La Xina controla els trenta minerals clau per al futur del món

Tot i ser matèries clau per al sector tecnològic o el de les renovables, la Xina té el monopoli del mercat mundial de minerals

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
15.11.2021 - 19:36
Actualització: 15.11.2021 - 20:36

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No tots els recursos sobre els quals se sosté l’economia mundial són abundants: alguns, de fet, destaquen precisament perquè són rars. És el cas de matèries primeres com el níquel, el liti i el cobalt, per a dir-ne tres i prou. Com que són crucials per a la producció de bateries electròniques, resulten indispensables per al sector de les renovables o el tecnològic: productes com els telèfons intel·ligents, els cotxes elèctrics, les plaques fotovoltaiques i molts més no serien possibles sense aquests materials. Si en mirem el mercat internacional, mai no diríem que el domina un sol país: la Xina.

Del somni a la realitat: com la Xina ha aconseguit de controlar el mercat mundial de minerals

Deng Xiaoping, dirigent suprem de la República Popular de la Xina entre el 1978 i el 1989, va declarar solemnement a principi dels noranta: “L’Orient Mitjà té petroli, la Xina té terres rares.” En aquell moment, la proclama va ser interpretada com una píndola de nacionalisme banal, l’enèsim reclam xovinista dels dirigents d’un país que es recuperava d’un segle d’humiliació. Però dècades més tard cal llegir les paraules de l’artífex del miracle econòmic xinès com el presagi d’un procés geopolític de conseqüències planetàries, el tret de sortida d’una estratègia que ha permès a Pequín de monopolitzar el mercat internacional dels minerals i ha obligat la resta de països del món a dependre’n.

El domini xinès del mercat internacional té, en part, una explicació fortuïta: el gegant asiàtic té dos terços de les reserves mundials de minerals, com ara l’antimoni i –com deia Deng Xiaoping– les terres rares. Aquesta fortuna geogràfica es reflecteix en les classificacions mundials de productors de minerals: la Xina és la productora principal de la gran majoria, amb molta diferència de la resta de potències. Però aquesta explicació és útil fins a cert punt: no tots aquests materials es troben al subsol xinès, almenys no en grans quantitats. La Xina controla el comerç mundial de minerals no tant per fortuna geològica com per planificació estratègica.

La Xina és l’epicentre mundial del processament de minerals.

Durant dècades, les economies industrialitzades van girar-se d’esquena als minerals. Ara sembla difícil de creure, però en aquell moment tenia certa lògica: el processament dels minerals requereix inversions faraòniques en infrastructura i grans costs en mà d’obra i té un efecte funest en l’ecologia de l’entorn. En una època de desindustrialització i sensibilització ambiental creixents, els països desenvolupats van optar per delegar aquests inconvenients als països en via de desenvolupament, on els costs laborals i les normes de protecció ambiental eren –i són– més baixos. En canvi d’això, importaven minerals processats a un cost equivalent o per sota del que hauria implicat produir-los dins les fronteres pròpies. No semblava pas un mal tracte.

Vista la conjuntura, la Xina va prendre la decisió estratègica d’especialitzar-se en el processament de minerals. Amb el pas dels anys i el suport incessant de l’estat, la indústria minera xinesa ha acumulat prou experiència i capacitat per a consolidar-se com el gran referent mundial en matèria de processament: avui dia, de fet, la majoria de minerals que s’extreuen arreu del món són enviats de primer a la Xina, que els reexporta una volta tractats. Aquest còctel de costs baixos i superioritat tècnica ha estat inassumible per a la gran majoria de rivals internacionals del sector miner xinès, incapaços de competir-hi en preu i sovint obligats a plegar.

De Pequín al Congo: com la Xina domina la cursa pels minerals africans

Per si fos poc, a aquests dos elements –riquesa geològica pròpia i desenvolupament de la indústria minera nacional– s’hi ha d’afegir la determinació de les autoritats xineses d’assegurar-se el control sobre els pocs minerals que no tenen de manera natural. El cas paradigmàtic és el del cobalt, un dels minerals més cotitzats als mercats. Més del 60% dels dipòsits mundials d’aquest mineral són a la República Democràtica del Congo, país que aquests darrers anys ha esdevingut un dels focus principals de les companyies mineres xineses. La raó és que el cobalt és un dels elements indispensables en la fabricació de tota mena de bateries elèctriques, que poden alimentar productes de gran valor actual, com ara telèfons intel·ligents i ordinadors o bé uns altres de gran valor futur, com ara vehicles elèctrics i plaques fotovoltaiques. L’interès dels xinesos, que en aquests darrers anys han signat uns quants acords per a assegurar-se’n el subministrament a llarg termini, no és gaire difícil d’entendre.

