El fet que més em sorprèn d’això de Panamà és que em sorprengués tan poc. Vull dir que, en comptes de venir-me de nou, la trama té per a mi un cert aire de ‘déjà-vu’. Perquè cada vegada que ens n’actualitzen la informació em tornen al cap les confabulacions dels personatges de ‘El jardí dels set crepuscles’, dirigides des de les ombres més impenetrables per un enigmàtic W. Suposo que quan Miquel de Palol va ordir la seva història, publicada el 1989, tenia al cap alguna cosa així com la Trilateral, aquella organització vinculada a Rockefeller que alimentava les teories de la conspiració cap als anys setanta.

La impressió, ara, és que no hi ha pas una organització que conspiri per dominar i no deixar de dominar tots els ressorts del poder, sinó més aviat una plèiade de sàtrapes que només miren per ells i per garantir-se unes jubilacions daurades a prova de qualsevol accident. O sóc jo, que no tinc una mirada gens conspiranoica i no en sé llegir els signes. O potser és que la Trilateral ha esdevingut, finalment, una gestoria de luxe…

Doncs el fet que més m’ha sorprès del cas dels papers de Panamà és que se’n fessin tants escarafalls, com si tot això vingués de nou a tothom. I no entenc per què ens hauria de venir de nou. Al cap i a la fi, què té d’extraordinari el cas? Em fa l’efecte que no és cap anomalia, ni cap desviació, sinó la més alta expressió del sistema econòmic global que ens regeix i l’organització social que se’n desprèn. Diguem-ho clar: un sistema i una organització que han posat als fonaments l’especulació. I que han fet de l’elusió fiscal l’oli que en greixa tots els engranatges.

Més clar encara: qui no té papers a Panamà? No pas qui no n’ha volgut, sinó qui no n’hi podria tenir ni que ho volgués. Heu vist la llista de noms que esquitxa la cosa? Aleshores, us imagineu Pilar de Borbó o Cameron, posem per cas o, encara més, Lionel Messi i Àlex Crivillé fent les gestions que sigui que cal fer per crear una ‘off-shore’ d’aquestes? No deu ser que els qui els portaven els comptes van fer el que solien fer els qui duien comptes de magnitud suficient? No, no és que pretengui exculpar-los: si el teu gestor t’estafa o estafa la hisenda pública, ni que sigui a favor teu i ni que no hagi seguit ordres teves, tens un problema.

Ho reitero: quan he sentit les explicacions de Crivillé, posem per cas, que dec ser procliu a escoltar amb simpatia perquè és una mica com dels nostres, he tingut ben bé la impressió que s’havia deixat dur a vendre. Que ell havia fet els calers moto amunt moto avall i els qui li endreçaven la cosa havien fet el que tocava. El que tocava. Ves si no havien de fer allò que feia tothom. Aquest és el mal. I és un mal que ens té del tot corcats.

Sí, avui tothom presumeix que no espera rebre duros a quatre pessetes. A casa se’n diria així, però segur que la imatge val de cap a cap del món que té el Panamà per centre d’operacions. Tothom sap que no n’hi ha, de duros a quatre pessetes, oi? Aleshores, per què continuem pensant que els nostres diners –els teus, els seus, els de cadascú– justifiquen un tracte excepcional? Que rendeixin molt i de seguida. Que es beneficiïn d’exempcions extraordinàries. L’elusió no és un mal dels altres. És part indestriable de la relació mecànica que tenim amb Hisenda. Se’ns dóna per suposada. Hisenda ens la dóna per suposada. I pitjor per a tu si per algun antic escrúpol de responsabilitat no hi jugues. Que m’equivoco? Aleshores, com voleu que ningú es prengui res seriosament i de bon de veres?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.