Deu mil elefants

Novel·la gràfica sobre l’expedició a la Guinea Equatorial dels reporters gràfics de la propaganda colonial franquista

VilaWeb
Fotografia: Manuel Hernández-Sanjuan. Hermic FIlms. Arxiu Pere Ortín.
Xavier Montanyà
29.05.2022 - 21:30

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sobre la història del colonialisme espanyol a l’Àfrica negra, a Guinea Equatorial, hi ha poca constància gràfica i documental. El passat colonial és molt incòmode. No interessa de rememorar-lo, ni reconèixer-lo. A més, les desavinences entre la Guinea que va assolir la independència l’any 1968 i la metròpoli van ser notables, amb moments molt crítics, que van fer que l’estat espanyol declarés la qüestió “matèria reservada” dues vegades. Han desaparegut alguns documents, expressament o per desídia, i uns altres han estat protegits o censurats.

Els que ens hem dedicat una mica a estudiar aquell període en reportatges, llibres, assaigs, articles i documentaris, coneixem prou bé les dificultats enormes que hi ha per a desclassificar documents oficials o obtenir informació de les poques fonts escrites i orals que hi ha. Per això, la feina de l’historiador Gustau Nerín o de l’escriptor guineà Donato Ndongo, per exemple, és molt important.

A diferència de l’estat francès, Bèlgica o Portugal, l’estat espanyol encara no ha fet la catarsi necessària i el debat autocrític sobre el seu passat colonialista. Com tampoc l’han fet bascs i catalans, que van ser peces clau en la configuració i l’expansió del colonialisme espanyol en el terreny comercial i missioner.

Coberta del llibre ‘Diez mil elefantes’.

És tan gran el desconeixement que quan filmàvem el documentari Memòria Negra (2006) vaig poder constatar que molts joves universitaris no sabien que, durant més d’un segle, l’estat espanyol havia tingut una colònia a l’Àfrica negra. De la mateixa manera que a Guinea, els estudiants van al·lucinar quan van veure imatges colonials o la cara i la veu del primer president de la independència, Francisco Macías, executat pel seu nebot, Teodoro Obiang, que governa despòticament el país d’ençà de fa quatre dècades. Amb els anys i el menyspreu i deteriorament dels estudis de lletres i humanitats, no crec que la situació hagi millorat.

Per això, qualsevol esforç que miri d’aportar llum sobre aquell passat fosc i incòmode és una bona notícia. Reservoir Books acaba de publicar la novel·la gràfica Diez mil elefantes, una obra pensada, escrita i dibuixada a quatre mans pel periodista Pere Ortín (1968) i l’artista guineà Nzé Esono Ebalé (1977), també conegut com a “Ramon Esono” o “Jamón y Queso”, que actualment viu al Salvador. El llibre defineix així, la parella: “Són, en una possible suma de les parts, periodistes, il·lustradors, artistes plàstics i documentalistes; veritables panteistes intel·lectuals i hedonistes ètics.”

L’artista Esono va viure una censura greu l’any 2017 i estigué internat sis mesos a la presó de Black Beach, una de les pitjors de l’Àfrica negra. Amnistia Internacional, Human Rights Watch i el Pen Club van fer campanya internacional en favor seu. Nosaltres ens férem ressò ací i ací.

A Ramon Esono l’empresonaren amb falses acusacions de falsificació, però el veritable motiu de la seva detenció era que havia “injuriat i difamat” el president de Guinea, Teodoro Obiang, el dictador més longeu del món, en l’esplèndid còmic La pesadilla de Obi. Esono és, sens dubte, el millor artista del món fent caricatures del sàtrapa Obiang.

Una vegada lliure, en la carta que va adreçar als qui li havíem donat suport, deia: “A la presó em vaig mantenir ocupat dibuixant en trossos de cartó amb l’únic bolígraf que em van permetre de tenir. Ara tinc accés a una quantitat infinita de paper i dotzenes de bolígrafs, llapis i retoladors. Planejo de fer servir aquest arsenal més gran per denunciar les injustícies i la impunitat que encara assetgen el meu país.” I ho ha acomplert. Diez mil elefantes és dibuixada amb bolígrafs Bic de colors, entre més tècniques, com ara el collage.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Ebalé i Ortín. Penguin Random House.
Fotografia: Ebalé i Ortín. Penguin Random House.

