Dijous 14. El prestigi de les xarxes socials va per barris, o sigui, per interessos. Quan un analista pretesament objectiu hi topa amb un comentari agosarat, i contrari a les seves tesis, el titlla sense embuts de sentimental i es queda tan ample. Naturalment, l’analista, de sentiments, no en té: ell només es mou per la raó. I, com que el seu ofici és el de comentarista polític, raó és sinònim de política –’fer política’, en diuen. Cosa que vol dir acatar l’estat de la situació per la seva aparença (‘objectivitat’) i deixar-se estar de visions personals (‘subjectivitat’). Com és notori, el raonament esdevé circular, i sempre acaba reafirmant el sistema: si aquest crea les condicions objectives –la ‘realitat’–, l’única opció és resignar-s’hi, deixant de banda el que pensis –la teva ‘subjectivitat’– i, sobretot, la convicció que les coses poden canviar. ‘Objectivitat’ seria admetre que arriben mals temps i treballar tots plegats per evitar mals majors; ‘subjectivitat’ seria afirmar que els mals temps colpegen els de sempre, que els de sempre tenen dret a rebel·lar-se, i que els de sempre tenen dret a canviar les coses, perquè quan els mals temps seran de nou arribats, no ho paguin els de sempre. ‘Objectivitat’ seria tot el que emana de l’estat; ‘subjectivitat’, tot el que digui o deixi de dir la Generalitat. ‘Objectivitat’ seria que la Nissan pugui fer el que li roti i deixar sense feina milers de treballadors; ‘subjectivitat’ seria posar el país en vaga general per nacionalitzar l’empresa. Admeto que també són raonaments circulars, però, per una vegada, en favor de la majoria.

Divendres 15. Doncs, bé: el dia que VilaWeb celebra el seu quart de segle de laboriosa brega, ensopego, precisament, a les xarxes amb una reclamació colpidora: una família que té el pare morint-se i demana poder-li aplicar un medicament prohibit: el medicament familiar. La presència dels teus com a darrer consol. Em recorda un episodi personal de fa poder trenta anys. Va ser a Bellvitge. M’havien fet una pielografia per comprovar l’estat dels ronyons i no sabíem que era al·lèrgic al iode del líquid de contrast. Enllestida la prova, vaig començar a tremolar damunt la taula metàl·lica com una serp imantada. Tot el que em van donar no servia per a aturar el fred, la por i la tremolor. Van avisar el cap d’urgències, que va ordenar corticoides –com si res. No sabien què fer i jo em moria de tremolor, de fred i de por. Van avisar la dona caritativa que m’esperava al passadís, senyora, una cosa inesperada, ella es pensava que m’hi havia quedat, em va trobar fred, pàl·lid i tremolós que em moria, i se li va acudir de fer-me un petó llarg, càlid i humit que em va fer perdre la por, el fred i la tremolor. I encara sóc viu, però ella no.

Dissabte 16. Serà el primer any de la meva vida que em passo un maig confinat. De petits, el maig era un mes ple de llum i de promeses estiuenques. Era el mes de Maria, certament, i a la seva imatge a l’Ateneu –antiga casa de barrets, convertida en ateneu popular durant la República, i ocupada per l’Església després de la guerra–, on apreníem les primeres lletres, ofrenàvem roses i lliris mentre ens manaven de cantar:

Venid y vamos todos,
con flores a porfía,
con flores a María,
que Madre nuestra es.

O, també, l’himne dedicat a l’aparició de Fàtima, traduït de l’original portuguès a l’espanyol, que feia:

Del cielo ha bajado,
la Madre de Dios,
cantemos el Ave
a su Concepción.

Eren temps nacionalcatòlics, ja em sabran dispensar; marxàvem, seguidament, cap a l’església de Sant Josep, on al mur septentrional de la nau major hi havia pintada una imatge de la Immaculada, amb els blau cels habituals, i un rètol en gòtica daurada campant dalt de dot: ‘Tota pulchra es Maria’; i, finalment, la senyoreta Carme, que ens feia classe amb la bondat imperiosa d’una predicadora en terra d’infidels, ens oferia una xocolatada amb melindros vora el gran safareig on regnaven els lliris i sota el llimoner i el micaquer del badiu de casa seva, situada al passatge de Ventós Mir, rere la façana oriental de l’església. Seria obscè tacar aquells records amb una pretensió d’innocència que vam perdre ben aviat, quan li cantàvem a la nostra companya de jocs i d’escola María la Gorda:

María,
patata fría,
culo caliente,
espanta a la gente.

Contra el que pensava Eliot, l’abril no és el més cruel dels mesos de l’any.

Diumenge 17. Visita nocturna de l’oncle Pedro, germà petit de ma mare, mort fa vint anys. Hi compareix molt jove (va morir a seixanta-cinc anys), però amb els senyals –ulleres profundes, icterícia, lleu tremolor–del mal que se’l va endur. Dins el somni, em pregunto per què ha convocat tanta gent a la vegada –familiars que han d’arribar per diferents conductes a un mateix lloc: l’andana d’una estació de tren. Quan ens retrobem, es mostra afectuós, però distret, mirant amb ànsia l’horitzó, és clar, penso, espera la resta de viatgers, jo he estat el primer i vol assegurar-se que tots vagin arribant. D’andanes, per cert, parlaven l’escultor Rubek i la seva dona Maïa a Quan despertem d’entre els morts, l’última obra de teatre d’Ibsen: a cada estació de tren, dos empleats del ferrocarril, un d’ells amb un fanalet a la mà, van amunt i avall de l’andana, mentre, amb una veu dèbil i ofegada, parlen de coses insignificants, en la quietud de la nit. La visió onírica d’una andana també em recorda l’episodi de la Vida d’un idiota, d’Akutagawa Ryunosuke, on evoca el seu anar i venir per l’estació, enmig del vent portat per la pluja, on espera el tren que l’ha de dur a la ciutat on s’està morint el seu mestre; a l’altre costat de l’andana, uns peons canten a plena veu al compàs dels cops de pic i pala, mentre el vent arribat amb la pluja esquinça el cant dels peons i els sentiments del viatger, que s’ha oblidat d’encendre la cigarreta i experimenta un sofriment semblant a l’exaltació. Quan s’acostava la seva fi, vam coincidir amb l’oncle Pedro a l’hospital on havien tret les pedres del fetge a la meva mare, però vam evitar parlar de la seva salut –jo sabia que a tot estirar li quedaven tres mesos de vida. En el somni, m’apunyalava els ulls el contrast entre la pell esgrogueïda de l’oncle i el verd brillant d’un aparell de telèfon públic d’un racó vora l’ascensor.

Dilluns 18. Enfront del nacionalisme d’estat, no pas banal sinó ‘confortable’, el nacionalisme sense estat fa figura de nacionalisme ‘incòmode’; si un nacionalisme sotmès perd aquesta naturalesa incòmoda, no és re. Una altra cosa és si pot presentar batalla a camp obert al nacionalisme d’estat, sempre considerant que al Principat hi ha un gruix de població decantat –o susceptible de decantar-s’hi, quan comencen les castanyes– cap al nacionalisme confortable. I pels resultats des del Primer d’Octubre, sembla que l’independentisme –aquest avatar del nacionalisme incòmode– no ho pot fer, això d’anar al descobert, sense patir repressió de masses duríssima, exilis i presons de líders i representants, rendicions i divisions profundes en el sistema de partits i en les entitats de masses. La dispersió empetiteix. Els que pensen que cal ampliar les bases, acumular forces, o qualsevol altra estratègia aliancista, renegant del nacionalisme incòmode per convèncer els nacionalistes confortables, erren el tret perquè semblen ignorar que l’estat espanyol no solament disposa de la força, sinó de l’hegemonia de la rutina: és ell qui cobra impostos i en reparteix engrunes; és ell qui atorga identitats i passaports; és ell qui determina la política financera i la política exterior; és ell qui disposa del BOE i del Banc d’Espanya; és ell qui fa passar per la finestra de les pensions i qui calcula l’IPC… En conseqüència, la seva capacitat de proporcionar confortabilitat representa una mena d’assegurança de vida per al ciutadà espanyol de cor, de butxaca, de sentiment, o de prudència. L’independentisme no pot proporcionar aquest grau de confort, però podia haver jugat dues cartes, entre el 2015 i el 2017, i no ho ha fet, menys per incompetència que per ideologia retrògrada del seu grup dirigent.

Una de les cartes era la del republicanisme, no entès a la manera liberal-democràtica de dalt a baix i garantit a l’individu per les institucions, sinó basat –com diu Andreas Nölke, en la versió italiana piulada per Antoni Soy– en l’autodeterminació de les comunitats polítiques mitjançant una potent participació en les eleccions, la transparència i la deliberació: allò que anomenem sobirania popular. Aquest projecte era i és a la base de l’independentisme –en dèiem procés constituent–, que no és que no l’hagi sabut explicar, sinó que no ha estat capaç de posar-lo en pràctica. La segona carta a jugar, precisament la més bona per no caure en un nacionalisme tancat, era l’universalisme, el fet que la revolta catalana del Primer d’Octubre i la seqüela del dia 3 contenia in nuce la capacitat de lligar allò que és local amb allò que és universal proposant una transformació de la societat en termes de nova economia, igualtat, justícia i solidaritat, o sigui, enllaçant la mobilització massiva amb els problemes que planteja avui dia la continuïtat de la vida al planeta. No calia esperar la pandèmia, per a saber de quina mena eren aquells problemes, prou estudiats i coneguts des de fa temps; i el país, la nació sencera, comptava amb prou experiència material i capacitat de pensament per a establir el lligam entre interessos nacionals, canvi social i problemes universals. En canvi, els grups dirigents s’han acomodat a la retòrica del pensament dominant, i ja parlen de ‘reconstrucció’ o de ‘recuperació’, és a dir, de fer-nos tornar a la sínia. I així no es convenç ni a propis ni a estranys.

Dimarts 19. Al·leluia! Cauen les xifres de morts i de contagiats; el govern central ens donarà permís per canviar de fase i ens atorgarà engrunes de finançament mentre anem coincidim en codecisions i cogovernances; la taula negociadora es tornarà a desplegar i potser sortiran presos d’ETA; avança la recerca de la vacuna contra la Covid i l’OMS aprovarà el medicament per combatre-la; ens plouran milions europeus amb transferències o amb deutocràcia i hi haurà consens per a reactivar el turisme alemany a les Balears; avis i néts es retroben a cops de colze…i jo, kafkià impenitent, sense poder anar a la piscina.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.