Després de la pandèmia, els optimistes mantingueu-vos confinats, si us plau!

«Després de la pandèmia, crec que tots els que no som obtusos optimistes i mai més no confiarem en cap partit polític que promet una cosa i en fa una altra, hauríem de tenir en compte un pensament»

Joan Minguet Batllori
Joan Minguet Batllori
15.04.2020 - 07:22
Actualització: 15.04.2020 - 09:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Els optimistes diuen que aquesta pandèmia generarà un canvi brutal, un capgirament de la nostra civilització. No solen argumentar-ho gaire, tampoc no diuen quins canvis preveuen o anhelen. L’optimisme és una disposició d’esperit fonamentalment immobilista, ells mai no han fet cap revolució, si de cas l’han acceptada un cop s’ha consumat i, aleshores, l’han aplaudida perquè, optimistes com són, la vida amb què es troben la consideren la millor a què poden aspirar. No faig broma, o no en faig gaire.

A mi també m’agrada pensar que, després de la pandèmia, hauria de venir un món millor, que no permetés el patiment dels més dèbils, més igualitari, que defensés els més necessitats abans que els qui simplement no tenen tants beneficis, que prioritzés la vida per damunt dels interessos espuris, que la llibertat no fos constreta per jutges, que la màxima prioritat fos pensar com deixem la societat (i el planeta) per a les futures generacions… Però sé que res no vindrà sol, haurem de pencar per aconseguir-ho. Perquè els qui ens han portat fins aquí, no voldran deixar que la situació variï gaire –o gens– de com estava abans que el virus malmetés el maleït consens dels optimistes: vivíem en el millor dels mons possibles.

El repte és global, com la mateixa pandèmia. Em ve al cap que, fa més de cent cinquanta anys, la Primera Internacional va intentar conciliar els problemes i les estratègies de la classe treballadora d’aquell temps, tan diferents en cada país, si no en cada fàbrica. Els debats que es van produir aleshores són, encara avui, molt interessants, allà no hi havia optimistes (hi van participar, entre més, Marx, Engels, Bakunin, el català Rafael Farga…) i en va sortir la primera gran insurrecció obrera, la Comuna de París (1871). Però ara no sé si podem aspirar a fer una Internacional Postpandèmia. Sembla que les primeres actuacions haurien de ser més aviat locals.

Sí, primer remoure allò més immediat, malgrat que tinc la impressió que les primeres passes per a construir un nou món haurien de tenir un tronc comú: sollevar-se en contra del control de les institucions, de totes les institucions, començant per les més properes. A Catalunya, n’hi ha uns quants que tenen la tendència de culpar Madrid de tot el que ens passa, ara amb la pandèmia també. I sí, és clar que l’existència dels presos polítics és la màxima evidència que vivim sota un estat repressor i antidemocràtic. Però, ara, si hem de capgirar-ho tot, permeteu que em circumscrigui al meu país.

Un exemple: el cap de setmana passat el sector cultural va enrabiar-se amb unes declaracions del ministre espanyol del ram. Enrabiar-se teatralment, al meu entendre, no com a subjectes polítics, sinó com a súbdits que demanen audiència. Però el més significatiu va ser –i és– que ningú digués res de la consellera de Cultura catalana. Sabeu per què la senyora Vilallonga no diu disbarats, com el seu homòleg espanyol? Perquè mai no diu res. Ella ha vingut a perpetuar un sistema de control de la població per part del poder polític, com han fet els seus antecessors, almenys des del 2010. En els àmbits de la sanitat i de l’ensenyament això ha estat més evident perquè la cultura mou molt pocs diners, però l’operació és la mateixa: desmobilitzar la gent, oferir subvencions irrisòries per a tenir-nos lligats i eliminar qualsevol rastre d’una cultura que marxi del consens de l’optimisme.