Aquesta determinació contrasta amb la inacció de les companyies occidentals, que pràcticament no han penetrat en el mercat congolès: “O bé no creuen que [el proveïment de cobalt] sigui un problema o bé estan convençuts que continuaran obtenint les bateries de la Xina”, diu al Financial Times Ivan Glasenberg, director de la principal productora de cobalt del món. El 80% de l’oferta mundial d’aquest metall es processa actualment en plantes xineses. Històricament, l’estratègia occidental d’externalitzar el processament de minerals a la Xina i després comprar-los a preu de saldo partia d’una premissa simple però imprescindible: que Pequín no en manipularia l’oferta. Aquest equilibri entre els interessos occidentals i els xinesos es va mantenir durant dècades, però el 2010 la situació es va capgirar sobtadament quan Pequín va imposar sense avisar quotes a l’exportació de terres rares, un element clau en la manufactura de productes com ara la telefonia mòbil, les turbines eòliques i les bateries de cotxe elèctric. En qüestió de dies, la cotització del material es va multiplicar exponencialment.

En un context mundial d’escassetat generalitzada de recursos –i d’uns recursos que ja són escassos per si–, res no assegura que, quan la cosa empitjori, la Xina no torni a fer igual i anteposi els seus interessos als de la resta del planeta. Tenint en compte els precedents, ben segur que no li tremolarà la mà si les circumstàncies ho tornen a requerir.

Occident respon, finalment

A poc a poc, les grans potències comencen a assimilar la realitat del monopoli xinès i hi actuen en conseqüència. Després d’una pandèmia que n’ha exposat cruelment les vulnerabilitats logístiques, la UE ha anunciat un pla estratègic de reducció de dependència en les exportacions estrangeres, principalment xineses, d’una trentena de minerals. S’hi destaquen el cobalt, el níquel, el grafit, el liti, la bauxita i les terres rares. La iniciativa inclou, per una banda, de teixir vincles institucionals amb més productors, i, per una altra, d’augmentar els projectes d’extracció al continent, en què hi ha reserves modestes de minerals com el cobalt. Al sector privat, Tesla ha arribat a un acord amb Glencore per al subministrament de cobalt a les plantes que té a Europa i a Àsia.

Thierry Breton, comissari del Mercat Interior de la UE, és un dels proponents principals del pla estratègic europeu de diversificació del subministrament de minerals.

Aquest canvi de paradigma és imprescindible no solament d’un punt de vista geoeconòmic, sinó també –i potser més important– de la perspectiva del canvi climàtic. Els minerals són crucials per a la transició ecològica, i si occident no controla les cadenes de subministrament dels materials que són la base de productes com ara els cotxes elèctrics, les plaques solars i els aerogeneradors, serà difícil de poder assolir els objectius de reducció d’emissions acordats. Per exemple, es calcula que la UE haurà d’augmentar les reserves de cobalt per cinc l’any 2030 i per quinze l’any 2050.

Una convivència difícil però inevitable

Aquests esforços de diversificació tenen un recorregut relativament limitat. Primer de tot, perquè els dipòsits de la majoria de minerals són a la Xina: per més que els països occidentals augmentin la capacitat extractiva, Pequín continuarà essent un intermediari imprescindible en el mercat internacional a curt i a mitjà termini. Segon, perquè és pràcticament inevitable que els projectes d’extracció local com els que ara proposa la UE topin amb l’oposició de la població, que previsiblement prioritzarà la conservació de l’entorn a la raó difusa dels imperatius geopolítics. Tercer, perquè alguns d’aquests materials són extrets en condicions inacceptables moralment i políticament: és el cas del cobalt, la major part del qual s’extreu en un dels països més pobres i inestables del món a costa de greus vulneracions dels drets humans –perquè us en feu una idea: s’estima que un 15% de l’oferta mundial de cobalt ha estat minada per nens. Les conseqüències d’això són no solament ètiques sinó també geopolítiques, atès que en fa el subministrament més susceptible de ser interromput –per exemple, si esclata un conflicte al país d’on s’extreu.

A llarg termini, els experts confien que els avenços tècnics en el disseny i manufactura de bateries redueixin la quantitat de minerals necessària; alguns fabricants, de fet, ja han començat a produir bateries que no empren materials com el níquel i el cobalt, tot i que aquest darrer continua essent imprescindible en la fabricació de bateries de més potència. També s’esperen millores substancials en el reciclatge de bateries, malgrat que fins i tot els més optimistes admeten que va per llarg. Tot plegat, combinat amb les estratègies de diversificació que els països desenvolupats han començat a aplicar darrerament, hauria d’erosionar substancialment el poder monopolístic xinès en deu anys o vint. Ara, a curt termini, el gegant asiàtic continuarà essent el capdavanter indiscutible del mercat internacional de minerals, i la resta de països s’hauran d’adaptar al seu poder com bonament puguin.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes