Ho hem tornat a fer. Aquest Onze de Setembre vam tornar a omplir els carrers. Indiscutiblement. I ho vam tornar a fer amb aquell aire de festa i d’esperança, amb ànsia de llibertat i de compartir-la. Però aquesta vegada, també, amb molta indignació. Contra la repressió de l’estat espanyol, contra l’empresonament dels Jordis, de mig govern i de la presidenta del Parlament, contra l’amenaça que pesa sobre el president i els altres exiliats. Esperança, doncs, indignació i, per què callar-ho, desconcert.

El desconcert que provoca aquesta impressió d’impàs en què ens movem d’ençà de la victòria electoral del 21 de desembre. El desconcert que, abans, ens havia causat la suspensió en dos temps, el 10 i el 27 d’octubre, de la proclamació de la república. El desconcert que ens destarota, encara, cada vegada que les forces en qui hem delegat la conducció del procés, especialment els partits polítics, actuen des del recel, des de l’aparent deslleialtat o des de l’interès partidista. El desconcert que alimenta proclamar, d’una banda, que no farem ni un pas enrere i, de l’altra, actuar des del servilisme autonòmic. El desconcert que pot generar dir i repetir que l’1 d’octubre ens vam autodeterminar i, en paral·lel, continuar reclamant un referèndum. Com si fóssim dins la roda d’un hàmster. Fent escarafalls però sense avançar ni un mil·límetre.

Però, segur que res no s’ha mogut? Aquests dies, entre tant de soroll —i mira que n’hi ha hagut, primer amb tota la parafernàlia contra els llaços, i mira que n’hi ha, aquests dies amb l’esporgament impúdic de currículums, i més que n’hi haurà, amb el que vindrà després—, potser ha passat per alt un moviment mínim però significatiu: el president del govern espanyol i alguns dels seus altaveus han reconegut que per sortir d’aquest trencacolls caldrà fer un referèndum. Això és nou. I, n’estic convençut, és una conseqüència directa de la nostra determinació. La resposta, encara pobra, que hi comencen a esbossar.

No hi fa res, ara mateix, que insisteixin a posar en l’horitzó la votació, només, d’un nou estatut d’autonomia i que considerin que el diàleg ha de ser, sobretot sobretot, limitat per la llei i tota aquesta mena de bajanades. En sentim moltes i més que en sentirem. Com les de l’impagable Mister Borrell, quan feia la tombarella de contraposar davant la BBC l’autodeterminació a la secessió. O les del president Sánchez, sempre llepat, que ens emmenava a deixar de parlar d’independència per parlar de convivència. Com si fossin conceptes excloents. Encara més, com si avui a casa nostra no fos precisament el projecte de la independència, també, l’aposta més decidida per fundar un veritable espai de convivència. Més encara, com si negar el debat, ja sigui incitant el tribunal constitucional a prohibir-lo o movent brega per avortar-lo, com el 6 i el 7 de setembre, contribuís a la concòrdia. La concòrdia en la discrepància, si ens pretenem demòcrates.

Estic convençut que si ells ara comencen a parlar de la necessitat d’un referèndum és, només, perquè nosaltres hem arribat fins on hem arribat. Perquè nosaltres ja l’hem fet. Malgrat tot, l’hem fet. I l’hem guanyat. Però no ens fa cap por haver-hi de tornar. Com vam tornar a votar en clau plebiscitària el 21 de desembre i hi tornarem, si no abans, el mes de maig. Per això entenc que hi insistim, admetent que caldrà fer-ne un altre amb totes les garanties que fins ara ens han negat. Però potser més val que deixem que siguin ells qui vagin avesant-se a aquesta possibilitat, que vagin paint que serà inevitable, i mentrestant nosaltres anem fent camí. Perquè només quan demostrem fins on som capaços d’anar, i hi anem, se senten arrossegats a moure fitxa.

Arrosseguem-los, va. Ja hem fet el referèndum, però estem disposats a fer-ne un altre. Ja hem proclamat la república, però no podem fer gaire més que gestionar una autonomia. D’acord, tot és confús i no són moments de blanc o negre. Però sobreposem-nos als desconcerts i continuem fent república. De paraula. I amb els fets, així que n’hi hagi ocasió. Reclamant al nostre govern que sigui fidel a la confiança que li hem donat a les urnes. Aprofitant tots els moments de desobediència que apareguin. Que n’hi haurà. Si ens ho proposem, n’hi haurà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb