En el primer discurs com a president d’Esquerra Republicana de Catalunya, el 2011, ho va dir ben clar. La missió era convertir el partit en “una força hegemònica”. La paràbola d’Oriol Junqueras al capdavant dels republicans és paral·lela a la paràbola del procés. Va arribar-hi quan l’independentisme tot just feia eclosió i el partit estava molt debilitat. Deu anys més tard, ERC té la presidència de la Generalitat i Junqueras és un pres polític que aviat rebrà l’indult del govern espanyol, si no hi ha contratemps inesperats.

Així com l’independentisme, per bé que consolidat, s’ha estancat, el discurs de Junqueras i d’ERC té ben poc a veure amb el d’aleshores. Junqueras titlla ara d’indesitjable qualsevol via que no sigui la pactada amb l’estat espanyol i el president Pere Aragonès ha inaugurat “una nova etapa de diàleg i negociació” amb Madrid. El procés ha estat lent, la transformació ha durat quatre anys. Com s’ho ha fet, en aquest temps, Esquerra Republicana, per passar de parlar de negociació inviable a unilateralitat inviable?

Fase 1: “Negociar amb l’estat espanyol no té gens de sentit”

De totes les ponències estratègiques que Esquerra Republicana ha aprovat en l’era Junqueras, la del 2011 és la més tènue. Els republicans tenien deu escons i CiU governava amb el suport del PP. El programa proposava una consulta el 2014 i un procés de mobilització i construcció nacional quan Mas tanqués la porta al pacte fiscal. Però les coses van canviar de seguida. L’independentisme va agafar molta volada amb la manifestació de la Diada del 2012. Hi havia eleccions dos mesos més tard, i Mas havia demanat una majoria excepcional. CiU encara era ambigua respecte de la independència i no gosava fer servir el concepte. “Transició nacional”, en deien. I Junqueras va enfortir la retòrica.

En una entrevista al diari Ara durant la campanya electoral del 2012, Junqueras deia: “Si ERC guanyés les eleccions per majoria absoluta el 25-N, proclamaríem la independència des del parlament aquella mateixa setmana, perquè estem convençuts que no s’hi val a badar.” “En tot cas, no podem esperar al 2020”, afegia. I també feia un avís a Mas. “Estem convençuts que negociar amb l’estat espanyol no té gens de sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.” “No té sentit –continuava– i estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.”

Les eleccions van premiar la claredat. CiU va baixar de 62 diputats a 50, ERC va pujar de 10 a 21, i la CUP, que també tenia un discurs clar en aquest terreny, va entrar al parlament per sorpresa amb tres escons. I mentre Mas encara feia equilibris entre el sector més independentista de Convergència i la moderació unionista d’Unió, ERC va consolidar aquest discurs amb una nova ponència estratègica. El text defensava que sempre seria millor un referèndum acordat, però ja parlava d’unilateralitat (i de declaració d’independència) en cas que l’estat no accedís a acordar-lo, cosa que Junqueras, públicament, considerava cosa feta. Aquesta retòrica dura va arribar al clímax l’any següent, amb unes cèlebres declaracions en una conferència: “Doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència aquesta mateixa tarda.”

Fase 2: la contenció institucional

Una altra cosa va canviar, el 2012, a part l’aritmètica. El govern de CiU se sostenia per Esquerra, els republicans ja no partien de la residualitat i el procés s’havia encarrilat. La primera estació va ser la consulta del 9 de novembre de 2014 i Esquerra, a poc a poc, va anar optant per una retòrica igualment dura, però una posició institucionalment més flexible. Quan es va pactar la data i la pregunta de la consulta, per exemple, Junqueras la va acceptar, però amb renuència. Va dir que “no és la pregunta que ERC hauria volgut, perquè no volia que fos tan llarga” i que en preferia una a l’estil escocès (“Escòcia ha de ser un estat independent?”), però va admetre que era la manera d’incloure-hi els qui no volien que només es preguntés sobre la independència.

El trencament de Convergència amb Unió va acabar permetent la llista única, Junts pel Sí, i l’estiu abans de les eleccions Esquerra va aprovar que el seu paper seria “assegurar el desplegament del full de ruta unitari cap a la independència i, per tant, una declaració i un exercici unilaterals“. Aquest relat va cristal·litzar ben bé: la unilateralitat seria la via i, en tot cas, l’estratègia per a forçar la fase de negociació per a fer efectiva la independència. N’és una prova que el 27 de juliol del 2016 el parlament va aprovar, com a part de les conclusions de la comissió sobre el procés constituent, un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per a activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent“.

