El Priorat des del Coll del Solans. Fotografia: Júlia Viejobueno

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

(VilaWeb publicarà durant tot l’estiu una sèrie d’articles sobre com afrontar la plena transició energètica, en els quals vol donar veu als diversos sectors implicats en aquesta transformació tan necessària)

La polèmica sobre la implantació de les centrals de producció energètica a partir de fonts renovables és una qüestió que apareix i desapareix des de final del segle passat en funció de les atzagaiades normatives que, amb una de freda i una de calenta, evolucionen també en relació amb directives de més amunt i línies de subvencions que afavoreixen o dificulten possibles projectes.

Quan apareix als mitjans generalistes, la polèmica sovint se centra en això, en la implantació concreta dels projectes, que es fan i es desfan a tort i a dret amb adaptacions formals que responen als requisits que van establint les normatives, també poc clares i valentes, i en contra o a favor dels quals cal actuar. De tots és sabut, per exemple, que la tramitació d’una petita central és més fàcil que no pas una de gran i que la ‘picaresca’ de fraccionar-ne una de macro per fer veure que són independents és una pràctica corrent i tolerada.

Però no és de picaresques que voldria parlar. Tampoc no abordaré les dades estatístiques i de tota mena que hi ha de les coses que s’han fet fins ara i de les que es pretén de continuar fent. Dades que, ben analitzades, ens posen de manifest el desgavell de tot plegat. Algú altre ho farà, espero que en aquest espai ofert al debat, amb més coneixement directe de tot plegat. Voldria, doncs, apuntar només alguns elements sobre els quals hem anat reflexionant des de fa més de dues dècades tots aquells a qui se’ns va estigmatitzar com a defensors d’una mal anomenada ‘cultura del no’ quan vam gosar de plantar cara a una manera nefasta de fer passar bou per bèstia grossa en el cas dels mal anomenats ‘parcs eòlics’. Són centrals productores d’energia, no parcs. Les paraules no són innocents i, si cal emmascarar-ho amb terminologia amable, és que hi ha una finalitat ben clara. En la primera ofensiva d’implantació eòlica del pujolisme finisecular, vam intentar d’obrir un debat més ampli, que superés les dicotomies simplistes que les administracions i la majoria dels mitjans de comunicació ens volien imposar com a centre del debat i la subsegüent etiqueta de nimby que se’ns encolomà.

No parlaré d’implantacions, d’on toca sempre i d’on no toca mai, que també és pertinent, és clar, perquè la cartografia canta i balla davant els ulls de qui vulgui mirar i no fer veure que plou quan se’t pixen a sobre. No, no és aquí que volem fonamentar el debat necessari. El debat necessari ha de fer-se sobre el model energètic global, i sobre aquest model dins un model de país que respongui a un projecte col·lectiu en el qual administracions i societat civil siguin coresponsables a l’hora de definir-lo per tal que, en cadascun dels diferents nivells, es planifiqui de manera coherent i conseqüent, i no a cop d’emergència o de retret. O per respondre a la pressió dels lobbies, energètics en aquest cas, que tenen clar, ells sí, quin és el model que els convé i que sovint disfressen com a model per al país. Sense tenir cap escrúpol a fer compatible l’allargament de les nuclears amb un discurs de ‘transició ecològica’ que s’hi pega bufetades.

Un model energètic que vulgui fer front a l’emergència climàtica, que ja tenim damunt, ha de fer per manera de no agreujar allò que ja és una tendència que trenca els equilibris que poden i podrien ajudar a frenar-ne la velocitat. I aquest model no ha de perdre mai de vista el conjunt on s’insereix. Arremetre a cops d’actuacions urgents cada vegada que s’encén la llum roja, posant pedaços a les conseqüències, despullant uns sants per vestir-ne uns altres, i no abordar-ne les causes, només serveix per a fer veure que fem i per justificar decisions imposades que no serveixen a mitjà termini perquè han estat fetes de qualsevol manera. I aquesta manera de funcionar és la que regeixi també, en l’àmbit de la planificació energètica (o la seua inexistència) i en la resta dels àmbits de la vida d’aquest país.

Un model energètic, doncs, que ha de tenir uns quants criteris bàsics i ferms que han de caracteritzar el desplegament a tots els nivells. Criteris, és clar, que no són exclusius del sector, sinó que haurien de ser els aplicables a qualsevol estratègia territorial i política. Parlem d’estalvi. Consumim massa i malament. Mentre la manera de mesurar el benestar d’una societat, d’un país, sigui el PIB, els partidaris del creixement il·limitat, que comporta consum creixent, tindran carta blanca a l’hora d’imposar polítiques de tota mena. Per exemple, mentre escalfem les places i els carrers i a l’estiu ens hàgim de tapar i a l’hivern despullar als llocs públics i privats, anem llençant i malgastant sense raó i hipotequem el futur de manera irresponsable. Parlem d’eficiència. Mentre concentrem els llocs de producció energètica, amb grans centrals, i creuem el país de línies de transport d’energia per dur-la del lloc de producció al lloc de consum, amb les pèrdues que això genera, som ineficients, malgastadors i consumim territori sense criteris sostenibles. Parlem d’equilibri ambiental, social, territorial… Mentre la distribució territorial jerarquitzada de prebendes i servituds (i la producció energètica, renovable o no, n’és una) respongui a una categorització dels territoris, que beu de l’atribució a alguns d’uns valors simbòlics que els altres no tenen, perpetuarem un model de país que no aprofita ni la diversitat que el faria ser resilient, ni la capacitat generadora que aquesta complexitat comporta. I, en canvi, amb curtesa de mires i visió mesquina, aposta per uniformitzar a la baixa i menysté i empobreix el potencial dels uns i dels altres. El reduccionisme i la tendència homogeneïtzadora, amb criteris sobretot urbans, en un país divers com el nostre fa estralls. I mentre els grans promotors siguin les grans companyies, les prioritats no canviaran i el criteri economicista del guany a curt termini serà el que prevaldrà.

I això, és clar, ens porta també a parlar de paisatge. I quan ho fem, no ens referim a la seua dimensió estètica que, massa sovint –ja hi tornem a ser, amb el reduccionisme–, és l’única que s’esmenta per poder rebatre-la com a subjectiva, a l’hora de qüestionar segons quins emplaçaments i segons quines dimensions i escales. Quan parlem de paisatge ho fem en la seua condició de reflex visible de la realitat d’un territori en cadascun dels àmbits de la relació de l’activitat humana amb el seu entorn, ho fem en la seua qualitat de ‘rostre del territori’, com el defineix Ramon Folch, amb aquesta expressió que conté la noció de transversalitat i de resultat. Per això, el debat necessita tenir en compte aquesta transversalitat per tal de relacionar el model energètic que hi ha subjacent en una manera de propiciar la implantació amb criteris poc clars amb la resta de models.

La pregunta que més d’un es fa és: per què en aquest país no s’ha propiciat aquest debat i fins i tot s’ha ofegat?

L’any 2013, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, institució referent en termes de reflexió i propostes de gestió al voltant del paisatge, entès d’aquesta manera global i transversal, elabora un document, ‘Energia eòlica i paisatge. Orientacions per a una adequada implantació a Catalunya’, per encàrrec del Departament de Territori. Un document que aporta anàlisi comparada de les diferents opcions que una bona colla de països han proposat a l’hora de planificar la transició energètica en aquest àmbit concret i que podem extrapolar a altres energies i més enllà.

Un document que, entre altres coses, totes d’interès per al debat, exposa criteris com aquests tres:

–Evitar les grans concentracions d’aerogeneradors en determinades àrees, pels seus efectes acumulatius sobre el paisatge, i avançar cap a un model més descentralitzat (tal com s’ha fet en països com Dinamarca, els Països Baixos i Alemanya), on s’aprofiti al màxim les línies d’evacuació a la xarxa elèctrica preexistent.

–Fer partícips les comunitats i institucions locals, no només les dels municipis on s’instal·lin aerogeneradors, dels processos de planificació i gestió de l’energia eòlica (decisió sobre les localitzacions idònies dels aerogeneradors, participació dels beneficis, etc.). Aquesta és, a més, una via per a acostar la producció local d’energia als centres de consum i per fer pedagogia, a través del paisatge, de l’origen i els costos de l’obtenció i la gestió de l’energia.

–Aprofitar el potencial eòlic existent en polígons d’activitat econòmica (generació d’energia propera al lloc de consum), així com el de determinades zones periurbanes, o el de les grans vies de comunicació (totes són zones amb accessos ja existents i de fàcil evacuació de l’energia). Ben emplaçats, poden capgirar fins i tot la percepció que sovint té la població d’espais amb poc interès o llocs on costa reconèixer una coherència o uns valors paisatgístics.

El debat és imprescindible si no volem repetir les errades fetes fins ara i perquè és l’única garantia d’implementar un desplegament enraonat i realment sostenible en tots els sentits. Ens hi posem de veres?

Roser Vernet Anguera és activista i directora del centre Quim Soler al Molar

Altres articles del Debat VilaWeb: Transició energètica

El trencaclosques de l’energia ( Pep Puig Boix)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.