Sánchez

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Una de les lliçons que els europeus hauran tret de la negociació del pla de recuperació per a les economies damnificades per la covid-19 és l’altivesa i el desagraïment dels espanyols. Essent el segon país més beneficiat, amb 72.000 milions d’euros no retornables, que equivalen a gairebé un quart del pressupost de l’estat, encara alguns s’han permès de vilipendiar els benefactors, en especial el primer ministre holandès, Mark Rutte, principal defensor de la responsabilitat de viure i governar sense estirar més el braç que la màniga. Durant la negociació l’espanyolisme ja s’havia esgargamellat reclamant una ‘solidaritat’ que sempre ha entès en clau extractiva. En un país tan fràgilment europeu com Espanya, capaç d’aixecar barreres ferroviàries amb el continent i de convertir en eslògan la seva ‘diferència’, és de rigor tractar d’insolidaris països donants pel simple fet d’objectar a una solidaritat mal entesa. Perquè les transferències-almoina que ha esgarrapat el govern espanyol ni han estat les primeres ni seran les últimes, segons el cofoi pronòstic sobre l’efecte políticament irreversible d’aquesta mesura d’urgència.

Ser europeus, en aquestes condicions, val un Perú. I d’aquesta ganga hi ha qui en disposa com d’un dret heretat. Així pensen els nous europeus que titllen holandesos, austríacs, suecs, danesos i finlandesos de gasius per negar-se a finançar l’Espanya de mà foradada, per on s’han escolat 190.000 milions d’euros dels fons de cohesió –per cert, distribuïts de manera molt desequilibrada, amb La Rioja rebent 624.635.934 euros més que Catalunya únicament entre el 2014 i el 2020. Espanya no sols ha estat el país més beneficiat amb aquestes transferències sinó que, en termes relatius, ha rebut més diners que tot Europa amb el Pla Marshall. I encara hi ha qui rebutja la comparació perquè, diu, el Pla Marshall era l’ajut d’una potència estrangera, mentre que ara es tracta de transferències intraeuropees, o sigui, d’un mateix a un mateix.

El debat no és entre euroescèptics i proeuropeus, sinó entre assenyats i irresponsables, amb Alemanya jugant un difícil paper arbitral amb responsabilitat compartida entre una política fiscal exigent, d’una banda, i la voluntat de salvar la zona euro de la descomposició a la qual l’arrosseguen països indisciplinats com Espanya, d’una altra. Fa de molt mal pair als qui han d’obrir la bossa que un primer ministre que va a la feina en bicicleta hagi d’aguantar la impertinència de qui para la mà mentre es passeja amb un Audi blindat i escorta amb metralladora i es gasta 2.100 milions d’euros en tancs sense cap més utilitat que llançar-los damunt Catalunya si mai intenta materialitzar la República Catalana. O el balafiament de qui crea tota una Secretaria d’Estat per emetre la infantil propaganda d’España Global, com si fóssim a l’època de Manuel Fraga Iribarne. Valgui com a exemple de la subtilesa que gasta la secretaria d’Irene Lozano l’espot sobre la invenció espanyola de Thanksgiving per informar els nord-americans d’allò que els uneix amb Espanya. Es podrien detallar encara els luxes de fals nou-ric i pseudo-potència, com els quilòmetres inútils de TGV, el metro faraònic de Madrid, les fabuloses autopistes per a travessar el desert, els aeroports infraregionals, la multiplicació d’una burocràcia saprofítica –els Estats Units tenen una Vice-presidència mentre que Pedro Sánchez en té quatre– o la proliferació d’Institutos Cervantes amb una missió expansionista que no passa pel cap a països d’àmbit més reduït i butxaques més fondes, com els qui fa temps que paguen la festa espanyola.

Des d’un pretès europeisme hi ha qui, referint-se a l’independentisme català, ha gosat titllar de mesquins els qui considerem justes les reticències dels pagadors. D’un cert punt de vista, la reducció de la xifra d’ajuts directes pretesa per Espanya perjudica Catalunya com a part de l’estat, però vist el mètode de repartiment decretat per Pedro Sánchez, qui d’un temps ençà governa per decret, és dubtós que la diferència sigui apreciable. I el perjudici serà encara més gran, perquè la disminució del botí la compensarà l’estat pel mètode infal·lible de l’espoliació fiscal. Això, efectivament, no és cap bona notícia. Però d’un gran mal en surt un gran bé i els catalans poden alegrar-se que aquest darrer assalt als estalvis d’altri, lluny de representar la institucionalització d’una anomalia, obre una etapa en què Espanya tindrà cada vegada més difícil defensar el privilegi. Obrint la mà per enèsima vegada, països que durant dècades han practicat la solidaritat incondicional anuncien que en el futur exigiran més responsabilitat d’un membre que en trenta-un anys no ha estat capaç d’europeïtzar molts trams de la vida pública. Ho demostren de manera descarnada la corrupció tercermundista del poder, la insubordinació latent de les Forces Armades, la degradació dels drets humans entre les forces d’ordre públic i la perversió de la justícia que, reiteradament, no aconsegueix de passar els filtres europeus ni tan sols en aspectes procedimentals i de forma.

Allò que, de moment, Catalunya perd d’una ajuda que, tanmateix, Madrid s’encarregarà de repartir desproporcionadament a l’impacte econòmic de la pandèmia, a la llarga ho guanyarà amb una major intervenció d’Europa en l’arbitrarietat espanyola. Perquè aquest ha estat i encara és el principal problema català a la Unió Europea: la carta blanca de què gaudeix Espanya en els afers dits interns i la desprotecció dels catalans en tant que europeus. D’altra banda, però, l’extrema dependència econòmica d’Espanya assegura que, en tant que democràcia fallida, cada vegada li resultarà més difícil donar lliure curs a l’instint totalitari sense topar amb el marc legal europeu. I d’això, és lògic que se n’alegrin no sols els independentistes catalans sinó també els bons europeus.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.