Darwin, escriptor

VilaWeb
Jordi Solà Coll
05.07.2022 - 05:15

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una de les constants en la història de la literatura és la tensió existent entre humanisme i ciència. Una tensió que ja trobem en Aristòtil i que respon a un fet cabdal de la cultura humana: la difusió de les idees científiques a través de la paraula escrita. Un repte –tot s’ha de dir que fascinant– al qual s’han enfrontat il·lustres precedents, com ara Galileu o Isaac Newton. Al capdavall, al Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo el toscà va haver d’inventar una llengua nova per a una ciència nova. I, això no obstant, les turbulències naturals entre la dada i el relat no troben un encaix definitiu fins a l’aparició de la figura gegantina de Charles Darwin.

De fet, jo que he llegit a bastament la seva obra, puc dir sense recança que el naturalista tenia una forta vena literària. Cal no oblidar que John Murray, l’editor de l’extraordinari Journal of researches during H.M.S. Beagle’s voyage round the world (1839), a més del seu valor científic, va considerar-lo –i encara ho és– un dels millors llibres de viatges mai escrits. Tampoc es pot passar per alt la forta relació de Darwin amb l’entorn literari victorià a mitjan segle XIX. En particular –com exposa Gillian Beer, a Darwin’s plots–, l’amistat i interdependència entre Charles Darwin i George Eliot, en una època en què encara existia un llenguatge comú que compartien científics i escriptors.

«Darwin era molt conscient que havia de trobar la forma –el gènere– per a exposar amb eficàcia les seves idees»

Així mateix, fins a quin punt el component social d’una ciència com la biologia va influir en la literatura científica de l’època és un tema que demana un estudi amb coneixement de causa. Però el cert és que Darwin era molt conscient que havia de trobar la forma –el gènere– per a exposar amb eficàcia les seves idees. Unes idees que havien de canviar la visió del món. En aquest sentit és que Darwin escora envers la literatura a L’origen de les espècies. Al capdavall, què no és aquesta obra magna sinó l’assaig de la gran novel·la de la vida? No debades, Darwin va decidir qüestionar l’edifici de la Bíblia i contraposar el seu saber a una tradició estàtica. L’home modern havia de plantejar la més transcendental de les preguntes, «D’on vinc?», en un sentit ni metafòric ni metafísic. En conseqüència, la resposta havia de menester –igual que amb Galileu– un llenguatge nou per a una ciència nova.

Darwin va escriure el gran llibre de la naturalesa que va trencar amb l’ordre de les coses establert. Però era ben conscient, en termes aristotèlics, que una història, perquè siga creïble, ha de tenir un rerefons de versemblança. I més si es tracta d’una teoria que ha de suposar una revolució en el sistema de valors. Per això mateix, Darwin crea un híbrid que oscil·la entre la novel·la i l’assaig on l’ordre narratiu es troba al servei de la veritat. I utilitza tota mena de recursos per debilitar la resistència de científics i lectors. D’aquí la importància de la columbofília i dels criadors d’espècies domèstiques. Així mateix, evita caure en el parany de les analogies –un recurs tan car en ciència– i posa exemples clars i pràctics. L’origen de les espècies és un veritable triomf de la voluntat d’estil, la qual cosa explica la seva extraordinària popularitat a l’època.

Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode 

Jordi Solà Coll. Escriptor i fotògraf (Barcelona).

Què és Mètode

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes