De la història com a guia i com a advertiment

  • La injecció de diversitat racial en el corrent de suport que enlaira Trump per sobre de Biden a les enquestes fa pensar que els reduccionismes enquistats comencen a no servir

Joan Ramon Resina
24.03.2024 - 21:40
Actualització: 24.03.2024 - 21:48
VilaWeb

“Qui oblida la història està condemnat a repetir-la.” La dita, esdevinguda tòpica i enunciada gairebé sempre sense atribució, és una deformació de la frase de George Santayana, que diu textualment: “Els qui no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo.” Les paraules són similars, però la diferència és important. El passat és molt més que la història, que n’és un recull seleccionat d’acord amb un interès o un projecte actual. El passat és inalterable, però la història canvia a gust dels historiadors. Per això un altre lloc comú, originat per Winston Churchill, diu que la història l’escriuen els vencedors, cosa discutible, perquè són els perdedors els qui senten més necessitat d’explicar i explicar-se la derrota. El narcisisme i la satisfacció dels victoriosos són males companyies per a l’objectivitat.

La frase de Santayana és més complexa que no sembla. El passat no es pot recordar íntegrament, perquè la memòria es construeix sobre l’oblit. És així perquè la consciència no pot pas abastar la totalitat de l’experiència i perquè per a viure cal poder oblidar. Ho demostren les patologies de l’oblit, tal com ho descriví Borges al relat “Funes el memorioso”, personatge afectat per la disfunció d’aquesta facultat benefactora. L’inconscient, afirmà Freud, és una mena d’eternitat on res no es perd i tot és contemporani. Potser per això les experiències traumàtiques reprimides es manifesten en somnis recurrents i en reiterats comportaments mòrbids, que funcionen com a mecanismes de defensa per a desviar l’atenció d’unes impressions doloroses. En doctrina psicoanalítica, doncs, és un fet que la incapacitat o, més ben dit, la resistència a recordar indueix la repetició simbòlica del passat. Però, en un sentit més vulgar, la frase de Santayana simplement expressa l’obvietat que qui no és capaç d’aprendre de l’experiència ensopegarà més d’una vegada amb la mateixa pedra. Valgui d’avís per als qui volen cabdellar el temps i recuperar el Primer d’Octubre per “tornar-ho a fer” da capo. Diuen que el referèndum ja és fet i guanyat, que només cal aplicar-ne el resultat. Però no diuen qui ni com posarà el cascavell al gat.

És ben cert, com observà Georges Clemenceau, que els generals sempre es preparen per fer la guerra anterior. És ben curiós el poder de suggestió del calendari. Ara que s’acosta el centenari dels tempestuosos anys trenta hom hi cerca paral·lelismes, com si la història fos cíclica i l’actualitat una repetició. Les societats, com les persones, també poden tenir fixacions. Res no les delata tant com la incapacitat de superar el motlle mental d’una anacronia traumàtica. Cercar explicacions del present en el passat és legítim, car, abusant de les frases fetes citant-ne una de Ciceró, historia magistra vitae. Però una cosa és aprendre de la història i una de molt diferent col·lapsar-la, convertint l’analogia, que sempre té un component imaginatiu i poc o molt d’exageració, en identitat. Si hom pretén copsar un fenomen paradoxal com el retorn inversemblant de Donald Trump a la primera línia de la política mundial, a què treu cap parlar-ne com d’un avatar de Hitler i fer del “trumpisme”, doctrina sens dubte inexistent, el paradigma, si no la causa, del tomb conservador que es detecta en diversos països de l’òrbita democràtica?

Trump és més un símptoma que no pas una causa. Com ho és Biden, la impopularitat del qual té menys a veure amb l’edat que amb tot allò que representen els seus anys, és a dir, l’època de formació de la seva personalitat política: uns valors liberals avui atacats per la dreta i per l’esquerra, dintre del seu partit i fora. Home de consens, d’esperit negociador amb voluntat de pacte, capaç de coordinar les decisions amb opositors als quals mai no nega l’espai polític, Biden desplau als extrems, que són irreconciliables per principi. Enmig d’una polarització i d’una agressivitat ultrades, la moderació i el sentit comú es consideren qualitats negatives. A banda i banda de l’espectre polític, la fórmula consisteix no pas a debatre amb el rival buscant l’acord sinó a destruir l’adversari. Trump es beneficia de les qualitats contràries entre un electorat immune a l’alarmisme sobre el risc per a la democràcia; uns electors que, fins i tot desaprovant les arrencades xenòfobes de l’ex-president, el consideren un paladí contra l’enemic polític i econòmic. Milions d’americans situats a la part baixa de l’escala econòmica identifiquen l’enemic amb la globalització, però també amb l’elit tecnològica i acadèmica que determina l’agenda cultural, cada vegada més lluny de les velles certeses morals en què una gran part del país s’emmiralla.

Si els demòcrates estan dividits entre una ala moderada i una de radical, els republicans basculen entre els que gaudeixen d’educació superior i els menys escolaritzats. Els votants conservadors amb títol universitari tendeixen a ser renitents a votar Trump i haurien preferit un candidat com Nikki Haley. Per contra, el seu lideratge és molt sòlid entre els votants sense educació universitària. Aquest efecte potser es pot atribuir al biaix esquerranós de la universitat, però és interessant que les reivindicacions woke i el fervor per la diversitat als campus no té traducció política unilateral, car la diversitat racial augmenta entre els votants de Trump. Cada vegada hi ha més negres, asiàtics i hispans que retiren la confiança del camp demòcrata amb la intenció de votar-lo a ell.

Com a símptoma del canvi de rasant polític, crida l’atenció l’entrevista d’un immigrant mexicà indocumentat que assegura que, si tingués el dret de votar, votaria Trump. Aquest home ho té clar: Trump és racista i aporrina els immigrants “com si fossin una pinyata”, però així i tot seria el seu candidat. La raó? Trump és nacionalista, és a dir, contrari a la globalització, i per aquest motiu representa, en l’opinió d’aquest immigrant, la millor opció de futur per als seus fills. L’home, indocumentat en sentit literal, no ho és gens en sentit translatici. Intueix que el discurs xenòfob i extremista forma part del teatre polític, mentre que el tret essencial de la candidatura, allò que fa de Trump un polític més que tolerable, és la reorientació del govern en sentit nacional.

Tenint en compte l’experiment de quatre anys enrere, potser fóra millor no tornar-ho a provar. Però l’atractiu de Trump per a àmplies capes de treballadors, més enllà de la part que Marx menyspreava amb l’apel·latiu de lumpenproletariat i Hillary Clinton amb el de “cistell de deplorables”, esborra la divisió conceptual i ideològicament interessada entre popularitat i populisme. I la injecció de diversitat racial en el corrent de suport que enlaira Trump per sobre de Biden a les enquestes fa pensar que els reduccionismes enquistats comencen a no servir i que ens les havem amb una força social de resultats imprevisibles. Som sens dubte en un escenari d’aigües turbulentes, però de moment encara democràtic, en què els anys trenta no tenen cap paper ni ideològic, ni cultural ni molt menys econòmic. De l’embaràs de precedents confusos ve la dificultat d’entendre què passa i les mesures a adoptar per encarrilar-ho.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any