Però el full de ruta es va capgirar quan, després de la moció de confiança instigada per la CUP al president Carles Puigdemont, va aparèixer una fita nova: el referèndum. Els partits independentistes van aprovar el 6 i el 7 de setembre una llei de convocatòria del referèndum i una de transitorietat jurídica que, en cas de victòria del sí, situaria un nou marc legal per a fer efectiva la independència i la constitució del nou estat. El referèndum es va fer unilateralment, com és sabut, però la llei, que preveia la proclamació de la independència quaranta-vuit hores més tard, es va incomplir. El 26 d’octubre, quan Puigdemont va ser a punt de convocar eleccions autonòmiques, ERC s’hi va oposar, amenaçant que sortirien del govern si ho feia.

Fase 3: de la confusió inicial a una maniobra de rectificació

L’aplicació i l’acatament del 155, l’endemà mateix, i la convocatòria d’eleccions pel govern espanyol van situar els partits en una contradicció. Els primers dies, els missatges eren equívocs. El portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, deia el 30 d’octubre: “Vàrem fer realitat el mandat del 27-S i de l’1-O. Una república construïda a partida de les urnes i que és el poder legítim a Catalunya.” Però va dir també que el govern no tenia capacitat d’imposar-la i ja aplanava el camí per a presentar-se a les eleccions. “Als catalans les urnes no ens fan por”, deia. Però tot anava de pressa, aquells dies. L’empresonament de mig govern, el 2 de novembre, i l’exili de l’altra meitat, el dia 3, va fer un fort impacte en la població catalana.

Els partits independentistes es presenten separats a les eleccions. I les diferències comencen a esdevenir carn de campanya. El 21 de novembre, ERC i Junts per Catalunya pacten nou punts en comú del programa. Un d’aquests punts és “assolir una negociació bilateral amb l’estat espanyol i alhora amb la Unió Europea […] a partir del qual, sense cap renúncia prèvia per part del parlament i el govern, es faci possible l’accés de Catalunya a la plena independència i l’efectiva i pacífica articulació democràtica a la República catalana”. “Una negociació bilateral”. El debat estratègic torna damunt la taula.

Esquerra és la primera de moure fitxa, a partir del 5 de desembre, quan tots els presos polítics llevat de Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez surten de la presó. La secretària general del partit, Marta Rovira, i el conseller Carles Mundó, que ha compartit cel·la amb Junqueras els últims trenta-tres dies, marquen el discurs de la campanya a partir d’aleshores. Mentre Puigdemont presenta el lema de campanya, “perquè torni el president has de votar el president”, Mundó demana realisme. La possibilitat que Puigdemont torni de Brussel·les per ser investit “és poc més que un desig”, diu Mundó el dia 8, i la cosa més probable és que els consellers no puguin ser restituïts, malgrat la retòrica de restauració del govern legítim que al·legaven tant ERC com Junts.

S’obre un relat dual. El dia 12, en dues entrevistes, una a VilaWeb i una altra al diari Ara, Rovira i Mundó marquen els dos eixos del discurs d’Esquerra. Rovira proposa una nova etapa amb “menys paternalisme”. “Cal agafar la llei de transitorietat i mirar de quina manera es pot implementar i quant de temps cal per a fer-ho“, diu. Que no s’hagi fet, Rovira ho atribueix a la resposta de l’estat espanyol. I fa un avís decisiu: “Si tornem a tenir una reacció com la que hem tingut de l’estat espanyol, tornarem a quedar a mig camí si no replantegem l’estratègia.” I què fa Esquerra? Emprendre una reformulació de l’estratègia. I això concreta Mundó.

“Mai no he estat un entusiasta de la unilateralitat”, diu Mundó a l’entrevista, perquè “és molt difícil arribar a resultats sense tenir en compte tothom“. “Em sembla la via menys desitjable i moltes vegades la que dóna menys resultats. Sóc sempre partidari de la negociació, del pacte i de l’acord, per més que a l’altra banda hi hagi avui qui no només no en té ganes sinó que farà tot el possible per no arribar mai a cap acord. Però la manera de forçar aquesta situació és també ampliant les majories i que sigui molt evident que algú sosté una posició molt intransigent en contra de l’opinió de la majoria.”

La unilateralitat no és desitjable, cal ser més gent, cal incloure tothom i cal negociar i cercar l’acord malgrat que l’interlocutor s’hi oposi frontalment. Les quatre línies mestres que tres anys i mig més tard defensa obertament Oriol Junqueras al seu article “Mirant al futur”, en què avala els indults com una mesura que podrà alleugerir la situació política a Catalunya. Entre llavors i ara, la concreció del canvi de rumb. Amb tres moments clau: l’oposició d’Esquerra i del president del parlament, Roger Torrent, a investir Puigdemont; l’oposició a desobeir per a protegir l’escó del president Quim Torra, i el suport a la investidura del president socialista espanyol, Pedro Sánchez, i del pressupost del govern. I ara, segons Junqueras i Aragonès, una nova etapa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.