DeepSeek pot haver posat fi també a la “renaixença nuclear”

La cursa per la intel·ligència artificial és també una cursa energètica. Al món es viu una expansió frenètica de centres de dades i ja n’hi ha uns 10.000. La meitat són als EUA, on consumeixen un 4% de l’electricitat del país i amb la previsió que assoleixin el 9% al final d’aquesta dècada. Aquests darrers mesos els anuncis sobre grans projectes d’IA es van encadenant. El més destacat el de Stargate, promogut per la principal companyia d’intel·ligència artificial, OpenAI. La inversió inicial prevista a Stargate és de 100.000 milions de dòlars, amb la possibilitat d’ampliar-lo a 500.000, cosa que el convertiria en el projecte més car de la història. La resta de tecnològiques no volen quedar enrere. Microsoft, Google i Amazon, amb servidors de les quals depenen moltes empreses d’IA, han anunciat més iniciatives. Tots aquests projectes requereixen grans volums d’energia, i fan que les companyies tanquin acords amb qualsevol que els pugui vendre electricitat, inclòs el sector nuclear, que ha començat a parlar d’una “renaixença nuclear”. Però DeepSeek podria haver-la aturat de cop.

Una “renaixença nuclear” producte de la desesperació

Les companyies tecnològiques nord-americanes es trobaven immergides en la reducció de la seva petjada de carboni, però l’eclosió dels centres de dades i la IA ha originat l’efecte contrari. Microsoft ha augmentat un 40% les seves emissions de CO2, i a Google la pujada ha estat del 48%. Totes dues companyies tenen l’objectiu de ser neutrals en emissions de CO2 l’any 2030. En aquest context de cerca desesperada de fonts d’electricitat que no emetin gasos d’efecte hivernacle i garanteixin grans potències, aquestes companyies han signat darrerament acords amb el sector nuclear. El fundador de Microsoft, Bill Gates, ha estat un defensor tradicional d’aquesta font energètica. No solament això, sinó que és cofundador i president de TerraPower, on ha invertit 1.000 milions de dòlars. La companyia té l’objectiu de construir un nou reactor de fissió.

Sam Altman, el responsable d’OpenAI, també és cofundador i president d’una altra iniciativa nuclear, Oklo. Aquesta companyia emergent té l’objectiu de construir un nou reactor nuclear de petites dimensions i modular (SMR), que proporcionaria electricitat a l’operador de centres de dades Switch, que, al seu torn, ofereix serveis a companyies com ara Google, Tesla PayPal i Nvidia. N’hi ha unes quantes, de companyies emergents que dissenyen reactors SMR, l’última esperança del sector nuclear per a ser competitius en preu i temps de construcció, emprant mètodes de construcció seriada a gran escala. Amazon tampoc no en resta al marge, i també defensa els SMR, amb tres acords i la inversió en la companyia emergent X-Energy, amb l’objectiu d’aconseguir més d’1 GW. Però la companyia de Jeff Bezos també opta per la via nuclear tradicional. A començament del 2024 va comprar un centre de dades que és a tocar de la central nuclear de Susquehanna, a Pennsilvània, una de les més grans dels EUA (2,5 GW), on és connectat directament. Allà Amazon vol crear un centre de dades que arribi a 960 MW de potència elèctrica, equivalent a la potència de Vandellòs II o cadascun dels dos reactors d’Ascó. Amazon, a més, ha contractat enginyers nuclears per tancar més acords en aquesta línia.

Microsoft no confia únicament en les iniciatives del seu fundador. El setembre passat va signar un acord de vint anys amb una companyia energètica per a reiniciar un dels reactors tancats a Three Mile Island, la central coneguda perquè hi va haver l’accident nuclear comercial més greu dels EUA, el 1979. Dies més tard, l’octubre passat, Google va anunciar un acord amb l’empresa emergent nuclear Kairos per construir set reactors petits modulars (SMR). Hauran de proporcionar 500 MW d’electricitat per als seus centres de dades. I fa molt pocs dies es va saber que una companyia elèctrica de Carolina del Sud volia reprendre l’ampliació de la central nuclear Virgil C. Summer, aturada el 2017. Cerquen finançament per acabar-hi dos reactors a mig fer, amb l’objectiu de vendre’n l’electricitat a centres de dades.

Meta, per una altra banda, també té interès en l’energia nuclear i cerca entre 1 i 4 GW. Però l’interès de les tecnològiques no és per la fissió nuclear i prou. També s’han apuntat a la fusió. La companyia emergent Helion, que vol construir el primer reactor comercial de fusió, té de director executiu Sam Altman, d’OpenAI, que ha invertit en la companyia. Helion té un acord de subministrament d’energia amb Microsoft. Amb tots aquests acords les companyies tecnològiques volen rebre un subministrament constant d’electricitat en grans volums i sense emissions de CO2 per complir els seus objectius ambientals. Tanmateix, tots aquests acords, tret del de Susquehanna, tenen un problema molt significatiu. A més, hi ha el fet que l’única companyia que ven combustible nuclear per a reactors SMR és de Rússia.

Els problemes de l’energia nuclear: endarreriments, sobrecosts i tecnologies no demostrades

El problema és que els reactors petits modulars SMR i l’energia de fusió no existeixen comercialment i han tingut molts endarreriments i sobrecosts en relació amb els plans inicials. És una constant en el sector nuclear. De reactors nuclears SMR només n’hi ha dos funcionant, un a Rússia i un altre a la Xina. Són molt vinculats als interessos estatals, en què el cost de l’electricitat és secundari. Oklo, que es va fundar el 2013, ha tingut dificultats amb les autoritats reguladores dels EUA, que li denegaren el primer permís per a construir un reactor a començament del 2022. La companyia tornarà a demanar el permís enguany, amb la intenció de tenir en actiu el primer reactor el 2027. D’entrada, només proporcionarà 15 MW, abans d’augmentar la potència a 50-100 MW. Més endavant, construiria dotzenes d’aquests reactors per cobrir les grans necessitats dels gegants tecnològics en l’escenari del 2044. Tanmateix, no hi ha res segur, el permís pot tornar a ser denegat, cal demostrar que els objectius tècnics es poden assolir i el 2044 és una data molt allunyada.

En el cas de l’acord de Google amb Kairos, aquesta companyia emergent, fundada el 2016, va aconseguir el 2023 el permís per a fer un reactor de demostració de 35 MW, que es va començar a construir el juliol de l’any passat. Google li ha encarregat 7 reactors. El primer ha de ser operatiu el 2030 i la resta s’han de lliurar el 2035. Però, com en el cas d’Oklo, encara no tenen l’autorització de les autoritats reguladores, i el nou disseny nuclear ha de demostrar que funciona. Això mateix es pot dir de X-Energy: encara no té els permisos i no se sap quan acabarà el primer reactor, que hauria de tenir una potència de 80 MW. La companyia vol que siguin operatius a començament de la dècada vinent.

Aquesta data, començament del 2030, també és l’objectiu de Meta. Microsoft, en canvi, depèn que les promeses de TerraPower i Helion es facin realitat a partir del 2028, però els analistes recorden els retards i sobrecosts que van associats a les promeses de les companyies nuclears. Sense anar més lluny, la central on es vol reprendre la construcció a Carolina del Sud correspon a una expansió que va començar el 2008 i que el 2017, després de nou anys de construcció, es va haver d’aturar per uns sobrecosts que van fer passar el pressupost inicial de 9.800 milions de dòlars a 25.000 milions. Per aquest preu es poden fer centrals renovables més grans.

Les renovables al rescat

Enfront de l’enèsima promesa del sector nuclear, les tecnològiques recorren també a les energies renovables, per motius diversos. El primer, perquè els poden proporcionar electricitat immediatament, sense haver d’esperar a la dècada vinent. Construir de zero una central solar pot significar un any i mig de feina a bona part del món. A més, no cal esperar que sigui acabada completament per a començar a proporcionar electricitat, atesa la seva modularitat. La prova més fefaent correspon a la Xina, que l’any 2024 ha aconseguit els seus objectius renovables del 2030, sis anys abans d’hora, quan encara no ha assolit els seus objectius nuclears del 2020. A més, les renovables són una tecnologia àmpliament demostrada, que es pot instal·lar a diverses escales i a qualsevol lloc del món. A diferència de l’energia nuclear, altament regulada pels estats per les derivacions militars. A més, el preu de les renovables és clarament inferior.

Tanmateix, cal dir que el preu no és l’únic paràmetre que tenen en compte les tecnològiques. L’opció nuclear, encara que sigui més cara, proporciona energia constant les 24 hores del dia, en contrast amb la intermitència de les renovables. Això diu la teoria, perquè la realitat és ben diferent. La central nuclear més nova i potent (1,6 GW) d’Europa, la finesa Olkiluoto, es va connectar a la xarxa el 2023 (amb un cost d’11.000 milions enfront dels 3.000 originals), i durant el 2024 va tenir un seguit d’aturades sobtades i imprevistes per problemes tècnics. El resultat ha estat el caos a les xarxes elèctriques nòrdiques, que s’han estabilitzat gràcies a les energies renovables i grans bateries.

De fet, a començament del 2025 se sabia que els Emirats Àrabs Units construïen la primera central solar que podrà competir de tu a tu amb una central nuclear, proporcionant 1 GW de potència mínima de manera constant durant totes les hores del dia. Funcionarà amb la combinació més gran del món de planta solar i bateries estacionàries. Disposarà de 5,2 GW de plaques solars i bateries amb 19 GWh de capacitat d’emmagatzematge. No se’n sap ni la data d’acabament ni el cost, però serà el primer precedent amb què es podrà fer una comparació directa amb una central nuclear de potència equivalent, tant en cost com en temps de construcció i continuïtat de subministrament durant l’any. En cas de reeixir, se’n podrien fer més ràpidament.

Mentrestant, les tecnològiques anuncien gairebé setmanalment acords amb companyies renovables. Per exemple, a començament de gener, a Ohio (EUA) es va inaugurar la planta solar més gran d’aquell estat. De 577 MW i 1,4 milions de plaques solars, la producció de la planta anirà íntegrament a Amazon, gràcies a acords de compra energètics. A final del 2025 s’inaugurarà a Ohio una planta més gran encara, de 800 MW i 1.000 milions de dòlars de cost, però amb una producció que anirà a les cases. Alhora, a Oklahoma s’ha començat a construir una planta solar de 724 MW, amb una producció que anirà als centres de dades de Google, també mercès a acords de compra d’energia. Google ja té experiència en aquestes signatures. El 2022 va tancar un acord amb la companyia SB Energy per a comprar el 75% de la producció de quatre plantes solars d’1,2 GW. Actualment, la companyia solar anuncia a la web que està centrada a proporcionar energia solar 24 hores al dia 7 dies a la setmana, “apta per a IA”. És una àrea de negoci molt important.

De fet, Google inverteix 20.000 milions en renovables per cobrir les necessitats energètiques dels seus centres de dades. D’una altra banda, el projecte Stargate es preveu que s’alimenti fonamentalment d’energia solar i bateries, no pas d’energia nuclear. I Microsoft ha tancat un acord de 10,5 GW renovables que entraran en funcionament d’aquí al 2030. A la península ibèrica, fa pocs dies Amazon va tancar un acord amb Iberdrola per obtenir electricitat per als seus centres de dades de centrals eòliques i solars de Portugal i Castella i Lleó.

Realment caldrà tota aquesta electricitat?

En tot aquest context de febrada d’energia per a la intel·ligència artificial, l’arribada de DeepSeek és un atac frontal a tots aquests projectes faraònics. Els xinesos han demostrat que no calen ni els darrers xips ni grans recursos energètics per a entrenar i crear una IA a l’altura de qualsevol altra. De fet, fa pocs dies que han estat superats per acadèmics de Stanford, que han desenvolupat una IA de raonament al mateix nivell que les d’OpenAI i DeepSeek gastant tan sols 50 dòlars de crèdits de processament al núvol. Uns quants dies abans, investigadors de Berkeley havien creat un altre model de raonament per 450 dòlars. Tanmateix, els experts apunten que aquests desenvolupaments segueixen la tècnica de “destil·lació”, que vol dir que es basen en uns altres models per imitar-los. En canvi, els models innovadors no poden copiar d’uns altres, i això continua necessitant una gran potència de càlcul i moltes hores d’entrenament.

Així i tot, experts com el reputat Michael Liebreich consideren que les previsions de consum energètic són errònies. L’analista es basa en la llei de Koomey, que mostra que aquests darrers setanta anys l’eficiència energètica dels processadors augmenta 100 vegades cada dècada. A més, Liebreich apunta que cal considerar la disminució de la demanda energètica en uns altres sectors que provocarà l’ús de la IA, com ara optimitzant les rutes de mercaderies o reduint la congestió viària, gràcies a la conducció autònoma. O l’aprofitament de la calor residual dels centres de dades. Per aquest motiu, l’expert calcula que el 2030 caldran solament uns 30 GW extres de generació elèctrica als EUA, més 15 GW a la resta del món. Com a comparació, actualment la Xina instal·la 1 GW renovable al dia. Si a la millora de l’eficiència dels nous processadors d’IA s’hi afegeixen models com els de DeepSeek, que necessiten molta menys potència de càlcul per al dia a dia dels usuaris, no solament no caldrà tanta energia, sinó que també es tanca la porta a la “renaixença” nuclear que alguns havien anunciat.