Parada d'accessoris a la manifestació contra la violència de gènere convocada ahir per Novembre Feminista.

Ahir va ser el dia oficial de parlar de la violència contra les dones, una qüestió que a moltes articulistes –no és femení genèric– se’ns presenta com a obligada de tocar, perquè les ‘coses de dones’, ja se sap. I a més a més, la ràbia ha de vèncer la mandra, perquè la violència no s’acaba, les paraules es repeteixen, les tesis redunden i et fa l’efecte que ja no pots dir res més que no ho hagi dit la companya del mitjà del costat.

I malgrat tot, cal insistir-hi, fer-nos-hi pesades, ser l’eco les unes de les altres. Enguany, per exemple, la novetat ja no és l’augment del nombre de denúncies per violència sexual, sinó el creixement del nombre de supervivents que no es veuen en cor de denunciar. Ho trec d’un informe fet públic per l’Hospital Clínic de Barcelona, centre de referència sobre la qüestió, que exposa també que el 2019 ja s’hi han atès el triple d’agressions sexuals que fa quinze anys, a raó d’una per dia. Ja ho sabeu: la conscienciació, la visibilització, bla, bla. Enhorabona a tots plegats.

Tornem a la novetat i entrem al detall: segons el Clínic, de les ateses per agressió, poc més de la meitat demanen d’avisar el jutjat de guàrdia per interposar-ne la denúncia; i, si anem a la tendència, la intenció de denunciar ha baixat més d’un 30% els últims quatre anys. Davant d’això, ens podríem demanar quina classe de conquesta social és aquesta que porta cada dia més dones valentes a urgències, conscients de la violència que ja no estan obligades a tolerar, mentre que, al final del camí, que és el començament, tantes arriben a la conclusió que els sortirà més a compte el silenci tradicional, el de quan els marits pegaven a les mullers ‘el normal’.

Abans he dit dones valentes, i em reca. Com em reca dir violència a tot allò que fa mal, aquesta referència testosterònica que hem adoptat per donar entitat al dolor, perquè l’ull patriarcal ens el tingui en compte encara que la ferida no es vegi, encara que no sagni, encara que no cicatritzi mai. Tant se val, la cosa és que després de la violència, també evoquem la valentia, i així pengem galons a les dones que decideixen de saltar a la dimensió desconeguda de la denúncia, en contraposició a les altres que no gosen, que s’arronsen, i que els dediquem un rictus condescendent de decepció. Si no denuncies, després no et queixis. Si no denuncies, encara et creuran menys. Si no denuncies, que et pesi a la consciència si a l’agressor li agafa per atacar-ne una altra. I, a una agredida, només li falta que posem en qüestió el seu coratge per complir tota una gimcana de culpabilització.

No: la veritable conquesta –més testosterona, vinga– és la que ha de permetre a les supervivents de no ser valentes; l’avenç veritable –ho provo així– és el que ha de permetre que la denúncia a l’agressor no sigui un acte heroic, i també és, aprofito, el que ha de permetre de destronar la violència com a viril vara de mesurar de la destrucció de l’altre. Em refereixo, ara sí, a la violència de diccionari, la física, la que entén el codi penal, la que tan bé han après a esquivar els violadors per cometre més plàcidament el delicte –prova d’allò que dèiem: que la violència no pot ser el segell de garantia per a certificar cap mal. Dades de l’Hospital Clínic, de nou: vora un 30% de les agredides tenen la sospita d’haver patit submissió química, i de moltíssimes no es pot provar perquè han arribat a urgències massa tard. Feia curt amb les culpes: afegim-hi la de no recuperar la voluntat prou de pressa per córrer cap a l’hospital o el CUAP, si és que en tenen cap a mà.

No sé de què es parlarà el pròxim 25-N, i malauradament, les dades auguren 25-N per moltes generacions. Per això, aquesta conscienciació creixent sobre la violència de gènere seria bo d’equilibrar-la, durant tot l’any, amb una conscienciació anàloga sobre els violents que la perpetren. Les xifres d’agressions no denunciades s’haurien de traduir en el cost social de mantenir-les impunes, perquè un violent contra una dona no és només un u contra u, sinó també una amenaça activa sobre l’entorn que d’ella irradia, com una pedra llançada a un estany. I, sobretot, que s’ho facin com vulguin els agents implicats, però les denúncies haurien de ser per a les supervivents una primera xarxa de seguretat on deixar-se caure confiadament, íntimament, i no com ho veuen la meitat d’elles ara: com una manera de perdre-hi més que no han perdut abans.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb