Obiang i el Borbó, misteris d’una relació

L’any 1957 Juan Carlos de Borbó es va graduar a l’Acadèmia Militar de Saragossa, amb els títols de tinent d’infanteria i d’aviació i alferes de navili. Passat un temps prudencial perquè els professors es recuperessin de l’esforç, el 1963 va aterrar en aquelles sòbries aules el jove Teodoro Obiang Nguema, per assistir a un curs ‘militar accelerat per a guineans’, del qual sortí alferes de la Guàrdia Territorial de Guinea Equatorial. El primer no va exercir mai de militar, perquè el seu destí era ser rei. El segon va traçar una contundent i sanguinària carrera ascendent per tots els cossos armats de la colònia espanyola, fins que el 1979, quan el país ja era independent, per via d’un cop d’estat, va enderrocar i executar el seu oncle Francisco Macías. Des de llavors, ell és el cap suprem.

Dels manuals de l’Acadèmia, el rei blanc i el rei negre, en devien aprendre que, per a ells, els escollits, el poder és etern, com insaciables han de ser les ànsies d’enriquiment personal i familiar. Juan Carlos ha estat rei 38 anys. Teodoro ja en fa 38 que és president i no sembla cansar-se’n: és el dirigent més pertinaç d’Àfrica. Ambdós han acumulat sengles fortunes, no pas exemptes de pràctiques corruptes, impunitat i connivència amb els de la seva classe.

Un moment misteriós de les connexions entre Obiang i el rei Juan Carlos va ser el 31 de març de 2014, quan els reis d’Espanya van presidir el funeral d’Adolfo Suárez. Entre els assistents, es percebia una presència incòmoda: Teodoro Obiang. Tant incòmoda era que les fotos preses per la Moncloa i la Zarzuela no s’han vist mai més. Molts el van considerar invisible, encara que pugui semblar una paradoxa. El president guineà i Suárez no havien tingut precisament gaire bones relacions. Què hi feia, allà? Provocar? Demostrar el seu poder? Resar, no ho crec pas.

Per tal d’aprofitar el viatge de provocació, Obiang va decidir fer un volt per Brussel·les per demostrar el seu amor per la cultura i la llengua espanyoles impartint una conferència a l’Institut Cervantes. Se’n va programar una altra a la UNED, suspesa per protestes d’alguns professors. Com passava amb Suárez, dubto que Obiang hagi tingut gaire bones relacions amb la cultura i la llengua. Novament, sorgeix la pregunta: què hi feia allà? Provocar? Demostrar el seu poder? Pedagogia, no ho crec.

Obiang: doctor honoris causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat (2014)
Sigui com sigui, Obiang havia recuperat setmanes abans la seva possible connexió borbònica rebent a Malabo el flamant director general per al Magrib, l’Àfrica, la Mediterrània i el Pròxim Orient, l’ínclit Manuel Gómez-Acebo. I això no vol dir res, és clar. Però és simptomàtic que, en unes declaracions fetes aquells dies, Obiang agraís al rei Juan Carlos que hagués ‘intervingut i influït’ en la seva ronda filològico-funerària. La casa reial va contradir immediatament l’agraïment afirmant que ells no hi havien tingut res a veure.

Tampoc no devien tenir res a veure, segurament, amb el doctorat honoris causa que el dictador guineà va obtenir de la Sociedad de Estudios Internacionales, encara que fos una entitat presidida pel rei Juan Carlos. La SEI va nomenar Obiang ‘doctor honoris causa en Ciencias Sociales y Buena Gobernabilidad’ i ‘presidente honorífico de la institución’. Embolica que fa fort. Vet aquí, els dos reietons, formats a l’Acadèmia Militar de Saragossa, compartint la presidència d’una Societat d’Estudis Internacionals, fundada en temps de la República.

Segons fonts ben informades, tant per Obiang, com per la Moncloa i la Zarzuela, la clau d’aquell viatge a Brussel·les va tenir lloc el dia abans al Círculo Comercial Español de la capital belga. El president guineà es va reunir amb l’empresariat espanyol, convidant-los a fer-se rics, molt rics, a Guinea. El que probablement no va dir en aquella trobada és que un cop al seu país, els sotmetria a un règim implacable d’extorsió, suborns i comissions que, en alguns casos, han degenerat en xantatge i amenaces físiques.

Nomenar Obiang ‘doctor honoris causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat’ és d’un cinisme obscè que només podria explicar-se per la generositat –que intuïm immensa– del sàtrapa a l’hora d’administrar donacions, sobres i prebendes, sigui per la via dels emissaris, més humana, sigui per la dels ingressos en comptes de paradisos fiscals, més discreta. De tots es ben sabuda l’afecció que té el dictador a netejar-se la imatge per mitjà d’institucions culturals. O esportives.

