El 1936, al moment del gran avenç social a França dut a terme pel govern socialista de Léon Blum, alguns sectors minoritaris però actius del Partit Comunista van prendre posició contra les reformes. Reformes que instauraven dues setmanes de vacances pagades o la setmana laboral limitada a quaranta hores, entre altres. L’enorme progrés que representaven aquestes reformes per als obrers tenia un gust amargós a la boca dels comunistes més puristes: profetitzaven que aquests avenços retardarien el dia de la revolució. Vuitanta anys més tard, no puc impedir-me de veure un cert paral·lelisme entre aquella posició d’uns quants comunistes i la posició oficial de la CUP en contra del pressupost del govern de Carles Puigdemont. Els més puristes semblen preferir l’estancament al progrés, en espera que tot plegat dugui a un veritable procés revolucionari. Però, pregunto ingènuament, si quan Artur Mas instaurava un règim d’austeritat encarnava una mena de mal absolut, què deu encarnar el sector de la CUP que impedeix que se suavitzin una mica els efectes d’aquesta austeritat?

Dit això, a tall de desfogament personal, voldria evocar una hipòtesi merament psicològica per intentar explicar la posició de la CUP respecte d’un acord signat i segellat. Si en el món normal de les persones un acord signat correspon a una obligació indefugible, com és que per la CUP no sigui així i que amb tota naturalitat una assemblea pugui decidir que allò signat ja no té cap valor? M’atreviria a culpar el sistema assembleari de decisió. I no per motius ideològics sinó psicològics. El 1961 el psicòleg nord-americà James Stoner va demostrar, a base de múltiples experiments, que al contrari del que podem pensar de manera espontània, els grups solen prendre decisions més radicals de les que prendrien les persones que integren aquests grups. Aquest fenomen, dit de ‘pensament de grup’, es produeix quan els individus se senten amb prou seguretat a l’interior del seu grup per a acceptar o defensar opcions que, individualment, no assumirien del tot. El grup protegeix els seus membres i, sobretot, dilueix les responsabilitats individuals, el grup assumeix la responsabilitat de la decisió, eximint sovint els individus d’haver de justificar-se. Un dels exemples històrics més sovint citats per il·lustrar aquesta teoria és l’obstinació que van posar el govern i l’estat major dels Estats Units, presidits per George W. Bush, per envair l’Irac. Ja ho sé, pot semblar vexatori comparar aquí un partit revolucionari amb un govern ultraconservador, però, en matèria de comportaments inconscients, res no s’assembla tant a un ésser humà d’esquerres que un ésser humà de dretes.

O sigui que en la mesura en què la decisió sobre el vot de la CUP el dia de la qüestió de confiança al govern de Carles Puigdemont serà presa també prèviament de manera assembleària, podria ser que les mateixes causes tinguessin les mateixes conseqüències. I que tots plegats haguéssim de tornar a contemplar, atònits, com un partit nascut de l’independentisme més sincer regala aire, pa i vi a l’unionisme. És fals, certament, que la CUP s’hagi convertit en un partit espanyolista, com s’ha dit molt, des de l’amargor, a les xarxes socials, però és cert que van fer un regal inesperat a l’espanyolisme de qui es va convertir, ni que fos puntualment, en aliat objectiu. I és que per a alguns militants de la CUP sembla que res no sigui tan gustós com la possibilitat de tallar políticament el cap d’un president convergent, tan gustós que l’objectiu de la independència els pareix, de sobte, molt secundari. O purament retòric.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb