El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Entrem en un terreny per al qual no hi ha mapes’. Aquesta va ser la resposta improvisada d’un membre del gabinet britànic a la BBC poc després de les set del matí, en confirmar-se el Brexit. Un terreny sense mapes i ple d’incerteses que sembraran un precedent notable per al funcionament de la Unió Europea.

Article 50 o no?
La primera prova d’això és la discussió que ja ha començat sobre el procediment formal per abandonar la Unió. En teoria la manera de fer-ho seria aplicant l’article 50 del Tractat de Lisboa. Aquest article especifica de quina manera un estat pot abandonar la Unió. La reacció de les autoritats europees ha estat demanar que el Regne Unit marxe tan ràpid com siga possible però a Londres les coses no les veuen tan clares.

L’article 50 del Tractat de Lisboa preveu una negociació de com a màxim dos anys per a formalitzar un acord entre el Regne Unit i la Unió Europea. Un cop invocat aquest tractat el Regne Unit perdria automàticament la condició de membre de la UE però durant dos anys mantindria els privilegis de formar-ne part. Una conseqüència clara d’això és que el govern britànic deixaria d’assistir a les reunions europees de forma immediata. El procés, a més, no es podria aturar ja si no fos per unanimitat dels vint-i-vuit estats.

El primer ministre britànic, David Cameron, no ha deixat clar què vol fer. Part del gabinet demana no invocar l’article 50 sinó intentar una negociació bilateral amb la Unió Europea, a la recerca d’aconseguir un estatus de semi-pertanyença. El resultat del referèndum no és vinculant i per tant, als efectes de Brussel·les, mentre el govern britànic no demane l’aplicació de l’article 50 és com si no hagués passat res.

Ara bé, és possible que no passe res? No ho sembla pas. La pròpia opinió pública britànica no ho deixaria estar així com així. És cert que la Unió Europea ha fet cas omís de diversos referèndums fins ara però aquest cas no és comparable amb cap altre.

Els partidaris de no invocar l’article 50 diuen que això interessa a tothom. Per una banda deixaria passar uns mesos per a que la situació es calmés i la hipòtesi de trobar un camí pel mig prengués cos. Per una altra banda, diuen, a la Unió Europea tampoc no li convé un trencament radical amb el Regne Unit, especialment abans de les eleccions presidencials franceses de maig de l’any vinent i de les eleccions parlamentàries alemanyes. Marine Le Pen podria convertir les presidencials en un atac a la Unió Europea proposant un Frexit que tocaria de mort el projecte.

Tanmateix la primera reacció europea ha estat de demanar que el Regne Unit marxe com més aviat millor. La incertesa del ‘me’n vaig però em quede’ tindria un cost altíssim per Brussel·les que els líders europes volen evitar.

Marxar de la Unió Europea és possible però de l’Espai Econòmic Europeu ja no és tan senzill
Marxar de la Unió Europea, però, no és en cap cas un procediment automàtic. Com tampoc no ho seria ser expulsats. Al contrari: és un procediment tan difícil que molts experts dubten i tot que siga possible.

D’entrada, si el govern britànic finalment demana l’aplicació de l’article 50, haurien de començar negociacions entre la Unió Europea i el Regne Unit per a definir quina relació tindrien després del Brexit. I això significa que el parlament britànic hauria d’anul·lar la European Communities Act i hauria de revisar i reescriure, en dos anys!, unes 80.000 pàgines de tractats i lleis que quedarien totalment afectats pel Brexit. Ningú no sap com es pot fer això.

Entre altres coses perquè no està gens clar que el parlament respecte la decisió del referèndum. La immensa majoria dels seus 650 membres estan a favor de quedar-se a la Unió Europea i ja han aparegut veus que qüestionen que el paper de representació de la sobirania que té el parlament es puga exercir només acceptant la decisió del referèndum. No seria estrany, per exemple, que es convocaren eleccions reclamant que el Brexit es posés en marxa només si els partits que n’estan a favor les guanyen. Cosa ara mateix impensable perquè l’únic partit a favor clarament és l’UKiP.

Diversos diputats han expressat ja l’opinió que fins i tot abandonant la UE el  Regne Unit podria seguir formant part de l’Espai Econòmic Europeu, com en formen part Noruega o Suïssa, fins i tot tornant a l’EFTA. Això aniria evidentment en l’interès de tothom però significaria que algunes de les qüestions més polèmiques del referèndum, emigració i contribució a les arques comunes, quedarien igual. Amb la qual cosa és difícil imaginar que la situació política pogués suportar la pressió dels qui han guanyat.

Tot i això els parlamentaris es podrien agafar al fet que el vot popular només indica que cal abandonar la Unió, sense aclarir quin tipus de relació cal tenir amb ella. Abandonar la Unió Europea però mantenir-se en l’Espai Econòmic seria, així, l’alternativa més sensata per a tothom, especialment quan es calme l’excitació provocada pels resultats.

A Europa tampoc no li interessa la marxa del Regne Unit i haurà d’inventar-se alguna figura jurídica nova
A Brussel·les, malgrat els escarafalls d’avui, tampoc ningú no vol que el Regne Unit acabe marxant de manera definitiva. D’una banda perquè és un dels socis principals de la Unió i les pèrdues de tot tipus que representaria tenir-lo fora són immenses. No només econòmiques: el Regne Unit és una potència nuclear i és un dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU.

Però sobretot a Brussel·les li fa pànic l’efecte contagi. Fins ara només Groenlàndia havia abandonat la Unió Europea i era un cas molt especial que havia passat fa molts anys. No es pot comparar. La marxa efectiva del Regne Unit, però, és evident que despertaria moviments semblants a Dinamarca, Suècia, els Països Baixos i potser França i tot.

