Del passat tothora present…

"La dona torna i la fa obrir de cames per poder-li introduir, diu, un dilatador. Entre la fortor d’all-i-ceba, sent com si li fiquessin un rul·lo per la vagina. Paga la meitat de la tarifa i la dona li ensenya la porta"

Julià de Jòdar
08.03.2022 - 20:32
Actualització: 08.03.2022 - 21:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

I

Barcelona, 1968. L’amic d’un germà l’ha deixada prenyada i un ginecòleg del PSUC li ha proporcionat una adreça de la part alta de la Diagonal. L’entrada de l’edifici fa olor de porteria de dilluns. L’ascensor és antic i estret. El xicot l’ha volguda acompanyar. Els rep una dona granadeta, amb faldilla entallada, rebeca i jersei que hi fa joc, collaret de perles cultivades. El doctor és un senyor de Barcelona alt, magre, canut i inexpressiu. La saleta d’operacions és petita i blanca, banyada en una llet de neó. La dona torna amb una safata d’acer amb estris brillants. Mana a la noia que es tregui les calces. La fa estirar a la taula d’exploracions, l’ajuda a pujar les cames i les hi eixarranca sobre els reposacames. El doctor té unes mans llargues i primes, de pell translúcida i venes molt blaves. Li introdueix un objecte rodó a la vagina. Hi han de tornar a última hora de la tarda. No dinen. Mataran les hores en un cine. Novament al consultori, la dona els acompanya a la saleta d’operacions. Al peu de la llitera hi ha una galleda. La noia es desvesteix i es posa una camisa de dormir. La dona la fa estirar sobre la llitera, l’ajuda a pujar les cames, les hi eixarranca sobre els reposacames, la cobreix amb un drap blanc i li administra una injecció intravenosa. El noi s’està al recambró del costat. Quan sent el clapoteig a la galleda, el noi s’espanta. Entra a la saleta i li vénen basques. La dona, que n’ha vist de tots colors, acompanya el noi al recambró i l’ajuda a estirar-se a terra. Abans de sortir, paguen a la dona les 10.000 pessetes convingudes. Mentre baixen amb l’ascensor, la noia recorda el final d’un poema:

…una dona com una altra,
i és també l’única Gran Mare.

A la nit té febre; l’endemà, un metge silenciós li extreu al Clínic restes de la placenta.

II

Madrid, 1967. El marit prefereix la marxa enrere, en lloc del condó, i ara ella està de nou setmanes. Londres és massa lluny; a prop, hi té l’angoixa de la urgència. Un familiar li ha proporcionat una adreça d’Embajadores, vora la Corrala i el Rastro. La casa és en un edifici de final del segle XIX. La dona que la rep carrega amb cinquanta anys de deixadesa. L’habitatge és fosc i humil, de les de comuna a l’exterior i pica i aixeta a l’interior. La porta d’entrada dóna directament a un peça petita que fa de rebedor, menjador i distribuïdor. La fa passar al dormitori de l’esquerra. L’alcova està pràcticament ocupada per un llit de matrimoni cobert amb una vànova senzilla i bigarrada. La dona li demana quan ha tingut l’última regla, si l’ha vista el metge, quina edat té, si pateix d’hemofília… Li diu la tarifa (15.000 pessetes: una màquina d’escriure Olivetti Pluma en costava vora 9.000)  i la informa sobre el procediment: primera part, al matí i segona part, a la tarda. Millor que l’acompanyin, diu, però que hi pugi sola. L’endemà a migdia, la dona li obre la porta amb el davantal posat. Estava fent el dinar i la casa fa olor de guisat. Li diu que es tregui les calces i que s’estiri al llit, la deixa un moment sola. Ella la sent remenar una cassola. Cap soroll d’aigua corrent. La dona torna i la fa obrir de cames per poder-li introduir, diu, un dilatador. Entre la fortor d’all-i-ceba, sent com si li fiquessin un rul·lo per la vagina. Paga la meitat de la tarifa i la dona li ensenya la porta. Al vespre, sobre la vànova del llit, hi ha una tovallola beix gruixuda. Als peus del llit, una palangana. Damunt la tauleta de nit, estris diversos. La dona li diu que es tregui les calces i que s’estiri al llit amb els peus tocant a terra. Li extreu el dilatador i li fica, pensa ella, una mena de cullera. La dona li diu que sentirà alguna molèstia i comença a manipular, a raspar i a extreure. El clapoteig sobre el cul de la palangana fa que el cor se li dispari. Passa un minut que és com un segle i tot s’ha acabat. La dona li posa una compresa i la neteja per fora. Ella li paga la resta de la tarifa i la dona l’acompanya a la porta. Que camini ben dreta, que se’n vagi directament a casa, que es fiqui al llit fins l’endemà. Si sagna més del compte, que no vagi al metge i que es posi les compreses que calgui. Mentre baixa les escales, Paul McCartney canta “Eleanor Rigby” per una ràdio del veïnat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes