Pujol sota la llum dels flaixos, Aragonès pel passadís buit

  • Crònica de la celebració dels noranta anys del Parlament de Catalunya, en què el president Pujol ha tornat a un gran acte institucional vuit anys després

VilaWeb
Ot Bou Costa
13.12.2022 - 21:27
Actualització: 15.12.2022 - 16:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Són a punt de tocar les sis. A fora plou. La llum és tèbia, entre el marbre i el vellut de l’edifici. Un ramat de periodistes salivosos s’esperen davant l’ascensor de la segona planta del Parlament de Catalunya. El metall en reflecteix les cares. Hi ha fressa. És una expectació fantàstica, com si no es pogués saber ben bé què passarà quan s’obrin les portes. N’ha de sortir el president Jordi Pujol, per primera vegada en un gran acte institucional d’ençà de la confessió del 2014. Se sent un soroll, s’obren les portes… i en surt el conseller Joan Ignasi Elena, amb la cara un punt desorientada. Se sent una riallada. Elena somriu i estén els braços.

“Heu de trencar aquest coll d’ampolla, perquè passarà per aquí”, diu un senyor de protocol als fotògrafs amuntegats. Sembla la catifa vermella de la Met Gala. Quan finalment la porta s’obre, hi ha una allau de flaixos. El president va amb bastó. El seu fill Pere i la presidenta Núria de Gispert l’acompanyen. “Caram, quanta gent! Per on he d’anar? Per aquí?” Es veu gran, però Pujol conserva la mirada irònica. Es va obrint camí, decidit, i no hi ha preguntes, només un lent seguiment gairebé embadalit tot al llarg del passadís, fins que s’atura un moment a saludar i l’acaben d’acompanyar a l’hemicicle.

Fotografia: ACN.

Pujol arriba com l’últim convidat. Abans han arribat grans líders d’ahir i avui. El president Joan Rigol, amb l’expressió divertida, els presidents Benach i Forcadell, el president Mas. La presidenta Laura Borràs ordenaria avui el ple d’homenatge als noranta anys del parlament, però és suspesa de funcions de l’agost ençà. Arriba quan la consellera Laura Vilagrà atén preguntes sobre el pressupost. Hi passa pel costat.

—Presidenta, què diríeu si avui parléssiu?
—Jo? Ui, si en diria, de coses. Moltes –respon amb un somriure–. Però jo parlo, eh?

I continua caminant. Després ve el president José Montilla, pel passadís on ja hi ha l’agombolament pre-pujolià.

—President, què us sembla que el president Pujol torni a un acte institucional?

Montilla riu com si imités Sergi Mas imitant-lo al Polònia. Entretanca els ulls una mica, assenteix amb un moviment pràcticament imperceptible i fa “He, he, he, he… Res a comentar”, amb un enllaç de “res a” sordíssim.

La travessia de Pujol entre els focus contrasta amb l’arribada del president Aragonès, que uns minuts abans s’escapoleix pel passadís buit, rere la galeria, sense que la majoria de periodistes el puguin veure. També ho han fet així el conseller Josep Gonzàlez-Cambray i el conseller Roger Torrent, que fins i tot gira cua per a canviar el recorregut, i el flamant president del Port, Lluís Salvadó. Una evasió curiosa, en un acte en què la majoria de convidats d’honor van passant per davant dels micròfons.

Quan la llei una hora assenyala, els diputats entren a l’hemicicle en processó. L’acte es fa efectivament a l’hemicicle i no pas en aquella sala blanca, espaiosa, horrible, impersonal, encegadora, on en temps de covid i de vegades avui encara s’ha profanat l’estètica.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

L’acte comença amb un discurs d’Alba Vergés, vice-presidenta amb funcions de presidenta, que fa servir paraules i temps verbals que hom podria dir que les estrena en un discurs oficial. “Aquest edifici on som s’alçà després de 1714 per oprimir el poble català”: el discurs és d’una duresa i una solemnitat desacostumada pel to habitual d’aquesta Esquerra Republicana. “Aquest era el símbol per a recordar a la ciutadania de Barcelona i de Catalunya que passàvem a viure sota el jou de la monarquia borbònica.” Vergés continua el relat: el 1932 el parlament es restaurà “sota l’auspici d’una nova era”, però el franquisme s’alçà “abocant-nos de nou a una època fosca i tètrica que va clausurar aquest edifici on havia brotat la nostra democràcia”.

Potser la cura del llenguatge és per a no desentonar amb el vídeo del president Francesc Macià que es projecta just després: “Renascut l’esperit immortal de la nostra classe, prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per a celebrar-hi de nou corts nostres, que hi dictaran lleis nostres en llengua nostra”, retronava el discurs inaugural de Macià. “Sou, honorables diputats, tot Catalunya en peu”. Vergés també recorda unes paraules del president Heribert Barrera, que deia que els polítics han de tenir cura que els ciutadans “no vegin el parlament distant, poc operatiu”. Ha sonat estrany, dit avui.

