El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Quin cap de setmana, xiquets. Per començar, un ‘dissabte negre’ que era per a apagar l’ordinador i jo què sé, mudar-se a Andorra: la votació de Tortosa –franquisme.SÍ, franquisme.TAMBÉ–, els legionaris desfilant per Barcelona –endevineu què haurien votat, a Tortosa?– i la Undécima del Madrid –sí, el Madrid també és política. Això, per la banda del atado y bien atado. I per la banda dels vençuts, un diumenge de tornaaaar al carrer per enèsima vegada. A Barcelona hi va haver dues modalitats de protestes que, per la varietat de públic, podrien haver sortit a l’agenda del Time Out: la combativa de Gràcia, amb el lema ‘Tornem al Banc’, i la transversal dels jaios que ja tenim una edat, amb el lema ‘Els drets no se suspenen’, tot baixant xino-xano per la Via Laietana sota un sol espaterrant.

En la processó transversal i assolellada contra les sentències del TC, entre federalistes, independentistes, sindicalistes i entitats socials, hi ballaven unes lletres que totes seguides deien: D-E-S-O-B-E-D-I-E-N-C-I-A. Déu n’hi do, la samfaina, i a més a més no deia res que no hagués dit la del 2010, i a més a més va ser tan innòcua que ni tan sols va incitar ningú a rebaixar la xifra de manifestants. Però, malgrat tot, va ser una trobada important, gent! I ho va ser perquè els ‘indepes’ cal que mirem més al costat, i redundar, i subratllar, i anotar, perquè no som els únics que exigim els drets que diumenge reivindicaven els ‘depes’. I si aquests drets els pot garantir una nova república abans que una vella monarquia, i si aquests drets són el mínim comú denominador de tanta gent ideològicament diversa, no hi ha cap motiu per a pensar que a l’hora de la veritat tots plegats no donaran suport a la independència, oi, OI? Ho deixo aquí, que potser em va tocar massa el sol.

Doncs lluny de les vies amples i plàcides que porten al mar, hi havia els carrers i carrerets que volten el Banc Expropiat de Gràcia. Lluny de les protestes per a canviar marcs jurídics i blablà, hi havia les protestes per a canviar el món i fer-lo més habitable. Si més no, per a fer-lo més habitable per la via directa, que la via administrativa i burocràtica pertany a l’Adversari, digues-li sistema, digues-li Déu, i tens totes les de perdre. La via directa és, per exemple, extreure els immobles de la roda de l’especulació ocupant-los per fer-hi activitats de ‘suport mutu’, deixant de reconèixer la llei de l’Adversari que 1) protegeix l’especulació i 2) defensa la propietat privada. Per tant, de la mateixa manera que no es reconeixen unes lleis determinades, tampoc no es reconeixen les autoritats que les han de protegir, i ja tenim una bola de no-reconeixements que alguns no sabem on anirà a parar.

Entre els qui no reconeixen algunes lleis des del carrer estant i els qui les vetllen des d’un despatx, hi ha la presència física d’uns individus que, ja t’ho pots imaginar, han de ser d’una pasta especial. Són els ‘repartidors’ oficials del sistema, així han quedat entesos amb la majoria de la societat. I, si bé és il·lús esperar que els qui no els reconeixen l’autoritat els facin un massatge, d’ells sí que n’hem d’esperar un comportament legal, perquè aquest és el Pacte, i els paguem justament per a tenir l’habilitat de saber-lo mantenir. Tant se val si tenen davant un encaputxat incendiari, com un malalt cardíac, com una manifestant amb dos ulls, el-pacte-s’ha-de-mantenir, és-la-nostra-pasta. Mossos, us ho diu una paia a qui els polis han salvat la vida: feu net amb qui ‘trenca’ el Pacte, per dir-ho finament. Feu net, o la confiança dels nostres innocents envers els vostres innocents serà irrecuperable, i algú més gros i més fort que tots vosaltres plegats se n’aprofitarà.

Torno al tema: tot això que hem dit, de fet, va de maneres d’entendre el viure. De com ens trobem els uns als altres als espais del món, on posem la ratlla, fins aquí tu, fins aquí jo, fins aquí de ningú i de tothom. Faig un altre fail com a articulista per segona setmana consecutiva: no tinc ni idea de com faria venir a les meves algú que no es regeix pel mateix marc mental que servidora i el seu gat. L’única cosa que sospito és que, de contenidor cremat fins a legionari, per dir-ho provocadorament i simbòlica, hi ha un bon camp de termes mitjans per a convèncer la gent. De fet, com a ‘indepe’ ja tinc una predisposició natural a desobeir lleis il·legítimes, però sóc conscient que la meua desobediència tindrà pocs còmplices si els que pensem igual no som més. I en les lluites de legitimitats és crucial, no inventem res, la manera de convèncer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.