Ramon Esono, al seu estudi

Dues cares, dues versions de la realitat de l’ex-colònia espanyola de la Guinea Equatorial s’han palesat aquests dies. Són les dues cares eternes. La veritable i la falsa.

D’una banda, la repressió d’una dictadura criminal, dit i demostrat per opositors, exiliats, periodistes, víctimes i observadors internacionals com Amnistia International, EGJustice, o Human Rigths Watch. De l’altra, l’elogi desmesurat d’un inexistent paradís ric, pròsper, que avança a poc a poc cap a la democràcia.

Els primers diuen la veritat, els segons menteixen, però tenen el control del gran aparell majoritari de propaganda dels seus països, Guinea i Espanya, en aquest cas, i són assessorats per lobbys multimilionaris molt influents en la neteja de la seva imatge política internacional.

La veritat, ens l’explica el dibuixant Ramon Esono, ‘Jamón y Queso’, qui, després d’haver patit la repressió d’Obiang durant gairebé un any, denuncia per carta la seva experiència de pres a la tenebrosa Black Beach, les tortures a les comissaries i les morts a les presons.

La mentida ens arriba per boca del membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, Luis María Anson, qui ha visitat Guinea per retre vassallatge al dictador Obiang i concedir-li el Premi Máster de Oro en nom d’una entitat anomenada Real Fórum de Alta Dirección de España, creada el 1982 sota la presidència d’honor del rei emèrit Juan Carlos I.

Després de l’acte oficial, d’una visita a l’Academia Ecuatoguineana de la Llengua Espanyola i de deixar-se utilitzar per la propaganda oficial d’Obiang , en retornar a la mare pàtria, Anson ha assegurat que la dictadura de Guinea és ‘un empori de prosperitat’ gràcies al petroli i a l’esforç d’un poble admirable.

Ramón Esono i Luis María Anson, l’oposició intel·lectual guineana i la rància Acadèmia de l’ex-metròpoli, la veritat i la farsa, potser es van creuar a l’aeroport de Malabo. L’un fugia de l’horror del rei negre, l’altre aterrava disposat a meravellar-se de les seves gràcies, com a bon bufó de la cort del rei blanc. Dues versions destinades a enfrontar-se en la guerra del relat, com diuen tots els cursis digitals, enguany que el 12 d’octubre –antic Dia de la Raça– es compleix el 50è aniversari de la Independència de Guinea Equatorial. Però, anem a pams, expliquem els detalls de cada història.

La repressió d’Obiang contra l’artista Ramón Esono
Caricaturista, dibuixant de còmics, artista conegut internacionalment, Ramon Esono, àlies ‘Jamón y Queso’, sempre s’ha distingit per fer una crítica al règim de Teodoro Obiang Nguema àcida, humorística, demolidora i molt popular.

Val la pena destacar –i veure– el seu video del 2013, on l’humorista i l’organització EGJustice, amb seu a Washington, feien un resum molt gràfic dels casos judicials oberts llavors pel Departament de Justícia dels EUA contra Teodoro Nguema Obiang, ‘Teodorín’, primer vice-president i fill del dictador.

O l’esplèndid còmic La pesadilla de Obi que probablement va ser la causa real de la indignació del dictador contra ell, quan el va fer empresonar sis mesos amb falsos càrrecs.

Breument, aquests són els fets. El 16 de setembre passat Esono era a Guinea a renovar el passaport. Per sorpresa, la policia el va detenir. A comissaria el van interrogar sobre els seus dibuixos. Pocs dies després, la televisió del règim anunciava que la policia li havia trobat un milió de francs CFA (1800 dòlars americans) al cotxe. I el van acusar formalment de falsificació. A més, un policia també el va acusar d’haver-li canviat bitllets grans per petits que eren falsos. Però mesos després, al tribunal, se’n va desdir, al·legant que els superiors li havien ordenat de dir-ho.

Després d’haver estat empresonat a Black Beach durant gairebé sis mesos, Ramon Esono fou absolt de les acusacions inventades i va ser alliberat el 7 de març del 2018. Així i tot, ha hagut d’esperar fins fa poc per recuperar el passaport i poder viatjar al Salvador, on l’esperava la dona i la filla.

A VilaWeb vam denunciar la repressió contra Esono a l’article ‘Guinea, estat de dret criminal ‘.

La carta de Ramón Esono: agraïment i denúncia
Heus aquí el text que l’artista ha enviat a molts activistes i professionals de l’advocacia i del periodisme, a més d’amics i coneguts, en agraïment del seu suport i en denúncia de la repressió al seu país, a les comissaries i les presons, antres de tortura i mort.

