Cent anys de Montserrat Torrent, l’organista emèrita que ha renovat l’instrument i l’ha expandit per les nostres terres i més enllà, molt més enllà. Aquesta setmana ha estat seva. Un concert d’orgue a la catedral dijous, l’obertura al Museu de la Música d’una exposició divendres, el dia del seu aniversari, i dissabte, un concert al Palau de la Música d’una vintena d’organistes vinguts d’arreu d’Europa. I el 18 de maig inaugurarà l’orgue de Sant Felip Neri, la batalla que ha dut de manera infatigable i commovedora. Ella, sorda de fa temps, continua assajant aquest meravellós instrument cada matí, el sent per les vibracions i, fresca com una rosa, té per fi el gran homenatge que mereix.

Que l’orgue torni a sonar Sant Felip Neri i que serveixi per a la formació d’organistes ha estat una aventura i una proesa de perseverança. “He arribat a teixir jerseis per vendre’ls”, explicava aquest dimecres a Maricel Chavarría en una entrevista deliciosa a La Vanguardia. Quan fa dos anys se li va concedir el Ciutat de Barcelona, el primer premi remunerat que rebia a casa, no va desaprofitar l’ocasió: “L’Auditori de Barcelona no té orgue, i això és inexplicable. Hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim d’acabar”, i va reblar, amb l’humor tan seu: “Barcelona és bona si l’orgue sona.”  Aquest 18 de maig, per fi, inaugurarà el de Sant Felip Neri. Bravo! A l’Auditori, la cosa segueix igual.

Bonhomia llegendària, modèstia sàvia, determinació, generositat immensa amb els alumnes del Conservatori. A les artistes els convé arribar als vuitanta, que així seran reconegudes, van dir fa anys les Guerrilla Girls. A les músiques, cent. M’empipo si ho penso, i critico que no se l’hagi reconeguda de manera poderosa fins ara que fa cent anys, una edat no tan senzilla d’assolir, però em quedo i proposo quedar-nos amb el fet que per fi ha arribat l’hora. Perquè ella no para, no està per a queixes ni recriminacions. Fa una setmana era de concert a Burgos, ara ja deu ser a la gira per Àvila, Madrid i Sevilla, i l’esperen a Portugal, Alemanya i Itàlia. Vitalitat de la música.

Mentre em disposava a parlar-ne aquí, m’ha arribat el butlletí de Pianos Vius, la igualment generosa iniciativa de dur pianos a hospitals i altres centres necessitats de caliu i música. El de casa, ara que el meu home ja no el pot tocar, és al vestíbul de l’hospital de Sant Boi. Sempre m’alegra llegir aquest butlletí, cada vegada són més i més els pianos que troben nova vida i alegren vides de malalts i familiars. Aquesta setmana, però, hi ha una notícia diferent. La mort de Drago, a cinquanta-quatre anys, sense-llar d’origen búlgar, una de les ànimes que sobreviuen a la ciutat gràcies a la Fundació Arrels. Un dia va entrar al Clínic, vestit de mala manera, grenyut, desdentegat, ungles llargues, va acariciar el piano del vestíbul i, dia a dia, sense saber música, el va aprendre amb desimboltura i coneixement. El Yamaha C3 del Clínic, de cua, va ser el primer de la iniciativa de Pianos Vius, el 2021. Drago va aprendre’n memoritzant compassos. Va tocar també al que va estar al metro d’Urquinaona i al del vestíbul de l’hospital de Sant Pau, un model Kawai, que el meu home també va tocar mentre hi era ingressat. Un record per a Drago, un bravo per a la dama Torrent.