Passat el primer moment es fa difícil imaginar que dins la Comissió no s’activen plans de contingència adreçats a que la marxa del Regne Unit siga gairebé impossible. Europa està construïda en base a capes. L’Espai Econòmic Europeu és el més exterior i l’Eurozona és el cor. Permetre que el Regne Unit escape completament al marc europeu és impossible i per tant el que s’intentarà és que en tot cas se situe en la zona exterior, al costat de països com Noruega o Suïssa. Això significaria la pèrdua de drets polítics però el manteniment gairebé complet de l’actual situació econòmica, on la Gran Bretanya està integrada en el mercat únic.

La dimensió global del Brexit
Amb tot encara hi ha un element que complica molt més les coses. La Unió Europea ha negociat i signat tot de tractats internacionals de gran importància en nom dels seus estats membres i si ara el Regne Unit abandona la Unió Europea haurà de renegociar tot això també amb els estats de la resta del món. I això té unes implicacions enormes per a l’economia britànica.

El període de dos anys, doncs, es complica encara més perquè el parlament i el govern britànics hauran de revisar i renegociar tots aquests tractats signats sota el paraigua de la Unió si no vol quedar-se al cap de dos anys completament desvalgut legalment.

La independència d’Escòcia serà una prova de foc per a la Unió Europea
Resultats BrexitPer si la cosa no era prou complicada queda finalment el cas escocès. En el moment de signar l’ascensió a les comunitats europees Escòcia i Gal·les no tenien parlament ni devolució de poders. Però ara molts constitucionalistes consideren que l’adéu a la Unió Europea no pot ser ratificat només pel parlament britànic sinó que necessita la ratificació també dels parlament escocès, gal·lès i del nord d’Irlanda. I el problema que això arribaria a causar és immens. Especialment perquè Escòcia ha votat clarament a favor del manteniment en la Unió Europea i el Nord d’Irlanda també, pel vot en les zones republicanes partidàries de la reunificació de l’illa.

Per nacions ha estat Anglaterra la decisiva. A Escòcia totes les demarcacions electorals han votat a favor de quedar-se a la UE i el resultat en vots ha estat d’un 62% a favor de quedar-s’hi contra un 38 a favor de marxar. A Gal·les un 53% ha votat marxar contra un 48% que ha votat quedar-se. Al nord d’Irlanda un 56% ha votat per quedar-se contra un 44 que ha votat per marxar. I a Anglaterra un 53% ha votat per marxar, contra un 47 per cent que ha votat per quedar-se. Londres ha votat a favor de quedar-se en la Unió Europea per un 60% contra 40.

La demografia, però, ha donat a Anglaterra la clau de la decisió. Els electors anglesos són 53 milions, vuit d’ells londinencs, contra cinc milions d’escocesos, tres milions de gal·lesos i dos milions d’irlandesos.

Immediatament saber-se el resultat el govern escocès ha anunciat que prepara la convocatòria d’un referèndum d’independència que s’hauria de celebrar en un període màxim de dos anys per permetre així que Escòcia no abandonés la Unió Europea amb la resta del Regne Unit. Però aquesta possibilitat planteja a Brussel·les un dilema enorme. Escòcia, com a tal, no és encara un estat i per tant no forma part de la Unió Europea. Com podria la Unió Europea, doncs, acceptar que Escòcia es queda i el Regne Unit marxa?

Des del punt de vista català aquest és el punt més apassionant del debat. A Brussel·les hi ha molt poca gent que accepte la possibilitat que la Unió Europea deixaria fora Escòcia de forma voluntària. Quin sentit tindria això? Quin sentit tindria castigar els escocesos pro-europeus pel que han votat els anglesos anti-europeus? Quin missatge enviaria això a la resta de la Unió? Però aleshores com es provoca l’accés d’Escòcia com a estat independent a la plena integració dins la Unió Europea? Una negociació aprofitant aquests dos anys, malgrat que Escòcia no és cap estat? Un ingrés directe, sense negociació, aprofitant que Escòcia ja és de fet membre de la UE? Aquest seria un precedent meravellós per a Catalunya.

El tema d’Irlanda serà complexe també però té una variant que és l’existència de l’estat irlandès, que és membre de la Unió Europea i que simplement podria integrar el nord, de la mateixa manera que la República Federal d’Alemanya va integrar en el seu moment la República Democràtica. Això, però, és enormement delicat de gestionar políticament. De fet si marxaren Escòcia i Irlanda això podria plantejar-se com una dissolució de l’actual Regne Unit. Seria la manera més senzilla de solucionar els problemes si no fos perquè Anglaterra i Gal·les, als efectes internacionals perdrien tots els privilegis que ara tenen i haurien, per exemple, de demanar de nou l’entrada a l’ONU i a totes les organitzacions internacionals.

La flexibilitat serà la clau
La complexitat de la situació que s’obre davant la Unió Europea és, per tant, enorme. I això només ho pot solucionar la tradicional aproximació pragmàtica i flexible de la Unió Europea a les grans crisis. Groenlàndia va abandonar la Comunitat Europea malgrat que forma part de Dinamarca i Dinamarca encara n’és membre. La RDA es va integrar a la Unió Europea quan encara formava part del Pacte de Varsòvia. El nord de Xipre forma part de la Unió Europea malgrat el control turc però les lleis europees hi són suspeses per impedir els beneficis de ser part de la Unió. I així hi ha tants i tants casos en que la UE ha demostrat la seua capacitat d’adaptació a les situacions més inversemblants.

En aquesta ocasió, però, cal ser conscients des dels Països Catalans, que la demostració de la flexibilitat europea acabarà jugant un paper decisiu en el procés d’independència. I que, per tant, aquest és un debat que cal seguir amb la millor lupa que puguem trobar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.