I de la cultura a la sanitat. Després de la pandèmia haurem de restablir el valor d’aquestes dues àrees, que són les que han patit més retallades infamants per part de les mateixes formacions polítiques. No podem oblidar que les reduccions en sanitat les va començar el tripartit presidit per Montilla, amb la socialista Marina Geli com a consellera del ram; després va venir el conseller Boi Ruiz i va arrasar tant com va poder l’estructura sanitària del país, sota la presidència d’Artur Mas i la connivència d’ERC, que el 2014 va salvar-lo d’una reprovació parlamentària. Està molt bé denunciar les retallades del PP a Madrid, però els polítics catalans han desatès també la nostra sanitat. I en les rodes de premsa d’ara, no hi surten generals de l’exèrcit perquè sortosament no en tenim. Però sempre parlen polítics en comptes de tècnics, perquè ells volen continuar aparentant que ho controlen tot, fins i tot en moments tan dramàtics com aquests.

El cas de l’ensenyament és especialment revelador d’aquest control polític que hauríem de derrocar de manera ineludible. Des del primer tripartit (amb ERC al capdavant de la Conselleria d’Educació) fins ara mateix (un altre cop Bargalló, aquests que no marxen mai, com si fossin imprescindibles), l’ensenyament públic ha estat sotmès a unes estratègies diguem-ne estalinistes: eliminar l’autogestió de les escoles; crear un servei d’inspectors que es converteixen en comissaris polítics; imposar un sistema de direcció de les escoles que impedeixi qualsevol dissensió, delators en potència. A la primària, a la secundària, a les escoles d’arts, a la universitat, arreu han creat un cos de funcionaris servils (com a cultura, com a sanitat, certament) que havien de mantenir el control i imposar coses tan funestes com la sisena hora (em sembla recordar que això prové del segon tripartit, amb el socialista Ernest Maragall al capdavant) o el pla Bolonya (el paper del republicà Josep Huguet aquí va ser memorablement nefand).

Cal tenir memòria. Hagis votat el que hagis votat, no pots posar excuses. I com més independentista siguis, més memòria has de tenir. Perquè si el pas del virus pot generar una transformació, no podem deixar-la en mans dels qui han demostrat una nul·la confiança en la població catalana, més enllà de demanar-los insistentment el vot. La veritable democràcia no es practica el dia de les votacions, sinó justament després. Però ells només pacten amb els altres per a mantenir el simulacre. En el nou món les iniciatives hauran de néixer des de baix: seran metges, infermeres, epidemiòlegs, farmacèutics, investigadors (que conservarem al país), totes i tots hauran de marcar les polítiques sanitàries des dels centres sanitaris, a peu d’obra, no en un despatx.

Optimistes del món sencer: aniria bé que mantinguéssiu el vostre confinament més enllà de la seva regulació oficial, si voleu, continueu aplaudint l’esforç dels empleats de la sanitat mentre espereu que nosaltres, els qui no estem mai contents, mirem de canviar el món. Com? Òndia, no ho sé del cert. Això només és un pamflet, perquè escriure com si no passés res em sembla un insult. Però intueixo algunes coses: no hem de repetir el que fèiem; cal deixar de confiar en totes les opcions polítiques que han manat en aquest país, siguin de l’espectre ideològic que sigui –i encara que s’hagin canviat el nom–, perquè totes elles han construït aquest sistema de control de la societat en benefici propi.

Si la pandèmia ha d’haver servit per a alguna cosa, l’objectiu ha de ser aquest. Ells voldran tornar al passat, com si no hagués passat res. O ens faran promeses que només els optimistes es creuran amb aquesta fe inexorable que atresoren. L’objectiu el sé, però l’estratègia per a aconseguir-ho se m’escapa. Intueixo que no hi ha d’haver aplaudiments; més aviat manifestacions, insubmissions, desacataments, objeccions, ruptures… Els catalans, d’això, en sabem prou. Però ens haurem d’ajudar els uns als altres per aconseguir-ho.

Sigui com sigui, després de la pandèmia, crec que tots els que no som obtusos optimistes i mai més no confiarem en cap partit polític que promet una cosa i en fa una altra, hauríem de tenir en compte un pensament. És de Tolkien, quan a El senyor dels anells Gandalf diu més o menys això: nosaltres no podem decidir en quin temps vivim, però sí que podem escollir què fem amb el temps que se’ns ha concedit.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies