Defensa de l’adolescència

  • L’adolescència és inclassificable, és tot d’excepcions que confirmen la norma, per molt que la vulguis atrapar, definir, delimitar, sempre et cal un etcètera

Tina Vallès
02.05.2024 - 21:40
Actualització: 02.05.2024 - 21:45
VilaWeb
“Diré molts cops etcètera.”

La majoria de coses que em defineixen van arribar o les vaig descobrir durant l’adolescència. Els meus gustos musicals, per exemple, es van definir llavors i encara sento que són els meus trets identitaris. Els llibres que més m’han fet tremolar els vaig llegir en aquella època. Recordo perfectament que jo era una timidíssima esponja amb potes que absorbia tot el que li interessava del seu voltant, que estava sempre de morros, que duia la contrària a tots els adults (en silenci, per dins, però l’hi duia) i això em donava l’energia necessària per enfrontar-me a tots els dubtes i interrogants de l’etapa que recordo com més convulsa, emocionant, dura i important de la meva vida.

M’han passat coses més grosses després, no he deixat de definir-me i de conèixer-me, però sé que la llavor de tot està en aquells anys. I abans que algú em tiri en cara que vaig tenir un entorn favorable, vull deixar escrit, sense entrar en detalls, que en aquella època a la meva família hi passaven coses més greus i més preocupants que la meva adolescència i la vaig passar força sola, i no vull que això soni gens a retret. Amb els anys ho he entès i he vist que sóc com sóc per la meva adolescència.

Abans que m’ho retregui algú altre, ja m’ho dic jo: però, Tina, a casa no passàveu fam, els teus pares es preocupaven per tu, encara que els maldecaps familiars i laborals no els ho deixessin fer amb la calma i la dedicació que calien, tenies habitació pròpia, etcètera. Era una situació avantatjosa! No comparis!, em dic per frenar-me i moderar una mica el to d’aquestes ratlles, perquè em conec i sé que vinc carregada de raons a defensar l’adolescència.

Sé que hi ha adolescències difícils, que hi ha nois i noies que en aquesta etapa de la seva vida viuen un autèntic malson i acaben malalts o tocats per sempre si hi sobreviuen, poca broma, sé que l’entorn familiar pot jugar a la contra, a banda d’evidentment l’entorn social, l’acadèmic, etcètera. Diré molts cops etcètera. Diré molts cops etcètera perquè és que l’adolescència és inclassificable, és tot d’excepcions que confirmen la norma, per molt que la vulguis atrapar, definir, delimitar, sempre et cal un etcètera perquè ets conscient que hi haurà casos que no cabran en la taxonomia que hagis dibuixat tu.

I per això, per aquest etcètera, escric avui aquesta defensa de l’adolescència. Veig el mercat del llibre carregat de títols enginyosos (els títols, no els llibres) sobre aquesta etapa de la vida, títols adreçats als pares, títols de to sorneguer, com si tenir un adolescent a casa fos tenir un animal en captivitat. Els autors d’aquests invents són addictes als símils i les metàfores tronades i es col·loquen, la majoria, al lloc dels pares, els volen donar eines per afrontar l’adolescència dels seus fills, etcètera. I ja he tornat a dir etcètera, per dos motius: u, perquè hi ha llibres sobre l’adolescència que estan bé (curiosament oh, salta la sorpresa els que no ho enfoquen tot com una partida a dues bandes, sinó com una cosa compartida), i dos, perquè no vull dedicar gaire espai a aquests invents editorials pensats per enredar pares que no tenen fills problemàtics o, encara pitjor, per convèncer els pares de fills problemàtics que la solució és dins d’aquell llibre de títol graciós (exemple inventat: “Com sobreviure a l’adolescència del teu fill sense acabar estampat de cicatrius”).

Escric aquesta defensa de l’adolescència tipa de sentir que tanta gent en diu pestes, com si ells haguessin nascut adults, ben definits, com si ser adult, alto, fos garantia de res. No ho és, senyors i senyores. Ser adult no vol dir ser perfecte, no és una etapa final, és un altre procés. I ser adolescent és començar a ser, aprendre a ser, per tu mateix, avançar, equivocar-te, encertar-la, retrocedir, refer, dubtar, dubtar, dubtar, dubtar de tot, sospitar de tot, refer tot el que fins fa poc eren creences inamovibles, no totes sobreviuran, però les que sobrevisquin es queden. És apassionant. Quan la vius, no te n’adones, però si tens la sort (la sort, he dit la sort, LA SORT) de poder veure-ho en algú altre (el teu fill, alumne, nét, nebot, fill d’amic…), l’últim que et surt de dins és un reguitzell de metàfores sobre feres indomables i mètodes per sobreviure a aquesta tempesta. La tempesta, senyores i senyors, en la majoria de casos passa DINS de l’adolescent, la viu l’adolescent, no vosaltres, vosaltres en sou espectadors, i podeu ser acompanyants, podeu assistir-hi de forma activa, sent-hi per a quan calgui.

Em retraureu que estic obviant les adolescències conflictives, les difícils, les que passen per situacions familiars devastadores, situacions econòmiques desgraciades, maldecaps greus de salut, d’habitatge… Sí, sí i sí, les estic obviant, perquè aquestes adolescències sí que demanen una atenció acurada, sí que són doloroses, complicades i poden tenir mal final, sí que fan patir pares i fills i si no es resolen bé poden deixar cicatriu per tota la vida. Però és que hi ha altres adolescències, i veig que quan es parla d’adolescència de forma generalitzada es parteix sempre de la idea que és problemàtica, que és un malson per als pares, per a la família, com si fos una malaltia, i això no hi ajuda, perquè ho tenyeix tot de dificultat abans que els afectats puguin valorar de quin color és la situació que viuen. I això ens fa mal a tots. Per això escric avui per defensar l’adolescència.

Avui escric aquesta defensa perquè una manera de viure (he dit viure, no he dit afrontar) l’adolescència és fent memòria. Recordeu la vostra adolescència, recordeu-ne tants detalls com pugueu, recupereu tot el que tingueu a l’abast per reconstruir com éreu, com apreníeu a ser, en aquells anys, i després, amb tot això al cap, mireu els adolescents del vostre voltant. Tot canviarà. No resoldreu res, res de res, perquè no hi ha res a resoldre, els vostres adolescents no tenen un problema, només són adolescents. No resoldreu res, no, però mirant-vos a vosaltres mateixos a la seva edat estic segura que sabreu estar al seu costat d’una manera menys negativa, menys espantada, menys alarmista, acompanyant, escoltant, veient com es contradiuen, com ho contradiuen tot, per acabar sabent com dir-se. A mi això em sembla una sort per a qualsevol adult, perquè l’adolescència et defineix quan tu ets l’adolescent, però quan tu ets l’adult que acompanya, el que fa és posar-te a prova, fer-te rumiar, sacsejar-te els fonaments i així s’avança, que ser adult també és una etapa, no la meta final, i de vegades és difícil sobreviure a l’adultesa dels teus pares sense acabar estampat de cicatrius. 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any