La paraula és lletja. O si més no, als fills de la correcció política ens ho sembla. ‘Enemic’ és un terme que remet a la guerra, un dels grans papus de l’Europa presumptament civilitzada del segle XXI. Nosaltres acceptem com a màxim rivals, competidors o contendents. Però, encara que fem veure que no, això és una guerra i en un dels bàndols hi som nosaltres. A l’altre hi ha l’enemic.

Com en dius, si no, d’algú que et tracta públicament de nazi, de feixista o de totalitari? Què són, si no, aquests canals de televisió que difamen i esbombem mentides impunement? I aquests milers i milers de piulaires i lectors de diaris digitals que deixen comentaris insultant-nos repetidament, una i mil vegades? I aquests presidents de comunitats autònomes, ministres i ex-presidents de govern que fan exactament el mateix en tribunes privilegiades de diaris? I aquests escriptors i escriptores o aquests dramaturgs que ídem? (una selecta mostra aquí) (I aquí, un formulari per denunciar-ho) Tu d’això en dius rivals? Tu creus realment que algú que t’ha desitjat la mort en un accident (‘Ojalá los muertos del vuelo de German Wings sean todos catalanes’), quan es declararà la independència vindrà a donar-te la mà amb ‘fair play’? El vocabulari de l’hegemonisme castellà ignora el terme respecte. L’acord, el tracte o el respecte per la paraula donada no existeixen (l’hispanista Tom Harrington assegura que la personalitat política d’Espanya s’ha forjat al llarg de la història a partir de la mentalitat ‘o estàs amb mi o contra mi’); per als neofranquistes només existeix el codi ancestral d’esclafar l’altre, humiliar-lo i liquidar-lo, ja sigui un indígena quítxua o la selecció lituana de futbol. I si per a això cal mentir, difamar, tergiversar o agredir, doncs ho fan. És material genètic. No has vist les tertúlies dels seus canals? Allò no són tertúlies, és boxa verbal (i que em perdonin els verbs). És la tàctica que el quixotisme ha fet servir sempre, ja sigui un milhomes de barra de bar o un càrrec governamental. O un jugador de la roja, la gran virtut de la qual, no ho oblidem, ha estat sempre la fúria. No en va la simpàtica consigna ‘A por ellos’ és intraduïble.

I tu encara hi vols dialogar? A quin acord vols arribar amb una gent que consideren la fúria un valor a promoure? Per què t’entestes a replicar tuits, articles o declaracions? Per què acceptes acudir a una tertúlia de televisió xusquera on saps que l’última cosa que faran serà escoltar-te? La xarxa vessa de converses entre soldats de l’un bàndol i l’altre que acaben malament, a mastegots verbals. En aquests anys transitoris els catalans hem fet un pas endavant: de la ‘cultura del pacte’ a ‘fer pedagogia’. Això de cultura del pacte només volia dir que, ja que ens tocarà el rebre igualment, si més no fem-hi bona cara que poder no ens plouran tantes garrotades; fer pedagogia, en canvi, ha consistit a intentar convèncer l’amo que no té per què tocar-nos sempre el rebre a nosaltres. No deixa de ser un pas endavant, oi? Doncs ja en veus el resultat. Per això dialogar, que suposaria el tercer i últim esglaó en l’escala de l’entesa, és un error. Dialogar implica escolta mútua, i per a això es necessita un tarannà que la mentalitat imperial no té. Com li vols fer escoltar res a una visió del món que primer dispara (saqueja, provoca, violenta, agredeix, tortura) i després, potser, si està de solfa, fa veure que escolta? Que ja has oblidat les vexacions de la guardiacivil i la policia a l’aeroport o a la Jonquera? Que ja no recordes les trampes dels jutges, les tergiversacions dels intel·lectuals, les amenaces dels governants? (si fins i tot un presumpte progre com en Manuel Vicent es permetia de dir-li ‘cerril’, que no sé ben bé què vol dir però ja es veu que res de bonic, al president!) Si d’això no en dius l’enemic, com en dius?

Amic és un derivat del verb amar, i amistat també. En conseqüència, enemic i enemistat són fills del contrari, el desamor. Perquè tot això, i quan dic tot això no em refereixo al procés sinó a aquest invent que fa tres-cents anys que no s’enganxa, és una qüestió d’amor. En tres segles ni ells ni nosaltres hem aconseguit estimar-nos. I certament no seran les paraules les que ara ho repararan. Ni la dotzena i mitja que hi caben en una piulada ni tres folis d’una carta en un diari. No malbaratis més energia, ni temps, perquè t’han dit que parlant la gent s’entén. A la dita li falta un afegitó: ‘si vol’. Però quan no hi ha entesa possible, cal acceptar-ho i esforçar-se perquè la separació sigui com menys violenta millor. Que ja serà molt, atesa la incapacitat congènita d’ells d’acceptar la derrota. I amb Espanya no és que no hi hagi diàleg possible, és que no n’hi ha hagut mai.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb