13.09.2022 - 21:40
“Déu salvi la Reina i el seu règim feixista”, cantava la banda britànica Sex Pistols, provocant la ira de la monarquia al Regne Unit quan el 1977 va llançar “God Save The Queen”. La cançó va ser censurada per la BBC i en diverses estacions de ràdio. El senzill és un dels més icònics de la banda.
Morta la reina Elisabet II, les xarxes s’han omplert de missatges de condol i planyívoles oficials plorant la desaparició de la monarca, fins i tot hi ha hagut nombrosos republicans que no s’han pogut estar de piular quatre ratlles lamentant el seu decés, però també hi ha hagut moltes crítiques. Amb les etiquetes #BlackTwitter, #IrishTwitter i #IndianTwitter, entre d’altres, s’han recollit les d’una bona part de les comunitats africana, irlandesa i índia a les xarxes, a més d’altres nacions que han estat en algun moment sota el jou de l’Imperi britànic.
L’anomenada “reina del món” era sobirana de catorze estats independents constituïts en regne que formen part de la Commonwealth: el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, les Bahames, Belize, Granada, Papua Nova Guinea, les illes Salomó, Tuvalu, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Antigua i Barbuda i San Cristóbal i Nieves.
El 1952, quan la van coronar, va heretar milions de súbdits a tot el món, molts contra la seva voluntat, sense haver estat preguntats. El comerç d’esclaus africans, l’espoliació de l’Índia per mitjà de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i el genocidi dels aborígens australians són només uns quants exemples de les atrocitats que ha comès la corona britànica a les seves colònies. Cap membre de la família reial no ha parlat mai d’aquests fets ni ha demanat disculpes. A Kenya, on es va assabentar de la mort del seu pare, més de 100.000 kenyans van ser reclosos en camps i es van veure obligats a demanar permís a les autoritats britàniques per a anar d’un lloc a un altre. A l’Orient Mitjà, la Gran Bretanya va traçar les fronteres segons els seus capricis colonials, origen de molts dels conflictes d’avui en dia. A Xipre, els xipriotes grecs no obliden ni perdonen la indiferència de la reina pel destí de nou persones a qui les autoritats britàniques van executar per haver lluitat contra el colonialisme. Al Carib, molts països ja van eliminant el monarca britànic com a cap d’estat. Multitud de persones d’origen africà o asiàtic han rebutjat condecoracions de la monarquia britànica per la relació històrica amb l’esclavitud, com el poeta Benjamin Zephaniah, que va refusar públicament l’Orde de l’Imperi Britànic el 2003.
A la Gran Bretanya, la casa reial va prohibir la contractació d’immigrants i minories ètniques en llocs administratius, segons el diari The Guardian. Buckingham va usar de manera abusiva l’anomenat “royal consent” (consentiment reial), un privilegi parlamentari pel qual el monarca disposa de la capacitat per a permetre, o no, debatre lleis que poden afectar les seves prerrogatives o interessos personals i econòmics. El 1968, la monarquia britànica va fer ús d’aquesta prerrogativa quan el govern laborista de Harold Wilson va voler impulsar una nova legislació que sancionés qualsevol discriminació laboral o contractual per motius racials o ètnics. Aleshores, aquest tipus de pràctica ja era il·legal a l’administració, i es pretenia estendre la prohibició a les empreses privades. El director financer de la reina de llavors, Charles Tryon, va informar els alts funcionaris que negociaven el text “que no era, de fet, pràctica habitual nomenar immigrants de color o estrangers” per a llocs administratius a la casa reial, encara que sí que se’ls permetia exercir tasques pròpies del servei domèstic. I no seria l’única vegada que faria servir aquest privilegi. Quan va sorgir al parlament una norma per a forçar les empreses pantalla a revelar la informació dels seus clients, la monarca va aconseguir d’incloure una clàusula per a romandre exempta de tal legislació i així mantenir a l’ombra la seva fortuna. En una altra ocasió va atorgar exempcions al seu fill, l’actual rei Carles III, perquè ell pogués impedir que certes cases del seu ducat fossin comprades per les famílies que hi havien viscut i, en canvi, li paguessin de manera vitalícia un arrendament per a viure a la propietat.
El principi d’igualtat jurídica estableix que tots els éssers humans han de rebre un tracte igualitari per llei, sense que hi hagi privilegis ni prerrogatives de sang o títols nobiliaris. És un principi essencial de la democràcia, incompatible amb sistemes legals de dominació com l’esclavatge, la servitud o el colonialisme.
La igualtat jurídica va ser una conquesta de la Revolució Francesa, que sota els postulats de llibertat, igualtat i fraternitat va suposar una ruptura amb el sistema de privilegis feudals. Aquest principi és reconegut a totes les constitucions democràtiques modernes. Això xoca amb les monarquies parlamentàries, atès que el principi d’igualtat davant la llei no existeix o només existeix de manera atenuada, per reduïts que siguin els poders del rei i els nobles; és en si mateixa una contradicció al principi, perquè es proporcionen uns drets i privilegis per naixement.
Elisabet II, en calçar-se la corona, es va convertir en una de les dones més poderoses del món, i un gran poder comporta una gran responsabilitat. La monarca és responsable de totes les atrocitats que es van cometre en nom del seu regne, mentre ella mirava cap a una altra banda. Durant els més de setanta anys de regnat, acumulà uns 450 milions d’euros en patrimoni, i s’estima que la seva fortuna supera els 85.000 milions d’euros. Això situa la difunta reina en una de les persones més riques del món.