Manuel Hernández-Sanjuán, “caçador d’imatges”

L’any 1944, el “Director General de Marruecos y Colonias”, el General José Díaz de Villegas, va encarregar a la productora Hermic Films la realització d’una sèrie de documentaris sobre la Guinea Espanyola. A la novel·la gràfica Diez mil elefantes, Ortín i Esono, recreen i s’imaginen com va ser aquella expedició documental per retratar la colònia i deixar constància, tal com havien fet més països europeus, de les “bondats” i els “avenços” de l’estat espanyol en la tasca civilitzadora dels negres salvatges. Recordem que Franco i Fraga deien: “Espanya no és, ni ha estat mai, colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles, que és una cosa ben diferent.”

Durant dos anys, l’equip gràfic, encapçalat pel realitzador Manuel Hernández-Sanjuán, va recórrer la Guinea Espanyola filmant i fotografiant tot allò que considerava d’interès per a la propaganda franquista nacionalcatòlica i, també, per a la seva curiositat personal. Hernández-Sanjuán va acabar reunint un arxiu de trenta documentaris i més de cinc mil cinc-centes fotografies. Amb els anys, aquest tresor documental històric va caure en l’oblit. Fins que, quan ja era molt gran, el periodista Pere Ortín el localitzà i, amb ell, el seu increïble llegat fílmic.

Avui, Ortín i Esono ens presenten la seva versió d’allò que va passar en aquella expedició, mitjançant la narració de Ngono Mba, un dels guies i portadors del “massa” Sanjuán en aquell estrambòtic viatge per a “documentar” l’Espanya negra. Aquells homes no havien trepitjat mai el continent africà, i tot allò que sabien de la natura ho havien après a la Serra de Madrid. Els guineans no els entenien ni ells entenien els guineans. Lògicament, creien cegament en la “magnífica obra civilitzadora” dels espanyols. Per això els pagaven. Però, alhora, tenien molt bon domini de la tècnica i una curiositat innata que els portà a deixar un llegat molt ric i interessant.

Aquella tasca documental és avui una de les millors fonts per a conèixer aquella Guinea, vista pels ulls colonialistes del règim. Com també per a analitzar l’essència de la filosofia colonial espanyola, que tenia com a puntals l’exèrcit i la Guàrdia Civil, la Falange Espanyola, i l’església missionera, en bona part, els claretians catalans. Aquesta història, en mans d’Ortín i Esono també és un bon punt de partida per a imaginar el xoc cultural que va causar l’expedició en l’equip de rodatge i, de retruc, en els guineans.

Fotografia: Manuel Hernández-Sanjuan. Hermic FIlms. Arxiu Pere Ortín.

Una història basada en fets reals?

És una aproximació atractiva més i, d’un punt de vista nou, a la desconeguda història del colonialisme espanyol a l’Àfrica. És difícil de saber com va ser. Ho remarca Pere Ortín a l’epíleg: “‘Aquesta història és basada en fets reals.’ M’interessen molt les històries que comencen amb aquesta frase, però m’interessarien molt més si diguessin una cosa així: ‘La història que es conta ací és real, encara que no necessàriament passà de la manera que ací es relata perquè, al cap i a la fi, qui sap què va passar?’” D’ençà del primer moment que Ortin va veure la feina d’Hernández-Sanjuán, hi ha dues preguntes que l’obsessionen d’aquestes imatges: què mostren i què amaguen?

Si coneixíem les fotografies i els documentaris de la productora Hermic Films, ara, gràcies a Diez mil elefantes, ens en podem imaginar el contraplà. És a dir, com van viure l’experiència i què va significar aquella insòlita aventura per als fotògrafs i els guineans que van conèixer i els van ajudar amb la missió. Val a dir, com és lògic, que, sense l’ajut dels guineans, l’expedició hauria estat un fracàs rotund, atès que els blancs no havien trepitjat mai la selva. “Érem més poderosos que ells”, diu Ngono Mba, el guia narrador. “Descalços i sense els nostres braços no haurien durat ni un minut, ací.”

Tots dos autors, un espanyol i un guineà, han creat una obra que convida a la imaginació i a la reflexió. A fer-se preguntes sobre el nostre passat comú i les aberracions del colonialisme que, en el cas espanyol, va ser encara més nociu, perquè va tenir com a darrer promotor i gestor el règim autoritari del general Franco.

Per ser blanc i espanyol

A més de les vinyetes que configuren la novel·la, hi ha dibuixos, reflexions, fragments de cartes, diaris, fotografies… Tot un conjunt que dóna una força especial a l’obra. Especialment reeixida amb l’ús de la tècnica del collage: fotos retallades, siluetes, segells, postals, dibuixos de persones, o de la natura i els animals. Els autors posen en solfa una varietat de materials i tècniques que multiplica i enriqueix la dimensió narrativa de la novel·la i la converteix en un artefacte ideal per a endinsar-se en un món que ens apareix per les escletxes de la imaginació, entre la realitat i la ficció, entre allò que potser devia passar i allò que potser podem creure’ns i inventar-nos.

Els blancs ho volien veure tot per mitjà dels seus aparells, ho filmaven tot i ho demanaven tot, diu Mba, però ell veia en els seus ulls que no entenien res. La mirada supremacista dels blancs és ben evident: “En aquests temps, hem comprovat que qualsevol que sigui blanc és amo i senyor, modest o ric, savi o babau, que també n’hi ha. És respectat i obeït pels ‘morens’ per ser blanc i espanyol.”

Respecte dels costums i la manera de ser: “Moltes vegades no els entenc”, escriu Hernández-Sanjuán a la novel·la. “De vegades em molesten les seves accions. Em generen sentiments contradictoris. De vegades, m’irriten, m’amoïnen i em repugnen els seus costums, però, al capdavall, sempre els contemplo amb pietat i commiseració. Pobres.”

O de la cultura i la religió: “Els seus déus han estat creats per la ignorància, la bruixeria i el fetitxisme. Admeten la nostra religió amb facilitat i sempre segons el benefici que els pugui aportar, que puguin extreure de nosaltres. Això sí, m’han confessat que a les nits sempre tornen al bosc, als seus amulets, les seves màgies, els seus fetitxes, coses que mai confessaran al capellà que visita el poble.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Ebalé i Ortín. Penguin Random House.
Fotografia: Ebalé i Ortín. Penguin Random House.
Fotografia: Ebalé i Ortín. Penguin Random House.

Perseguir un somni

“No van entendre els nostres costums… i potser no els van voler comprendre mai”, diu el guia de l’expedició. De fet, aquesta podria ser una de les claus, atès que el colonialisme, a més de l’explotació econòmica de les terres, els recursos naturals i les persones, implica l’anorreament cultural del poble sotmès. De manera que, privant-lo dels seus referents, sigui més vulnerable i permeable a la cultura, la religió i la manera de pensar que pretén imposar la metròpoli.

A més de filmar-ho i preguntar-ho tot, tant si entenien res d’allò que tenien al davant com si no, Hernández-Sanjuán perseguia el seu somni secret, recorda Mba. Una visió fantàstica que uns savis vells li havien dit que existia. Un lloc màgic prop d’un llac amagat en què vivien deu mil elefants. Una quimera. Una visió, potser mítica o potser metafòrica, mecanismes molt propis de l’imaginari cultural africà que, segurament, no es pot interpretar mai al peu de la lletra.

Al llarg de la novel·la, i de l’aventura, els expedicionaris entren en contacte amb tota mena de qüestions que posen en evidència la magnitud del xoc cultural entre els colonials i els africans. El ball, el sexe, el bosc, la dona, la maternitat, l’amor, el menjar, les malalties com la lepra, l’habitatge, la religió, la màgia, la natura, etc. “Volien tenir-ho tot”, diu Mba, “un tros de lluna, una serp, micos, lloros, el Sol mateix. Tot engabiat”. I fa notar, per exemple, que els blancs veuen molt malament que ells mengin els animals que cacen: ho consideren cosa de salvatges. Per contra, ells tenien els animals tancats en gàbies i no se’ls menjaven. “Per què tenir un animal a casa, mentre hi ha gent que passa gana?”, es demana. Els blancs no caçaven per menjar, sinó per demostrar que tenien el poder de llevar la vida, opina.

Com a conclusió, entre mil que cadascú en pot treure, trio unes sàvies paraules del guia Ngono Mba: “Crec que no van entendre mai res de la nostra terra. Tot i això, se sentien superiors: amos, mestres, propietaris. Com pots ser propietari d’alguna cosa si no la coneixes?”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes