És ver.

Els volants de frivolité del cobrellit semblaven acabats de planxar.

És ver.

He vist el núvol de papallones grogues, sempre venien quan començaven a florir les xicarandanes.

És ver.

M’agrada posar-li un dit en el clotet de la galta.

És ver.

El món darrere la cortina és misteriós i petit com el teatrí de la padrina quan s’alçava el teló.

És ver.

La pluja pot fer tornar estrany qualsevol lloc, fins i tot els llocs on has viscut molt de temps. 

És ver.

Aprendre a mirar, tot es juga aquí, m’ho va dir un indi de goma, i afegí, l’ull, l’orella, la respiració, els reflexos, l’olor, la direcció de l’objectiu, tot s’educa.

És ver.

Orden cintes velles de casset, i la teva veu, un poc tudada pel temps al final de la lectura d’un poema de Cernuda, l’he deixada a dos dits del meu cor.

És ver.

Aquesta època té una tendència tirànica que cerca reduir el llenguatge, canibalitzar-lo, canalitzar-lo, reclutar-lo, vigilar-lo.

És ver.

La percepció és una aventura.

És ver.

M’interessa el temps, aquest temps que és una brodaria, una malla de foc mortal; el temps que escriu, sobirà, a tota, compassat, lent, microscòpic, els petits esdeveniments encadenats i arrossegats els uns amb els altres per arribar a un allà.

És ver.

La feina de tot escriptor bo és nedar davall aigua aguantant la respiració.

És ver.

Poques coses són més agradables, més civilitzades, que una terrassa tranquil·la davant el mar al capaltard vermell com una traça de vi.

És ver.

He d’aprendre a veure-hi de tots els costats alhora.

És ver.

En un temps de gran servitud ell transforma l’angoixa en delícies perquè és un dels esperits més lliures i esquius, i ens assegura que el riure és enlluernador i obri una finestra de llum que pega damunt un espai humà que canta la joia.

És ver.

Les flors són ocells aturats, els ocells són flors que volen.

És ver.

Els arbres, les roques i les fruites de Cézanne són més reals que tots els esdeveniments del seu temps; són un centre de vida més actiu perquè pot fingir la insignificança.

És ver.

Per què tens el refús instintiu de la comèdia social i de la respectabilitat? Perquè no vols l’atròfia de les sensacions, perquè necessites la substància del record, la vista, l’olor, l’orella, els músculs amb els quals entenem, veim i sentim, no la intel·ligència i el pensament. 

És ver.

No perdis la llet per les bardisses, no badis, vius i ungles, tria bé el lloc, posa fites, fes les parets de pedra seca que et deixaran lliure, no esmercis la saliva amb discussions vanes, llança els virus del teu combat.

És ver.

Els balcons oberts de pinte en ample deixaven entrar el camp i la terra de call vermell, els estols de tudons i el sementer ple d’espigues d’or, el venteguer enxubat del mestral i les fruites saboroses de maig que serien la nostra alimentació en aquells temps de tanta de fam.

És ver.

Avanç en la transparència de la meva desaparició.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: