El ‘tic-tac’ demogràfic i la independència de Catalunya

  • L'analista de dades Joe Brew explica per què l'evolució de la demografia a Catalunya portarà a la independència

VilaWeb
Joe Brew
17.05.2019 - 21:50

Fa un any, José Luis Álvarez va escriure a El País sobre el ‘tic-tac’ demogràfic de Catalunya. Segons que deia, Jordi Pujol havia dissenyat una estratègia d’enginyeria social per fer inevitable la independència reemplaçant els immigrants vells, majoritàriament contraris a la independència, per joves separatistes. El llenguatge i l’estil d’Álvarez són una mica absurds, al meu parer, perquè suggereix que Pujol era ‘maoista’ políticament i diu que ‘el constitucionalisme és moralment superior al colpisme’, i la seva conclusió segons la qual la immersió lingüística és l’arrel de tots els problemes de Catalunya no té cap sentit. Però, en canvi, el seu argument bàsic que el pas del temps i la demografia tenen un paper important en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya és cert.

En un article recent al mateix diari, Joaquim Coll manifestava el temor que Álvarez l’encertés sobre el ‘tic-tac’ demogràfic. Coll, les opinions del qual no acostumo a compartir però de qui admiro la intel·ligència i l’escriptura, destaca els guanys electorals dels partits independentistes a les eleccions espanyoles, tot subratllant que la majoria dels votants d’esquerres que han deixat de votar els comuns han acabat votant partits independentistes. Acaba l’article, com Álvarez, amb una crida a l’acció: ‘Si no es comença a actuar solemnement, d’aquí a una dècada el secessionisme podria ser majoritari a les urnes.’

El ‘tic-tac’ demogràfic que preocupa tant Coll com Álvarez es pot resumir senzillament així: Catalunya va rebre molta immigració d’altres zones de l’estat espanyol durant la segona meitat del segle XX; aquests migrants van dur la seva llengua i la seva preferència política per la unitat territorial d’Espanya; sense migrants de la resta de l’estat espanyol, Catalunya tindria una majoria independentista clara; avui dia, arriben menys migrants de la resta de l’estat i els qui hi ha es van fent grans; d’ací a uns anys, els vells moriran, i els joves (que són molt més partidaris de la independència que no pas els grans) els reemplaçaran; això conduirà a una majoria independentista clara i consistent.

Això és una llista de fets simples. La manera com cadascú els interpreti és una qüestió de percepció. Jo no comparteixo la diagnosi de Coll del canvi demogràfic com una amenaça, ni tampoc el pronòstic d’Álvarez que suprimir la immersió seria bo per a Catalunya o Espanya, però hi combrego en els fets bàsics. Catalunya canvia demogràficament i aquests canvis tindran efectes polítics.

Analitzem una mica més aquestes dades.

Independentisme i edat

Aquests darrers cinc anys, hi ha hagut pocs canvis en el percentatge de catalans a favor i en contra de la independència. Les enquestes normalment mostren que l’independentisme supera lleugerament l’unionisme, però el marge és molt petit.

Tanmateix, les xifres totals amaguen variacions molt significatives segons l’edat. Els catalans joves són molt més partidaris de la independència i els més vells, més contraris. De fet, els grups d’edat fins als seixanta anys són independentistes, mentre que els de més de seixanta són unionistes.

Això explica, en part, els perfils d’edat dels partits polítics catalans. El gràfic següent mostra la probabilitat d’expressar més ‘simpatia’ per cada partit polític segons l’edat. Amb algunes excepcions, els catalans més grans tenen més simpatia pels partits unionistes, mentre que els més joves, en general, tenen més simpatia pels independentistes.

Però a causa de les ‘onades’ d’immigració a Catalunya, l’edat no es pot examinar aïlladament: va lligada intrínsecament al lloc de naixement.

Independentisme i lloc de naixement

Els catalans nascuts a Catalunya són independentistes en una ràtio de gairebé 2 a 1. Els catalans nascuts en altres llocs de l’estat espanyol, en canvi, són majoritàriament unionistes (gairebé tres quartes parts).

