Estimada Anna:

Primer de tot, una abraçada per transmetre’t tota la meva estima i complicitat, tot el meu suport.

Fa molt poc que ens vam conèixer, uns mesos, i aquell dia ja vàrem comentar que les coses ben aviat anirien mal dades, que ens calia estar preparades per fer front a les conseqüències d’una nova onada de repressió. Una repressió desfermada per haver convocat un referèndum d’autodeterminació, aprovat per majoria democràtica en seu parlamentària i defensat al carrer, i per respectar-ne els resultats.

Em va agradar conèixer-te, perquè et sabia intel·ligent i forta, coherent i combativa, i ara sé que, com a dona, exiliada, independentista i anticapitalista que ets, en aquesta etapa de la teva vida tots aquests valors et seran indispensables.

Potser et semblarà paradoxal, però t’he conegut una mica més llegint el llibre August Gil Matamala: al principi de tot hi ha la guerra, perquè, en l’epíleg, hi expliques d’on véns, però sobretot, amb el David, expliqueu on sou, com sou mitjançant el respecte de l’altre, els seus projectes, la feina feta, el seu recorregut vital i professional.

D’ençà que vaig saber que havies marxat, que havies assumit la presència de la CUP a l’exterior, que t’havies refugiat a Suïssa, he pensat molt en tu. Potser perquè quan, ja fa molts anys, vaig marxar de casa vaig poder-me refugiar a la del costat. Potser perquè, malgrat que vàrem marxar per raons polítiques abans o en plena transició, nosaltres, els qui ens vam refugiar a Catalunya Nord, mai no ens hem sentit exiliats, perquè vitalment i política érem a casa, perquè només franquejant l’Albera, ja érem nord enllà. Ara ja no, l’estat francès, la república francesa, ja no és terra de refugi.

La generació i l’opció política a les quals pertanys sabeu que la repressió no s’ha aturat mai, perquè l’heu patida en els diferents àmbits de la lluita política i social, perquè mai no heu deixat de reclamar de poder decidir lliurement i democràticament el nostre present i el nostre futur.

I ara, el 2018, tornem a tenir preses i presos polítics, exiliades i exiliats: ciutadans empresonats (per malpensar, malcantar, malexpressar…); polítics empresonats per intentar (sí, de moment només intentar) complir el mandat que l’expressió de la voluntat popular, amb el vot, els ha conferit; exiliats evitant la presó i sobretot donant veu al mandat popular, a la lluita contra l’arbitrarietat judicial i la follia d’un estat que ja ens ha perdut.

I ara, sobretot, ens comprometem a tenir-vos presents a tots, i sobretot a totes (perquè encara cal), en cadascuna de les nostres accions, en tots els nostres projectes. Sense distincions, sense categories, ni primeres i segones files.

Ens comprometem a tornar-vos a casa.

Espero tornar-te a veure ben aviat, a casa.

La meva néta aprèn a rebre abraçades màgiques i a fer-ne, una és per a tu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb