27.07.2022 - 21:40
No és tan sols per aquesta calor, aquesta xafogor que obliga als moviments lents i a cercar ombra, quan n’hi ha, un vano, una orxata, ganes de tancar-te a la nevera: és que l’estiu, les vacances, per a qui en fa, ho tenen, això, la capacitat de fer-nos caminar sense tanta pressa, una mena de relaxament dels gestos, fins i tot. Que no cal que arribi al general desmenjament de les xancletes (ja és mania meva, ho reconec, la tírria que tinc al nyaclif-nyaclof de les xancletes), però que es ben agraeix la possibilitat de descrispar-nos els moviments, de viure sense les ànsies que ens marquen la tardor i l’hivern i la primavera i sempre.
Que si ara dieu que de tot hi ha i que també a l’estiu tal i que les vacances depèn, de segur que tindreu raó. Accepteu-me, però, si us plau, la generalització. Perquè l’estiu ens remet a això altre, sobretot: la pausa, un dinar a la fresca, llegir vora el mar, passejar amb bicicleta, ballar a l’envelat, cadascú que hi posi, aquí, la preferència, el viatge, la migdiada, un bosc, un prat, el riu, fins i tot la piscina.
Pot ser també temps per a la reflexió. La mínima recapitulació. Petit balanç, fins i tot. Repassar el curs que ja hem superat i fer-ho sense la urgència i el batibull de viure-hi immersos, fer-ho des d’aquest més calmat estat d’ànim que ens ofereix l’estiu. I mirar, per exemple, les coses que ja sabem. I que en són unes quantes.
Sense ser exhaustiva i per exemple: que la trobada intergovernamental que anomenen “taula de diàleg” ja ha mostrat fins on és capaç d’arribar i que no va més enllà de la igualment autoanomenada “desjudicialització” per a una part dels represaliats (per a una part de la part que forma part de l’administració autonòmica catalana); que, per tant, continua pendent la resolució política de tot plegat (amnistia i dret d’autodeterminació, ho recordeu?); que s’evidencia fins a quin punt els sostenidors del govern espanyol no aconsegueixen, a canvi d’aquest seu suport, cap avenç polític profund ni cap reforma política que afecti Catalunya; que (no es podia saber, no) tampoc de la coalició PSOE-UP que ha menat les coses de l’estat espanyol no n’ha sortit cap proposta de reforma de la carcassa i que vagament pugui recordar les inicials cantarelles de sirena sobre els canvis en el que anomenen organització territorial (i no: la broma aquella de dir que traslladaran el seu senat aquí o allà no compta com a reforma ni com a res).
Que, mentrestant, hi ha més de quatre mil catalans que han patit i que pateixen la repressió de l’estat espanyol i que, a la pràctica, a la crua pràctica, no tenen l’empara ni el suport que haurien de tenir. Ans al contrari, massa sovint.
Que, mentrestant, hi ha més de quatre mil catalans que han patit i que pateixen la repressió de l’estat espanyol i que, a la pràctica, a la crua pràctica, no tenen l’empara ni el suport que haurien de tenir. Ans al contrari, massa sovint.
(No és cap errada de picatge, la repetició: l’he feta a posta ara quan repassava l’article per mirar de recalcar això que a mi mateixa, en llegir-ho, m’ha semblat una barbaritat a la qual no només no ens hauríem d’acostumar sinó que hauríem de saber posar-hi remei, tanco parèntesi.)
Que l’independentisme ara té allò que se’n diu els lideratges (prenguem-nos-ho en sentit ampli i generós) en la constant embarrancada que signifiquen les travetes i les batalletes de despatx, tancats en les seves negociacions i discussions i jugades i nyinyinyí. Els uns i els altres. I que això no és cap catàstrofe que ens condemni a res, però que és. Conseqüència de factors diversos, és clar, però també, segurament, del silenci dels darrers quatre anys. Que hem avançat molt, moltíssim, i que és important de ser-ne conscients. Igual com és també important de saber veure que en aquest avançar hi hem perdut una partida. Que és dur, és clar, però no pas catastròfic. Perquè això que ha passat, des de la suspesa declaració d’independència i la posterior repressió que no cessa és una etapa que hem d’anar assumint, i superant. Sí, hem perdut una partida. Però és que la frase és més llarga: hem perdut una partida en una llarga successió d’èxits. Cal analitzar-ho i entendre també que la lliga continua.
En fi, coses per a pensar aquest estiu. Ara que arribarà l’agost i que se suposa que podrem tenir l’ocasió, i l’esperit, per a la reflexió potser més assossegada. Aquesta pausa. Per a raonar, per a tornar a constatar que això, el raonament, no cal pas que es contraposi amb el gaudi. Que és estiu, que si tens la sort de poder compartir estones amb la gent que t’estimes, aprofita-les. I que és això, potser: desconnectar tot reconnectant-se i viceversa. Recuperar forces. Preparar-se. Celebrar que som vius.
