Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ja us he parlat alguna vegada de la meva iaia Maria, la dona més culta que he conegut mai. A penes sabia llegir i escriure, no havia anat mai a escola, però sabia escoltar i explicar històries. Parlava un valencià preciós i comprenia a la perfecció el castellà. Li agradava escoltar la ràdio, la seva radionovel·la preferida s’anomenava ‘Lucecita’. Tot i això, tenia molts problemes per a expressar-se en aquest idioma, el seu vocabulari era molt escàs; una de les seves paraules cèlebres era ‘sabato’ per compte de ‘zapato’. Tots rèiem, amb ella i no d’ella.

Jo vivia a Gandia i només parlava castellà a l’escola. Sóc una dona del segle passat i en aquella època era obligatori. Però això va canviar quan la meva família va traslladar-se a viure a la ciutat de València; llavors, el meu català es va reduir a l’àmbit familiar. Tot i que parlava i escrivia el castellà correctament, a l’institut es burlaven de mi constantment per la meva dicció.

Un dia el professor de ciències em va fer sortir a la pissarra perquè expliqués el meu treball. Quan vaig començar a parlar, tots van esclafir a riure; de tant en tant el professor els feia callar sense gaires ganes. Les galtes em cremaven i les llàgrimes amenaçaven de sortir en cascades tot i els meus intents per impedir-ho. De cop vaig callar, el professor em va convidar a continuar, vaig respirar profundament i vaig obeir, però aquesta vegada ho vaig fer en català. Es va fer un gran silenci, ningú comprenia res.

—¿Qué hace, Pasqual? –em va preguntar el professor, atònit.

—Exposar el meu treball de ciències –li vaig respondre la mar de tranquil·la.

—No haga tonterías.

—És el meu dret. M’empara la llei d’ús i ensenyament del valencià –li vaig dir altiva.

Ell em va mirar i em va ordenar seure.

Jo havia sentit parlar d’aquesta llei a casa, s’acabava d’aprovar. No us diré que a partir d’aquell moment vaig deixar de parlar en castellà, no és cert, ho vaig continuar fent a l’institut, però només amb els professors, no sóc tan valenta i no me la volia jugar; però com a Gandia, sí que a partir d’aquells instants la meva llengua va ser el català. La meva dicció no ha millorat gaire i continuo fent espardenyades cèlebres, ben igual que la meva iaia; la darrera, aquest Nadal, quan vaig desitjar un ‘Buen Navidad’. I tots van riure, amb mi i no de mi.

Tot això m’ha vingut al cap arran d’un piulet d’Esther Sanz, una regidora de Vox. Aquesta feixista supremacista no es mereixeria ni un caràcter d’aquest article si no fos que, com una abusadora del pati de Twitter, s’ha ficat amb el nen youtuber Miquel Montoro.

‘Un niño español de trece años que no sabe hablar castellano en condiciones y con naturalidad. Es tremendo.’ Un piulet gens innocent, pensat per a fer mal a un nen. El que és ‘tremendo’, senyora, és la seva pocavergonya. Si té ganes de brega, faci el favor de ficar-se amb gent de la seva edat. I, per cert, el que li hauria de semblar vergonyós és que hi hagi tants nens espanyols monolingües.

Passi-ho bé i ‘Buen Navidad’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.