Tots els rumors apunten, també, que la polèmica visita de la selecció espanyola de futbol, la roja, a Malabo, el novembre del 2013, podria haver comptat amb l’impuls decisiu del seu company d’acadèmia militar i els seus col·legues. Recordem que el Borbó era amic del president de la Federació de Futbol, Ángel María Villar, i que pel mig hi havia una negociació econòmica sobre el fitxatge d’Andoni Goicoetxea. La mecànica dels negocis futbolístics és de l’estil de la que practiquen els lobbistes espanyols pro-Obiang: influències, sobres i grans comissions d’anada i tornada.

I, parlant de sobres, en els mesos previs al viatge de la roja, quan les negociacions eren actives, concretament l’abril del 2013, el ministre d’Afers Estrangers guineà, Agapito Mbá, va visitar el rei a la Zarzuela i en sortint va declarar que li havia lliurat un ‘missatge’ dins un sobre tancat de part d’Obiang , que n’ignorava el contingut, però que la reunió havia estat molt cordial. Coses de reis i de patges.

És evident que el que per a uns és patiment i misèria, per a uns altres és negoci. Per als de la seva cort i les corts dels seus amics –i aquí, com mai, valen les dues accepcions de la paraula. No em cansaré de repetir-ho: ‘Sota les catifes de la Moncloa, hi ha alguna cosa amagada, que no sabem’, sol dir un dels opositors guineans més dignes i ben informats, l’escriptor exiliat Donato Ndongo. ‘De la Moncloa, sí, i potser, també, de la Zarzuela’, afegeixo jo.

Les missions de l’ambaixador Gómez-Acebo

Els lobbies espanyols dels negocis tèrbols internacionals es mouen a alts nivells de l’estat, entre el cos diplomàtic, Afers Estrangers, Cooperació, ex-polítics i la casa reial . Un alfil visible de la corona-connection podria ser el diplomàtic Manuel Gómez-Acebo, membre d’una gran família de diplomàtics i aristòcrates, alguns dels quals vinculats a la casa reial. Entre diverses destinacions, va tenir un càrrec a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) i va ser ambaixador del Regne d’Espanya a Guinea del 2009 al 2013. Era considerat un home del PSOE, però, sorpresa!, amb el PP ha pujat considerablement de categoria. Puntada de peu cap amunt: director general per al Magrib, l’Àfrica, la Mediterrània i el Pròxim Orient. Sembla que no vulgui allunyar-se de l’ex-colònia. A final del mes passat el van nomenar ambaixador a Israel. Fins ara, però, quan visitava Guinea, estava per damunt de l’ambaixador.

Repassem alguns dels esdeveniments hispano-guineans en què Gómez Acebo ha estat pròxim, per activa o per passiva. L’any 2010, Human Rights Watch denunciava, una vegada més, la repressió i la pobresa causades per la dictadura guineana. I afegia: ‘L’estat espanyol podria tenir un paper important en qualitat d’antiga potència colonial, però s’ha negat generalment a fer pressió respecte de les qüestions de drets humans’. Simptomàticament, el dia de la Hispanitat, en un discurs davant el dictador, Gómez-Acebo li donava ple suport, dient: ‘Veiem amb gran satisfacció que avui Guinea Equatorial és un país que ha avançat a grans passes pel camí del creixement econòmic i ha guanyat pes en l’entorn regional africà… ‘ Sobre drets humans, transparència, i serveis socials, l’ambaixador afirmava: ‘Han estat identificats com a prioritaris pel president. […] Confiem veure aviat com es materialitzen aquests objectius.’ Tan sols feia dos mesos que Obiang havia executat quatre opositors.

Els anys que Manuel Gómez-Acebo era ambaixador a Guinea, van passar coses prou significatives. El febrer del 2011, José Bono i Duran i Lleida, en tant que president del congrés dels diputats i president de la comissió d’Afers Estrangers del congrés, respectivament, van retre una lamentable visita a Obiang. L’escriptor Juan Tomás Ávila Laurel es va declarar en vaga de fam per denunciar-ho. La seva acció va posar a la primera plana el problema del poble guineà, la infàmia de la dictadura i el suport espanyol. Com era d’esperar, ni Bono, ni Duran ni l’ambaixador Gómez -Acebo no es van dignar a dirigir la paraula a l’escriptor, ni tan sols per interessar-se per la seva salut i seguretat. Bono, satisfet, comentava que la visita seria un punt d’inflexió en la presència d’empresaris espanyols a Guinea. ‘És moltíssim més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa’, digué davant el dictador.

El gest d’Ávila Laurel va mobilitzar l’oposició guineana, els mitjans i l’opinió pública. Obiang estava indignat. Per a ell el millor és la invisibilitat i el silenci. És el príncep de les tenebres. Calia calmar-lo, si no els interessos dels lobbies espanyols, governats per sis o set persones, se’n podien ressentir. Gómez-Acebo va contribuir tant com va poder a donar aire al règim i a esborrar el rastre de les relacions inconfessables dels lobbies.

Proves n’hi ha poques, però rumors n’hi ha molts. I sucoses anècdotes. Un bon dia, el partit del dictador, PDGE, va fer pública una nota amb foto i tot, on es feia pública una considerable donació en efectiu al director del Centre Cultural Espanyol de Malabo. Lucas Nguema, secretari del partit, mentre li passava la morterada, recordava al director, Carlos Contreras, que ‘tots hauríem de treballar per cultivar en el jovent valors positius afins amb la filosofia política del partit, que emana del seu president fundador Obiang Nguema Mbasogo, de fer el bé i evitar el mal’. En veure la noticia publicada, l’ambaixador Gómez-Acebo es va indignar i va renyar Contreras: ‘Aquestes coses no es fan davant una càmera.’

Ben aviat es va anar estrenyent el cercle judicial internacional per corrupció contra Teodorín, el fill predilecte, cleptòcrata, amant del saqueig de diners públics i del luxe, com exhibeix en el seu compte d’Instagram. La justícia francesa va cursar una ordre arrest internacional. Calia protegir-lo. Fonts ben informades asseguren que, ben aviat, a l’estat espanyol, l’ordre restà suspesa.

El seu pare va anar més enllà, i en un intent d’esquivar la justícia francesa va provar d’assegurar-li la immunitat: el va nomenar segon vice-president de la República, encarregat, ni més ni menys, que de defensa i seguretat de l’estat. Abans havia estat ministre d’Agricultura i Boscos, i el 2016 fou nomenat primer vice-president. Un pas més per a desafiar la justícia internacional.

Malgrat l’escàndol que la maniobra significava per a França i l’oposició democràtica de Guinea, l’ambaixador Gómez-Acebo, sempre a punt, va córrer a donar l’enhorabona a Teodorín:

Convé recordar que Teodorín és acusat d’haver-se apropiat més de 110 milions d’euros del Tresor públic del seu país i un botí de luxe en béns mal adquirits.

I, per si no n’hi havia prou, mesos més tard, en la línia diplomàtica traçada per l’ambaixador, la crema de l’empresariat espanyol a Guinea, el lobby interior, signava una carta de suport a la dictadura.

De fa anys, als EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Suïssa, hi ha importants processos contra els Obiang per corrupció milionària, emblanquiment de diners i apropiació indeguda de diners públics.

El Banc de Santander tenia un compte d’Obiang on arribaven transferències del seu compte del Riggs Bank, que era un compte de circulació: les petrolieres hi posaven diners i dels comptes del Riggs passaven a uns altres bancs. El senat dels EUA va demanar informació en el decurs d’una investigació sobre el cas Riggs. El govern espanyol es va negar a informar-ne emparant-se en el secret bancari. Per què? En canvi de què? El president del govern era José Luis Rodríguez Zapatero.

Es tractava de més de setanta comptes corrents del govern, ministres o familiars. Segons la CIA, els dipòsits equivalien al 58% del PIB de Guinea, quantitat suficient per a pagar gairebé tres vegades el deute extern del país, que l’any 2000 era de 250 milions de dòlars, explica Laura Ramos a Los crímenes de la deuda. Deuda ilegítima (Editorial Icària, 2006).

Per cert, la justícia dels EUA va condemnar els Obiang i els va confiscar tots els milions de dòlars i propietats que hi tenien. Els fons seran retornats al poble guineà quan la justícia nord-americana trobi l’entitat adequada per a administrar-los amb honestedat, transparència i garanties.

A l’estat espanyol, els procediments judicials contra Teodoro Obiang han estat adormits molt de temps. Semblen haver-se activat paral·lelament amb els grans casos de corrupció que afecten la casa reial i els grans partits. És a dir, amb la crisi. Quan s’han acabat els diners que fonamentaven l’omertà. Fa poc, finalment, una jutgessa de Las Palmas va revelar que els Obiang van defraudar possiblement més de 17 milions d’euros al fisc espanyol i emblanquit 27 milions d’euros.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací en teniu tots els articles:

1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya