Diversos càrrecs electes de Catalunya Nord es van reunir dilluns a Perpinyà per mostrar la solidaritat amb el president Quim Torra i denunciar l’impresentable intent d’inhabilitació de la Junta Electoral espanyola. A més, ho van aprofitar per reiterar el suport i la solidaritat amb els presos polítics sentenciats pel Tribunal Suprem espanyol. Hi van participar nombrosos batlles, entre els quals el de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, i el senador François Calvet, que fa uns quants mesos ja va plantar cara a l’ambaixador espanyol a París, quan el renyava per haver signat una carta en favor de les llibertats de Catalunya.

Això que passa a Catalunya Nord, aquest moviment de solidaritat institucional, ampli i transversal, és molt important. Quan la democràcia i els drets més bàsics perillen, és saludable i necessari aixecar la veu i denunciar-ho. I si qui ho hauria de fer no ho fa, és fantàstic que ho faci qui viu una mica més enllà, ni que sigui a l’altra banda d’una teòrica frontera. Contra la injustícia i la vulneració de drets a Catalunya, els polítics que responen i que fan honor a la seva condició de demòcrates són els del nord de l’Albera. Hi ha batlles nord-catalans socialistes i conservadors que denuncien fets i actituds vilment silenciats o, fins i tot, impulsats per polítics de partits homòlegs del sud. Tota una lliçó política.

O assumeixen rols de mediació, com quan el batlle de Prats de Molló, Claude Ferrer, es va interposar entre la policia francesa i els manifestants del Tsunami Democràtic al Pertús per evitar incidents. Duia la banda francesa d’electe municipal i un llaç groc a la solapa.

Els batlles nord-catalans han signat un manifest demanant la llibertat dels presos i n’han impulsat un altre de rebuig a la sentència, a més de posar en qüestió la independència de la justícia espanyola. La majoria no són batlles de partits catalanistes, sinó de partits estatals, que saben mirar més enllà dels interessos partidistes. Quants alcaldes espanyols han fet sentir la seva veu? Sempre recordaré l’actitud de l’eurodiputat i unionista escocès Ian Duncan, portaveu de la delegació internacional que va venir a Catalunya el 9-N del 2014, que no es va cansar de repetir a les entrevistes que ell, abans que unionista, era demòcrata.

Darrere la solidaritat institucional, que és el fet més nou i políticament significatiu, hi ha la solidaritat cívica i ciutadana, és clar. Aquesta solidaritat s’ha revifat amb la creació del Comitè de Solidaritat Catalana, impulsat per la sectorial de Catalunya Nord de l’ANC, una de les més antigues, però va més enllà i inclou, evidentment, la gent que hi ha als entorns de la Bressola, Ràdio Arrels i alguns seguidors de la USAP. És la solidaritat que va fer possible que en una petita vila de Catalunya Nord s’amaguessin les urnes abans del referèndum de l’1-O perquè no les localitzés la també teòrica intel·ligència espanyola. És la solidaritat que, de fa mesos, s’aplega cada dijous, tal dia com avui, al Castellet de Perpinyà per demanar la llibertat dels presos, amb cants i discursos, tal com fan en més viles i ciutats del Principat.

Justament dijous passat, després d’haver visitat la Maternitat d’Elna i fet una passada per la Llibreria Catalana de Perpinyà, petit centre neuràlgic de Catalunya Nord, per xerrar amb la sempre lúcida Joana Serra, vam voler afegir-nos a la convocatòria del Castellet. Puntualment a les 18.30, un centenar llarg de persones ens hi donàvem cita, amb estelades, pancartes i megafonia. Era el dia en què la justícia belga havia suspès l’euroordre contra Puigdemont i Comín i hi havia cert optimisme a l’ambient. Un optimisme que també transmet Júlia Taurinyà, periodista i delegada del Consell per la República a Perpinyà, que saludava tothom entre cançó i cançó.

La Júlia m’explica que s’ha eixamplat la base i que apareix gent nova, fora del cercle habitual d’activistes, a les concentracions del Castellet i als actes del Comitè de Solidaritat o de la Delegació. Creu que els batlles i altres càrrecs electes, poc disposats en general a comprometre’s, ara ho fan ‘de manera exemplar’: dels socialistes i comunistes del Consell Departamental fins a la dreta més dura, passant per tots els partits i moviments més esquerranosos. És un suport força unànime, diu la Júlia, perquè ningú no ha gosat justificar l’empresonament ni l’exili dels dirigents independentistes.

És ella també qui em parla d’una Catalunya Nord que es desperta, potser de manera inesperada per a alguns, i que tot plegat és molt engrescador. És el Nord que respira i que Joan-Lluís Lluís descrivia l’altre dia perfectament i amb molt més coneixement de causa que no pas jo. Un desvetllament així mateix engrescador per als catalans centrals. Recordem que, si prenem Barcelona de referència, tenim aquest desvetllament a dues hores de casa i per tant ser-ne partícips o posar-hi un granet de sorra no costa pas gaire.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb