Caminar per la natura. Posar el cos i mentrestant trobar coves, reflexos, farigola, romaní o margalló; insectes fent fileres, molses verdes i seques, aigua que corre, el so d’un ocell. Respires, agafes un espàrrec, sents la boira, l’abisme, el cos en línia.

La setmana passada al CCCB es va presentar ‘Les veus de la natura’. Conversaven l’antropòloga Yayo Herrero, referent de l’ecofeminisme a Europa i a l’Amèrica Llatina, i la professora de filosofia Marta Tafalla, que acaba de publicar el llibre Ecoanimal. Una estética plurisensorial, ecologista y animalista (Plaza y Valdés, 2019).

Filòsofa i antropòloga plantejaven la necessitat urgent de mirar-nos, com a humans, formant part de l’ecosistema que ens envolta. Espanta que això se’ns presenti com una mirada contemporània sobre nosaltres mateixos, sí, sí, al CCCB, quan és potser allò que mai no hauríem hagut de perdre i que en alguns llocs –però pocs– no han perdut. Però aquí, en terra del progrés –digues-li Europa, digues-li Occident–, sí. De fet, no es plantejava com una mirada nova, amb el bucolisme que hauria pogut tenir fa quatre o cinc anys una proposta d’aquestes característiques, sinó com un pensament que neix de l’emergència i potser com un pensament emergent, totes dues coses podrien ser certes.

Els episodis recents, per exemple quan parlàvem del Delta fa poc, se’ns presenten en forma d’urgència ambiental, però també social. Deia Herrero que no podia trobar més analogies entre la manera com ens relacionem amb la natura i la manera que tenim de fer política, sobretot a Occident. De dalt cap a baix, sempre superficial, que rivalitza i no coopera, basada sempre en la dualitat, que ens separa de l’altre. Una mirada que de tan distant no sap apreciar les petites singularitats, les identitats locals, les inquietuds, el treball invisible, per exemple, de les dones per mantenir els ecosistemes vius. Una mirada que no té en compte la manera com s’organitzen les comunitats.

La proposta d’elles és clara: cal una mirada de proximitat a la natura i a la política. De la qual recorre un camí apartant branques i fulles, descobrint el color canviant de la terra i les petjades d’algun animal que acaba de passar. Una mirada amb peus que s’enfonsen al fang. D’aquesta percepció plurisensorial que s’experimenta en sentir-se part d’allò, no només observadors empírics, com aquell que dissecciona una cosa que no entén i vol dominar. Elles van insistir que la natura no era només una interlocutora amb la qual fer tractes cost-benefici ni, potser encara més pervers, una imatge bella de cap de setmana que podem capturar per a fer-ne una imatge d’Instagram.

I com ho fem, això, després d’anys i anys de fer del camp els nostres jardins anglesos privats? Elles ho deien d’una manera senzilla: cal fer silenci i escoltar per deixar lloc a les coses salvatges. Abans d’avançar-nos amb cap acció pal·liativa, cal saber què diu la natura. Al CCCB ho van intentar. Cosa inèdita en una conferència d’aquestes característiques. Les humanes ponents van deixar espais lliures de paraules perquè el públic sentís els sons d’ocells i granotes urbanes que havien enregistrat uns dies abans. Una acció en viu que va demostrar com pot incomodar només un minut –un minut!– de silenci. Però finalment va complir el propòsit: demostrar que hi ha vida més enllà de l’experiència del diàleg humà, i del soroll que generem, en llocs com, per exemple, una ciutat. Potser és aquest el punt on podem començar a deixar de donar-nos tanta importància. Però no és fàcil desmuntar tota la nostra experiència de coneixement prèvia. La intenció, l’estratègia i l’afany de productivitat. La supremacia de sentir-nos creadors de paisatge, de la història i el progrés.

Fins i tot, i això potser és el més pervers de tot, aquest nou corrent de pensament que insisteix a mirar la natura per guarir la decadència ambiental ha acabat xuclada també per la maquinària del sistema. Un exemple són els banys de bosc, que proposen una experiència teledirigida per a aprofitar els beneficis del contacte amb la natura. És un guia –comencem malament– qui ens diu com hem de caminar, com hem de respirar, on hem de mirar. Allò que es presentava com la possibilitat d’experimentar, precisament a través d’una atenció no dirigida –no hem de fer res en concret, senzillament hem d’intentar no fer res i veure què passa– ara és un altre exercici de coneixement imposat o una teràpia.

Darrerament he escoltat algunes veus, sobretot d’artistes, que em semblen més honestes. Parlen del poder d’aquest coneixement que se’ns presenta en forma de sensacions, imatges, associacions sorprenents. Perquè sempre tenim dificultats per a estar en contacte el misteri, això és un fet. L’altre dia, l’artista Mar Serinyà explicava com concebia les seves obres i això pot ser un fil a resseguir. ‘Pot ser que faci una acció i que en aquell moment no hagi concebut que passi un ocell. Però passa un ocell i en aquell moment aquell ocell té sentit i s’integra, forma part de l’obra. Però si no passa, no passa. Tot el que he estudiat i he fet se’n va i ara són aquí. I hi sóc amb el que passa aquí. Hi ha processos que són més mentals i hi ha moments que són més intuïtius. Jo sento que el meu cos vol anar cap allà i el segueixo. Tinc ganes d’anar cap allà, doncs el meu cos se’n va cap allà. I per exemple, passa l’ocell i el gest de mirar-lo també entra a l’obra. A vegades l’ocell pot passar i jo ni veure’l perquè sóc en una altra història.’

La pràctica creativa té moltes coses en comú amb l’acte de caminar la natura i la proximitat. Integrar-se. Deixar lloc a les coses imprevistes. Com diu la mateixa artista, ‘després de cada experiència hi ha un procés de transformació, jo em transformo i, per tant, és un coneixement viu, experimental, encarnat’. Herrero, parlant d’aquestes mirades domesticadores de l’entorn, deia que ella no era gens mística, però que no li calia ser-ho perquè creure en el poder dels cossos i la cooperació ja l’estimulava prou.

Explicava Herrero la inesperada recuperació ambiental de l’àrea fluvial del riu Manzanares a Madrid. Ni polítics, ni ecologistes, ni veïns no esperaven tal explosió de la natura. La flora i la fauna han emergit a un ritme trepidant i en dos anys han omplert les ribes del riu de cinquanta espècies d’ocells, centenars de peixos i 2.000 exemplars d’arbres autòctons que no es veien a la zona des de feia dècades.

Moltes vegades només cal deixar córrer l’aigua i que la natura es torni a obrir pas. Deixar de posar barreres, de dirigir, de pensar que les nostres idees domesticadores sempre seran més útils que allò que la natura sap.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.