Per què és significatiu, això? Perquè ara arriben molts menys immigrants de la resta de l’estat espanyol que no pas fa unes dècades. I aquells que vingueren fa anys es van fent grans. El gràfic següent mostra la distribució de la població catalana per edat i per lloc de procedència. Compareu l’esquerra (generació més jove) amb la dreta (generació més gran) i vegeu-ne la diferència en colors.

D’aquí a deu anys, els catalans que ara tenen vuit anys podran votar, i molts dels més grans (part dreta del gràfic) ja no. Cada any que passa, el percentatge de catalans nascuts fora de Catalunya es redueix, mentre que el percentatge dels nascuts ací es manté relativament estable, i el de nascuts fora de l’estat espanyol –i, per tant, sovint sense dret de sufragi incrementa.

Independentisme i llengua

Moltes de les coses que hem descrit no es poden canviar. Potser per això Álvarez es fixa en la llengua per a arreglar el ‘problema separatista’. La llengua, igual com l’edat i el lloc de naixement, va molt relacionada amb l’opinió sobre la independència (gràfic següent).

Però la simple consideració del català com a llengua pròpia, és realment una de les causes per a voler la independència? O és un indicador del lloc de naixement i prou? Ací és on les coses són interessants.

El gràfic següent mostra els catalans que tenen el castellà com a llengua materna (fila superior) i els qui tenen el català com a llengua materna (fila inferior). L’eix X és la llengua que consideren pròpia i els colors indiquen els sentiments en percentatges. És un gràfic dens, però heus ací el desllorigador: hi ha encreuament!

Què és l’encreuament? Significa que els catalans que han tingut el castellà com a llengua materna però consideren el català com a llengua pròpia mostren menys oposició a la independència. Segons el mateix patró, els catalans que han tingut el català com a llengua materna però consideren el castellà com a llengua pròpia són molt més contraris a la independència.

Com s’ha d’interpretar, això? No és clar del tot. Per una banda, potser hi ha una variable de confusió que no hem analitzat en aquest article (és molt possible). Per uns altra, potser la llengua té un efecte en les opinions polítiques que va més enllà de la demografia. Potser fer del català la llengua pròpia augmenta de manera causal el suport a la independència i, per extensió, fer pròpia la llengua espanyola en redueix el suport.

Conclusió

Álvarez i Coll tenen raó a destacar la importància del canvi demogràfic en el conflicte entre Catalunya i Espanya. La població canvia de manera que és probable que augmenti l’independentisme. El desequilibri d’edat entre els partidaris i detractors de la independència va clarament a favor dels independentistes. Si no hi ha una nova onada de migració des de la resta de l’estat espanyol aviat o una reforma social que faci que els nascuts a Catalunya siguin menys independentistes, el bloc a favor de la independència aviat tindrà una majoria clara, i el bloc unionista continuarà minvant.

La demografia sol ser incontrolable. No podem evitar que la gent gran envelleixi i es mori ni que els joves deixin de créixer i puguin votar. Potser és aquesta naturalesa incontrolable de la demografia que porta Álvarez a concloure que s’ha d’intervenir en alguna cosa més dominable: el programa d’immersió lingüística. I potser és per la mateixa raó, és a dir, per la importància de la llengua sobre la política, que Coll advoca per ‘actuar socialment’ més que no pas políticament per aturar la independència.

Encara que algú considerés que la independència és ‘moralment’ dolenta, com fa Álvarez, hom s’hauria de demanar si la solució proposada d’eliminar la immersió lingüística per a evitar la independència val la pena. Menys de quatre sobre deu catalans fan servir el català habitualment, mentre que, virtualment, tots els catalans parlen espanyol amb fluïdesa. El català és en perill d’extinció. Fins i tot, si parlar català ‘genera’ un sentiment independentista, és cap problema? La unitat d’Espanya mereix un assassinat potencial d’una llengua?

Els dirigents polítics espanyols s’haurien d’enfrontar amb la realitat: la Catalunya del 2019 no és la Catalunya de 1980. La població ha canviat, la realitat social ha canviat i les preferències d’organització política també han canviat. La independència, vista amb les ulleres demogràfiques, es fa molt probable. La cronologia es fa difícil d’estimar (fins quan podrà Espanya negar un referèndum a una població amb una majoria independentista del 55%? O del 60%? O del 65%?), però el resultat pot ser inevitable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any