscara/mascareta. No n’ha generat gens, en canvi, el diminutiu de màscara, clarament inspirat en mascarilla. Sembla obvi que el necessitem, perquè el parlant, a pesar de la sisena accepció del DIEC (‘Careta per a amagar, protegir o medicar la cara’), associa màscara a una andròmina de dimensions iguals o més grosses que el rostre. Temo que, un cop més, quedarà com una ocasió perduda de crear un derivat de manera autònoma, sense malcopiar.

*Paper de vàter. La millor notícia de la crisi: que un anostrament com vàter resisteixi al papanatisme en voga (i a la força de la publicitat, que ens voldria tots higiènics). Aprofito per saludar des d’aquí a tothom que s’ha esquinçat l’esquinçable per la polèmica de Sabadel; us imagineu quina cara fan els anglòfons quan us senten dir water d’aquesta manera?

*Coranovirus. Acabo amb el premi a la relliscada del mes: a Joan Coscubiela, que va superar (involuntàriament) tots els acudits sobre el virus de la corona i de la Corinna. Vet aquí el moment. Que ens faci més passadora aquesta murga.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.