«Gràcies del teu suport i alè durant un període difícil de la meva vida.

Mai no em vaig sentir sol perquè sabia que creies en mi i vas mantenir que jo era innocent encara que no em coneixies. Et dec molt més d’allò que jo mateix em puc imaginar.

Tot i que els darrers vuit mesos i mig a Guinea Equatorial han estat per a mi un malson, la teva feina, art, i pensament positiu, em va ajudar a mantenir l’esperança.

Agraeixo el teu compromís amb la justícia.

Quan tots els càrrecs en contra meva van ser desestimats i vaig ser alliberat de la presó de Black Beach, era molt feliç. Sabia que finalment abraçaria la meva filla i la meva esposa una altra vegada. No les havia vistes durant sis mesos, i una part de mi moria a mesura que anaven passant els dies. I el meu fill, que malgrat la seva joventut i malgrat viure en la gàbia del lleó, va estar donant suport a la causa des de dins i no va defallir mai. Ara ell sap de primera mà que no podem acceptar cap injustícia ni ser-hi indiferents.

A la presó vaig conèixer molta gent injustament condemnada i oblidada per les autoritats judicials. Trenta o més persones ocupaven cel·les construïdes per a dos presoners. Encara recordo vivament els crits dels meus companys de presó el 28 de novembre, mentre eren vilment torturats per militars encaputxats i armats. La sessió de tortura va durar quatre llargues hores, de les 15.00 fins a les 19.00, quan els torturadors es van cansar de colpejar-los.

Recordo també els crits de gent essent torturada a ‘Guantánamo’, la presó central de Malabo, on vaig estar reclòs abans d’anar a la presó. A la presó de Black Beach, tres persones van morir perquè se’ls va negar atenció mèdica. Uns altres, companyes i companys del partit polític Ciutadans per la Innovació, van ser batejats com a ‘mans trencades’ perquè havien estat torturats fins a l’extrem de trencar-los els braços i les cames. Els vaig veure a Black Beach, abans de ser traslladats en contenidors de ferro a Bata. Reconec, per mi mateix i amb molt dolor, que no hi ha justícia a Guinea Equatorial avui dia.

I encara que en vaig sortir sa i estalvi i avui estic lliure gràcies als llaços que ens van unir a tu i a mi, la majoria de gent al meu país no tenen aquest privilegi.

A la presó em vaig mantenir ocupat dibuixant en trossos de cartó amb l’únic bolígraf que em van permetre de tenir. Ara tinc accés a una quantitat infinita de paper i dotzenes de bolígrafs, llapis i retoladors. Planejo de fer servir aquest arsenal més gran per a denunciar les injustícies i la impunitat que encara assetgen el meu país.

Això que vas fer per mi, ara podem tornar-ho a fer per a molts més al meu país. Per això, et demano que continuïs donant-nos suport a mi, a EG Justice, i a uns advocats compromesos a la Guinea mentre treballem per a alliberar més presoners polítics i combatim la corrupció dels nostres governants.

No tinc mitjans econòmics, però ara, amb tu i amb els meus llapis, sento que tinc la força moral i els recursos necessaris per a marcar la diferència i mantenir viva l’esperança que molts altres a la Guinea Equatorial siguin lliures i que ells també puguin abraçar els seus fills i parelles.

Res no em faria més feliç que convertir la presó de Black Beach en un museu dels drets humans.

En solidaritat, Nsé Ramón.»

L’altra realitat, la farsa real: el rei blanc, el rei negre i l’estrafet Anson, bufó de la cort.
La web oficial de Guinea Equatorial destacava la visita de Luis María Anson i el seu seguici, utilitzant-lo per reiterar tota mena d’elogis al dictador i la seva obra.

El borbó emèrit li enviava la Medalla Màster d’Or al seu vell amic amb motiu del 50è aniversari de la independència, que serà el pròxim 12 d’octubre, “pel seu exercici professional destacat en l’àmbit econòmic, empresarial, polític i cultural de la República de la Guine Equatorial”, segons la web oficial, que és l’única. I hi destaquen: “Anson ha valorat el desenvolupament que ha conegut la República de Guinea Equatorial, i sobre això ha afirmat que d’aquí a cinquanta anys el nostre s’haurà convertit en una de les nacions més pròsperes de l’Àfrica.”

Una observació atenta de la foto del bufó Anson al Saló del tron del sàtrapa, aporta l’únic detall d’interès informatiu remarcablet: l’alarmant creixement del volum de la panxa del reial-acadèmic. El fa digne de figurar, convenientment disfressat d’època, en un remake de Las Meninas. Li encantaria. Diuen que la càmera engreixa l’home. En aquest cas, però, deu ser a l’inrevés. Com que a l’home afortunadament ja el veiem poc per càmera, podríem deduir que l’augment del volum del seu abdomen és directament proporcional al seu allunyament de les càmeres. I també que ja tocaria una renovació d’emissaris reials.

