Desfer troques, refer nusos

"Cal fer un pas més, no restar tancats en la raó històrica o l’exemple moral encara que l’altre sigui un impresentable"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Com podem comprovar aquests dies, pertànyer a un estat com l’espanyol és caure en el pou més fondo de les democràcies liberals. El problema és que a casa nostra genera postures i actituds morals que es repeteixen al llarg de tots els anys que fa que hem sortit de la zona de confort autonomista per posar en solfa la crua dominació d’Espanya sobre Catalunya i els Països Catalans. No hi ha any, mes o setmana que no ens donin motius més que sobrats per a passar a una altra mena d’acció, que vagi de la queixa per l’honor sollat a l’enfrontament polític sense miraments. I no hi ha manera. Les prèdiques a Brussel·les cauen en un embolic burocràtic fenomenal, entre aliances de fet –vergonyants, se’n diuen– amb l’espanyolisme (cas Societat Civil Catalana) i renúncies –vergonyoses, en direm– de la Unió Europea a agafar el toro per les banyes (la patata calenta a Madrid, o sigui, convertir el control totalitari dels polítics catalans en indagador del seu propi delicte).

La posició de les institucions espanyoles, de la judicatura, dels mitjans de comunicació, d’intel·lectuals i d’opinants repeteix codi i narrativa dels últims anys: “Contra els catalans, i per la unitat nacional, tot s’hi val”. La trobada de diumenge entre el govern de l’estat i la Generalitat parla per si sola, i ja se n’ha dit aquí el que pertocava; però cal afegir-hi una qüestió cabdal: limitant-nos a l’enfrontament institucional, no hi tenim res a pelar. La falsa neutralitat de l’escenari, l’equilibri fal·laç de poders, ens situen en una posició provincial, subordinada a protocols dictats pel dominador: res d’escenaris on el poder propi de l’ofès es vegi reconegut i on el portaveu governamental del cap dels espies (oi, Pedro Sánchez?) sigui el subordinat. Hi podem fer moltes pessigolles i, no cal dir-ho, és un front tàctic que no podem abandonar, però, estratègicament, els partits polítics i les institucions espanyoles coneixen la feblesa dels partits catalans. Amb percentatges de vot –ho saben a Madrid i ho sabem tots– no anem enlloc, esdevenen pur formalisme i, a tot estirar, tensió interna entre ERC i Junts. Però és amb la força real executable –realment executable: la que va representar l’1-O– que se’n saben perdedors a Madrid i a palau. Aleshores, la funció teatral de diumenge –a banda la falsa simetria de poders i el buit que crea el poder entorn de si mateix– és un teló caigut sobre la falta del nostre poder real i realment executable. I si ens traslladem al congrés espanyol i els vots mercadejats per donar suport al govern actual, no cal dir que, per tenir una “política exterior” pròpia –vull dir, de cara a Espanya i els seus governs–, primer cal tenir-ne una de pròpia a l’interior. I aquest no és el cas del nostre govern.

Em permeto de tornar a un tema de la setmana passada: si les clavegueres de l’estat els són útils per a combatre l’enemic interior (que som nosaltres), què se suposa que hem de fer per contrarestar-ho i passar algun dia a l’ofensiva? El moviment per la independència pateix un problema essencial: haver convertit una falta d’audàcia per a prendre el poder, quan ho podia intentar, en el fet d’instal·lar-se en una posició de guanyador moral –o sigui, gratificant en el pla emocional i nul·la en el pla polític. D’aquesta manera, sense haver perdut gota de la raó històrica que l’assisteix, no és capaç de presentar-se com una alternativa general al sistema de dominació i explotació per part d’una Espanya incapaç d’amagar el totalitarisme impune. Cal fer un pas més, no restar tancats en la raó històrica o l’exemple moral encara que l’altre sigui un impresentable. Tal com està el pati mundial, vull dir, de rebregat en matèria de drets individuals i col·lectius, el cas català augmenta la pila del greix, però no canvia la qualitat dels compromisos internacionals cap a nosaltres. Com a conseqüència de tot plegat, correm el risc d’esdevenir emprenyadorament tolerables, o sigui, inofensius. Atesa la posició cínicament totalitària de l’estat, no es tracta pas de “renunciar” a la radicalitat imprescindible, com fan els estrategs del diàleg pel diàleg, sinó de “fer-la” imprescindible. Convertir-la en necessitat política. Enfront d’escenaris globals, on els estats es troben com peixos en l’aigua, segons els coneguts equilibris geoestratègics –i on poca cosa hi podem fer, excepte evitar el ridícul–, ens convé de crear conflictes interns, dislocacions permanents. Tenir al cap el territori sencer, però actuar desfent troques a cada lloc. Refent nusos. Creant iniciatives sectorials. Reunint forces quantificables. Dissenyant mobilitzacions realitzables. I, pel camí, forçant les institucions a servir de politja, no de fre. El tema de la llengua en promet de ser una, d’aquelles iniciatives. I, amb ella i des d’ella, refer amplis espais i consensos d’unitat popular. És una batalla que necessita una política interior decidida per a poder bastir una política exterior sense hipoteques. Som-hi, doncs!

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes