26.12.2021 - 21:50
No hi ha dubte que la crisi de proveïment ha estat, almenys des del prisma de l’economia, una de les qüestions clau del 2021. I és que enguany, per primera vegada a la història recent, hem estat testimonis d’un seguit de contingències que feia temps que no vèiem, si més no de manera conjunta: l’escassetat generalitzada de mà d’obra i recursos, l’augment desmesurat del preu de l’energia, la congestió dels principals centres logístics i el consegüent encariment del transport, etcètera. A escala global, tots aquests factors han conspirat per tal de generar falles importants al sistema productiu mundial, i les empreses del país, per descomptat, no n’han sortit indemnes: el tercer trimestre del 2021 gairebé un 40% de les pimes catalanes declararen haver tingut dificultats de subministrament.
El desabastiment, la gran incògnita
És per això que, a mesura que els darrers mesos de l’any s’apropaven, la incògnita anava prenent força: l’aconseguirem salvar, la campanya de Nadal? Certament, les prerogatives de consum nadalenques –les compres desfermades, el dispendi generalitzat– semblen a priori incompatibles amb la situació d’escassetat material i desacceleració logística en què l’economia nacional (i internacional) s’ha trobat durant bona part de l’any. La situació, a mitjan novembre, no semblava gaire prometedora: la “tempesta perfecta” de desgràcies productives que enguany ha destarotat els plans de les empreses no semblava pas amainar, i fins i tot els totpoderosos gegants tecnològics preveien certes dificultats a l’hora d’abastar el repunt de la demanda que inevitablement arribaria per Nadal.
Els vaticinis –alguns de fa menys d’un mes– que la crisi de proveïment “anava per llarg” no semblaven catastrofistes excessivament: al cap i a la fi, a la tardor havien escassejat materials com ara el paper i el vidre, per no parlar de la manca de components industrials més elaborats, com ara els semiconductors, que s’allarga des d’abans de la primavera. Sí que és cert que alguns productes, inevitablement, han escassejat aquest Nadal: la PlayStation 5 és objecte d’un fèrtil mercat negre a Wallapop; alguns models de bicicleta ni tan sols han arribat als aparadors. Però els problemes puntuals d’abastiment de determinats productes no són, ni de lluny, un fenomen aliè a Nadal: poques estampes més típicament nadalenques que un progenitor recorrent desesperadament els eixos comercials del país en recerca de la joguina que el nen ha demanat i que cap botiga no sembla tenir.
La inflació, una preocupació lligada estretament al desabastiment
Les preocupacions relatives a una possible espiral inflacionària, sovint expressades conjuntament amb els mals presagis sobre el desabastiment nadalenc, tampoc no semblen haver-se materialitzat del tot. La taxa d’inflació amb què s’ha tancat el 2021 no és tranquil·litzadora, i l’enfilada inclement del preu de l’energia –i, en menor mesura, del menjar– semblen destinades a prorrogar els maldecaps productius l’any vinent. Tanmateix, tot i que les darreres dades de l’IPC a l’estat espanyol semblin alarmants (el novembre, el creixement interanual va ser del 5,5%), l’augment de la inflació subjacent (que n’exclou els dos components més volàtils, l’energia i l’alimentació) no ha estat superior a l’1,7%. Així ho reflecteixen els índexs de preus de regals típics de Nadal durant aquest mes: si bé alguns, com ara les joguines de la marca Lego, s’han encarit molt, n’hi ha que s’han mantingut pràcticament al mateix preu (com ara les bicicletes) o que fins i tot s’han abaratit (com ara els iPhones). És la conclusió d’una investigació del diari Ara, que ha monitorat la fluctuació del preu d’aquests i més productes des de principi de novembre (quant a l’alimentació, alguns articles típicament nadalencs, com ara els galets i les gambes, s’han encarit substancialment; però uns altres aliments, com ara el pernil ibèric, han baixat de preu).
No hi ha hagut desabastiment, però tampoc grans beneficis
Què ha evitat el daltabaix econòmic nadalenc que tants pronosticaven? Una primera resposta ens remet a l’acció de l’estat com a coordinador macroeconòmic. I és que, deleroses de minimitzar qualsevol disrupció en una de les temporades més fructíferes del calendari comercial, les grans potències han fet mans i mànigues per tal d’assegurar que cap prestatgeria no quedés buida: als Estats Units, per exemple, l’administració Biden ha pactat amb els sindicats l’ampliació de la jornada laboral per pal·liar els anomenats “colls d’ampolla” en hubs estratègics com ara el port de Long Beach, que d’ençà del novembre treballa de manera ininterrompuda per abastar el creixement de la demanda del consum. Una segona resposta –no necessàriament antitètica a l’anterior– és que les prediccions constants sobre la crisi de desabastiment hagin generat un efecte crida entre els consumidors, que han anticipat les compres nadalenques i consegüentment dilatat el repunt de la demanda durant els mesos de novembre i de desembre. Es tracta d’una hipòtesi que té certa plausibilitat en països com ara el Regne Unit, on aquest efecte sí que ha estat evident, però que ací no sembla que tingui cap base factual: segons dades de la PIMEC, la gran majoria de comerços del país, independentment del sector, no creuen que els consumidors hagin anticipat les compres nadalenques.
Una altra resposta, més senzilla, però segurament més rellevant a l’hora d’explicar per què la qüestió del desabastiment no ha acabat monopolitzant la campanya comercial nadalenca, és que la crisi s’ha evitat a costa de “sacrificar els marges” de què solen gaudir les empreses per Nadal. Així ho considera Oriol Alba, secretari general de la patronal multisectorial CECOT. I és que els problemes subjacents que suscitaren els temors originals sobre un possible desabastiment nadalenc encara són lluny de resoldre’s: el cost del transport marítim i aeri continua pels núvols, el preu del petroli no ha deixat de pujar, el temps de lliurament dels productes i materials continua sense escurçar-se significativament. Si no hi ha hagut escassetat, ha estat perquè les empreses han optat per mantenir el mateix volum d’oferta, a uns preus si fa no fa similars, malgrat l’augment dels costs logístics i productius. La gran incògnita, ara per ara, és si la tendència s’acabarà revertint i aquests sobrecosts es començaran a traslladar, a partir de l’any vinent, al preu final dels productes.
Alba, en aquest sentit, es mostra moderadament optimista, tot recordant que, a parer de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), la majoria dels factors que han causat problemes de desabastiment enguany són conjunturals, no pas estructurals, i que segons els càlculs de l’organització s’haurien de corregir en sis mesos o deu. Tanmateix, admet que és d’hora per a dictar sentència: cada economista té les seves prediccions, segons Alba, sobre un hipotètic agreujament de les dificultats, fins al moment contingudes, d’abastiment i d’inflació. És per això que no podem descartar, a hores d’ara, que l’any vinent torni a retrunyir la tempesta perfecta del desabastiment i la inflació que aquest Nadal, finalment, hem aconseguit capejar. El més probable és que els núvols de la disrupció econòmica acabin dissipant-se (amb permís de la pandèmia, és clar).