Pocs dies després del Premi, la web oficial d’Obiang el tornava a utilitzar. Resulta que, quan un partit de l’oposició, Ciutadans per la Innovació (CI), avui il·legalitzat, va denunciar la mort d’un militar a la presó de Black Beach, el règim va dir que era una falsedat absoluta, un recurs habitual de l’oposició per denostar ‘la nostra realitat democràtica i social’. Per tal de reforçar la tesi del règim i contra els denostadors, citaven com a exemple irrebatible les paraules d’Anson: “Guinea és un empori de prosperitat”.

Les floritures verbals de l’acadèmic, pronunciades amb aquella irritant veu nassal tan seva, ressonaran molt temps al Palau Presidencial de Malabo.

Doctor honoris causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat
L’intercanvi de gentileses, en públic o en privat, entre Obiang i el Borbó emèrit té una llarga tradició, com ja vaig explicar a la sèrie de Vilaweb. Dels seus generosos intercanvis, només en coneixem, de moment, la punteta del iceberg, allò que els seus creuen oportú fer públic en elogi de l’un o de l’altre.

Avui que parlem de distincions immerescudes, convé destacar un altre regal curiós que Obiang va rebre del seu amic espanyol en moments difícils. L’any 2014 el president guineà va decidir venir a Espanya pel funeral d’Adolfo Suárez. No va ser ben rebut per alguns. La seva presència era incòmode. A més, el paio va decidir ampliar el seu periple a Brussel·les per impartir, diuen, una conferència a l’Institut Cervantes. N’hi havia una altra de prevista a l’UNED, que es va suspendre per les protestes d’alguns professors.

Els qui el coneixen bé expliquen que aquests petits inconvenients, francament ridículs, crec jo, en proporció als que es mereixeria el personatge, van generar-li un emprenyament de proporcions monumentals, que fou arreglat pel seu vell amic Borbó, sempre tan subtil. La Sociedad de Estudios Internacionales, presidida per Juan Carlos I va nomenar Obiang ‘Doctor honoris causa en Cièncias Socials i Bona Governabilitat’ i ‘president honorífic de la institució’. Ni més, ni menys.

The show must go on: el cinquentenari de la independència
Tot fa preveure que fins a l’octubre hi haurà divergències pel relat en tots els actes i esdeveniments diversos en motiu del cinquantenari de la independència de Guinea Equatorial.

De moment, per rigor als obscens contrastos de la Guinea que Anson deu desconèixer, fixem-nos en el darrer informe de Human Rigths Watch, encapçalat per la imatge oficial de Teodorín, a qui la justícia francesa l’octubre passat va condemnar in absentia a una pena condicional de tres anys i mig i a una multa ajornada de 30 milions d’euros per corrupció, emblanquiment de diners i malversació de l’erari públic.

Mentre la justícia de mig món el persegueix, ell cada dia s’aplica amb més entusiasme a la seva activitat preferida: sexe, drogues i rock-and-roll, com revela el seu instagram i on és conegut per ‘Teddy’. Sembla que, a Las Vegas, ell i els seus amiguets i amiguetes ho van petar; algun, quasi literalment.

Aquests dies, al Palau Presidencial, entre or, tapissos i marbre, el president Obiang celebra el seu 76è aniversari, ‘natalici’, que en diuen a la seva web oficial, mitjà que no ho desaprofita per lloar la vida i obra, en el més pur estil Anson. D‘especial interès històric és la peça musical expressament creada per a l’esdeveniment. No us la perdéssiu.

Teodoro Obiang és un dels caps d’estat més antics del món: va prendre el poder l’any 1979, per la via del cop d’estat, va matar l’oncle, l’anterior President Francisco Macías, i allà continua, fins avui.

Mentrestant, a Madrid, l’Escola Diplomàtica que depèn de la Subsecretaria del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, que ara lidera Josep Borrell, ha organitzat el 14 de juny una exposició sobre el 50è aniversari de la independència de Guinea. A la inauguració, intervenen, entre més, l’ambaixadora de Guinea, Purificación Angue Ondo, i el franquista Rodolfo Martín Villa, ex-ministre de l’Interior i membre de la Conferència Constitucional de Guinea Equatorial. És una llàstima que l’almirall Carrero Blanco els va deixar ja fa anys. Hauria fet gran goig i gran joia la seva presència. Havent acabat les prèdiques i lloances mútues, tots aplaudiran i els serviran un vi espanyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.