Els discursos dels presidents dels grups parlamentaris són breus. Alejandro Fernández el fa en català, amb un to dur però curós en decibels. Diu que ha cercat “elements que permetin no discutir-nos massa en un acte com el d’avui” i fa un elogi del parlamentarisme com “el millor antídot contra el populisme i la demagògia”. L’aplaudeixen. Carlos Carrizosa el fa en castellà: “Em sembla que a mi no m’aplaudiran, en aquesta missa”. Parla de “dictadura tova” davant la mirada atònita del president Pujol i acusa Macià, Companys, Barrera, Puigdemont i Torra de tenir “una manera insolidària, supremacista i antidemocràtica de fer política”. Vox no hi és.

Jéssica Albiach, sense salutació institucional, fa un discurs flonjo, poc emotiu. Diu que el tractament que aquest parlament fa de l’extrema dreta “hauria de servir d’inspiració” per a la resta, i reivindica que s’hi ha de poder parlar de tot dins els límits dels drets humans. Després de proclamar que “aquest no és l’espai per a fer campanyes electorals”, la portaveu d’En Comú acaba dient: “Catalunya no es construeix amb l’enfrontament de diferents, ni en la lògica de guanyadors i vençuts, sinó en comú”.

Montserrat Vinyets, de la CUP, llegeix potser el discurs més ben escrit i menys empolsegat, però el llegeix cridant. No parla gaire de la institució. Compara la resposta del parlament del 1934 a la crisi dels rabassaires amb la resposta d’aquest parlament a la crisi dels lloguers. Important la tria; demana de desobeir la justícia espanyola però fa el paral·lelisme amb la llei de l’habitatge, que no s’ha desobeït, i en canvi no se sap res del 6 i el 7 de setembre. Hi ha un moment que si hom no està ben atent, la cosa es torna un jeroglífic econòmic incomprensible sobre les desamortitzacions, la terra fèrtil i la llei de contenció de rendes. Al final diu que cal defensar “els rabassaires del segle XXI”.

Albert Batet és qui fa el discurs més litúrgic. És l’únic que cita totes les autoritats presents pel seu nom –el president Torra no hi és per qüestions familiars i el president Puigdemont és a l’exili; el president Mas és l’únic de la sala que porta màscara. El portaveu de Junts parla de sobirania, d’autogovernar-nos, de fil roig que uneix la història de la nostra nació amb la del parlamentarisme. Recorda la repressió contra molts diputats i presidents i blasma el 155.

Fotografia: ACN.

Josep Maria Jové reivindica que Esquerra Republicana és l’únic grup parlamentari present d’ençà del 1932, i diu que ha mantingut els compromisos de “la llibertat nacional i la justícia social”. Ell sí que descriu els plens del 6 i el 7 de setembre com un pas endavant, i recorda l’empresonament de la presidenta Forcadell. Al final diu que vol “país lliure, sense desigualtats, net de corrupció i amb justícia per a tothom”, no se sap per quin ordre.

Mentre Benach fa cops de cap sospitosos i alguns diputats miren el mòbil de reüll, Salvador Illa fa el discurs més concís. Set consideracions: valorem l’autogovern que tenim, fem-lo servir bé –“de vegades”, diu, “massa queixa i poca feina”–, exigim-nos, tinguem ambicions realistes, pensem sempre en la totalitat dels ciutadans de Catalunya, col·laborem amb la resta d’Espanya i amb la resta d’Europa i tinguem sempre present el prestigi de les institucions.

El torn final és per al president Aragonès. La seva literatura és de lletra de Ginestà, sentimentalitat de festival i lema de got de plàstic, d’Oques Grasses i d’Acampada Jove. Es nota la petja de les antigues JERC. Parla d’enfortir els consensos i de la Catalunya sencera, i diu: “Catalunya és la seva gent, amb les seves il·lusions, els seus maldecaps, els seus projectes de vida.” I encara: “Malgrat les dificultats, malgrat que de vegades costi obrir camí, malgrat que de vegades ens agradaria anar més ràpid, la democràcia i la llibertat sempre s’acaben obrint pas.” Vol per als seus ciutadans “una vida millor, més fàcil, més amable, més feliç” i clou el discurs amb un “visca Catalunya i visca la llibertat”.

Després del ple, els convidats ataquen les copes de cava i les safates de canapès. La majoria són d’albergínia i espàrrecs, potser per no ferir les sensibilitats vegetals del nostre temps, però també n’hi ha amb gambes minúscules i primes làmines de pernil salat.

Mostren l’exposició commemorativa dels noranta anys al president Aragonès i les vice-presidentes Vergés i Assumpta Escarp. Tots tres fan cara riallera d’interès i assenyalen amb el dit, amb aquests gests dels perfils oficials a l’Instagram.

—President, penseu que s’hauria de recuperar l’antiga disposició del parlament?

Aragonès fa una ganyota. Escarp arqueja la cella. “És molt britànic, no?”, diu.

Metres enllà, Borràs acompanya Pujol, que se’n va cap a l’ascensor. Abans, li demanen una fotografia. A poc a poc, l’acte es va buidant. En una cantonada, un noi amb camisa vermella toca la guitarra. Cançons tradicionals catalanes. Ara toca “El testament d’Amèlia”.

“L’Amèlia està malalta, / la filla del bon rei. / Comtes la van a veure, / comtes i noble gent.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: ACN
Fotografia: ACN
Fotografia: ACN
Fotografia: ACN

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes