Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

1. Que n’hi ha prou amb poc per a viure. Però que són imprescindibles uns mínims, de qualitat, per a viure. Pa, treball i sostre, que vindicaven les pancartes. I escoles, metges i cultura.

2. Que les crisis s’acarnissen més amb els pobres. Però això ja ho sabíem, és clar. Ho hem vist al llarg del temps. S’ha fet més evident que mai la necessitat de capgirar les prioritats, de redistribuir els recursos fins a eradicar la pobresa. És urgent una nova economia que pivoti al voltant de la vida, com proposen els sectors cooperativistes.

3. Que dins les cases s’hi està prou bé. La seguretat de les teves parets, oimés quan fora corre un perill invisible i desconegut. Posar la cafetera a foc lent, seure al balcó, defugir les pantalles, ballar amb les cortines obertes, germinar pinyols, tornar a tocar el piano, o a fer mitja, acabar aquell llibre pendent, prepara estofats… Però també que necessitem la tribu. No l’heu enyorada més que mai? Que aquest sistema capitalista que va posar el pilot automàtic ha propiciat de fa dècades els nuclis unifamiliars, però sense la tribu anem coixos. Compartir-hi alegries i angoixes, tomàquets amanits i l’educació de les criatures. Les setmanes de confinament total van sorgir tot de xarxes de suport als veïns. Vaig al mercat, te’n porto res? Si vas a la farmàcia, porta’m aquesta recepta, si us plau. Que necessitem el contacte, el mirar-nos als ulls sense cap filtre, el sentir les emocions de qui tenim a la vora sense l’ambient asèptic que atorga la vida a través de les pantalles.

4. Que les ciutats s’han dissenyat donant massa prioritat als vehicles de motor. Ens van confinar, primer a casa, després dins els límits de les viles i les ciutats i ha estat quan hem volgut recuperar-les. Molts n’han descobert tot de racons que feia dècades que no podien trepitjar. Que els veïns hi visquin amb més qualitat, que vol dir, entre més coses, amb menys contaminació, més espai i més verd.

5. Que els pobles i el món rural paguen massa sovint els excessos i la prepotència de les ciutats. I s’ha vist com les urbs els necessiten, més que no pas a la inversa i tot. I això hauria de fer pensar en polítiques més concretes que protegeixin i promoguin la pagesia i la ramaderia, el primer sector, vaja, i per extensió, també el comerç de quilòmetre zero.

6. Que no ens agrada el turisme de masses. Ui, què has dit tu ara, heretge! Hem descobert els llocs on vivim, els que tenim més a la vora, i els hem pogut assaborir. Tot allò que havíem perdut perquè se n’havien apropiat els turistes. Carrers, parcs, places, platges, barris sencers. Promoure el turisme de sol i platja i sangria ens ha dut fins a aquesta saturació. Diria que ara podríem mirar de fer les coses diferentment, però que avui ja comencin a arribar avions d’Alemanya a les Illes i tinguin prioritat davant els qui hi tenen la família, fa relativitzar l’optimisme. Els interessos són enormes, és clar, hem basat part de l’economia del país en el turisme. Diuen que la nostra butxaca el vol, el necessita. Alhora, també en paga les conseqüències, amb l’encariment dels habitatges i del preu de tantes coses i amb massificacions. Ha de ser possible regular el turisme de manera que no sigui incompatible amb la vida a les ciutats, i que els qui hi viuen no se’n sentin foragitats. Un turisme amb topalls i de més qualitat, que aporti valor afegit.

7. Que el pla de desconfinament té més de gimcana que no de sentit comú. I que s’entén més bé si en comptes de provar d’explicar-lo segons criteris epidemiològics diguessin obertament que es guien segons la lògica capitalista.

8. Que si ens creguéssim que l’educació és un dels pilars de la societat, no tan sols per tot allò que té d’ensenyar coneixements, sinó també de trencar desigualtats, s’haurien destinat molts més esforços a preparar les aules i adaptar les escoles, els espais, els menjadors, les plantilles, perquè els infants ja hi haguessin tornat i perquè al setembre, a tot estirar, hi fossin tots, amb seguretat. I que el primer dia del curs vinent fos aquell grapat de salts, emocions, somriures, ganes i llibretes per estrenar, tot això i res més.

9. Que les dones han estat les més perjudicades. Oh, no ho hauries dit mai. Són les dones, qui més s’han encomanat del virus, i les qui han continuat assumint el gruix de les feines de casa i l’educació i la cura dels fills, compaginant-ho amb el teletreball. Són les qui han fet les feines més precàries, i alhora les més imprescindibles, en temps de pandèmia. Però com que aquí es tractava de mirar d’aprendre alguna cosa, i això ja ho podíem preveure, més enllà de les polítiques públiques imprescindibles que encara han d’arribar, em quedo que més d’un marit deu haver reaccionat d’una santa vegada i que més d’una dona deu haver donat un cop de puny sobre la taula. Jaume, avui el sopar te’l fas tu.

10. Que tenir una sanitat pública ben dotada, capacitada i remunerada és de vital importància. I això no es resol amb aplaudiments al balcó, sinó amb recursos. I ara cal tenir cura d’ells, que ho han donat tot i s’han desgastat. Que la pròxima pandèmia no ens torni a trobar en pilotes. Els sanitaris no mengen de premis ni reconeixements. Bastim una sanitat forta, no els deixem de la mà de déu una altra vegada. Això també vol dir creure-hi de debò, en la sanitat pública. La metgessa Meritxell Sánchez-Amat es demanava l’altre dia aquí en una entrevista: ‘Dels qui prenen les decisions sobre aquestes qüestions, m’agradaria saber quants coneixen el seu metge de capçalera. Quants polítics tenen mútua? Quants responsables de mitjans de comunicació tenen mútua?’ Doncs això. Que aquesta pandèmia també ha mostrat molta hipocresia.

Ara que tornem a sortir, que gairebé som a la fase final –enhorabona, senyor concursant, passeu a la fase següent i afegiu deu punts extres al pot per haver fet bondat i no haver-vos tret la màscara pel carrer–, amoïna una mica que aquesta primavera del 2020 no romangui com una anècdota i prou. Una batalleta que explicarem quan siguem vells, oblidant tots els morts, i els dols ajornats i tot l’estrès posttraumàtic. I que tornem a mastegar fum i hàgim de fugir perquè costa de viure.

Ja ho sé, que no tot ha de servir d’alguna cosa, que quina mania aquesta de treure lliçons de tot. Hi ha vegades que l’única cosa que aprens d’una circumstància traumàtica és que la vida a vegades et dóna clatellots, i si t’has fotut de lloros no tens més remei que aixecar-te, tard o d’hora, i continuar caminant. Però, per altra banda, seria una llàstima que sortíssim d’aquest episodi igual d’indiferents que quan hi vam entrar. És esperançador pensar que d’aquí a uns anys direm mira, fill, va ser després de la pandèmia del 2020 que van treure els cotxes de dins les viles i ciutats, van eliminar els transatlàntics turístics, van multiplicar el personal i els recursos dels CAP i dels hospitals públics, van decretar una renda bàsica i, poc després, van abolir la monarquia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.