Valtònyc enterra a Sevilla més d’una dècada de persecució

  • Crònica des de Sevilla del judici a Valtònyc, que ha acabat amb una sentència de conformitat de dos anys de presó

VilaWeb
Oriol Bäbler
21.11.2023 - 17:58
Actualització: 21.11.2023 - 22:37
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

“Si ve, se sentirà com a Brussel·les”, fa broma un fotògraf a l’entrada de l’Audiència de Sevilla. Les parets grisoses i lúgubres del tribunal són un reflex de la llum somorta del dia. Una vintena de periodistes i càmeres esperen l’arribada de Josep Miquel Arenas, conegut artísticament com a Valtònyc. “Mira, mira, en Puigdemont”, diu un altre mentre apunta el seu objectiu cap a un home amb serrell.

Passen els minuts, s’acosten les deu, i Arenas, que té un judici per unes declaracions en contra de la Guàrdia Civil, no apareix. Alguns fotògrafs cerquen a Google per saber cap a on han d’apuntar. “Mira’l! Segur que és ell, és un raper”, diu un amb to de sorna. Al final de la galeria porxada passa un home amb texans amples i una gorra blanca dels New York Yankees.

El neguit d’alguns periodistes, que no paren de mirar el rellotge, queda eclipsat per una conversa delirant sobre el judici de Shakira. “És ben bé que la pela és la pela. Ni una pregunta en català. Quan els interessa no tenen ni un problema amb la llengua”, diu un fotògraf a tomb de res.

I mentre tothom mira cap al mateix costat de la galeria, Arenas i la seva germana arriben per l’altra banda. Quan les càmeres se n’adonen, entre empentes i algun esglai, ell gairebé ja és a l’entrada del tribunal. A l’altre costat del control de seguretat, dos agents de la Guàrdia Civil es miren l’escena amb cara d’adormits.

Arenas i la seva advocada, Isabel Elbal, es dirigeixen amb ascensor cap a la secció setena de l’Audiència. L’estol de periodistes remunta tres pisos per una escalinata bífida i passa per sota d’un retrat verdós malaltís de Juan Carlos I. Davant la sala d’audiències, Arenes seu en un banc de fusta mentre conversa amb la seva germana.

Els periodistes omplen l’espai de xivarri. L’estol el tanca un dels guàrdies civils, que conversa amb un dels acompanyants de l’acusació particular, que l’exerceix l’Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC). “Aquest és el que no vam poder tancar perquè es va fugar?”, pregunta l’agent, que rep un assentiment de cap com a resposta. Les deu passades i el judici no comença.

La fiscalia, amb el suport de l’AUGC, acusa Arenas d’incitació a cometre un atemptat i li demana fins a quatre anys de presó i una multa de 3.600 euros. “Mateu un refotut guàrdia civil aquesta nit. Aneu a un altre poble on hi hagi guàrdies civils i mateu-ne un. Poseu una puta bomba al fiscal d’una vegada”, va dir en un concert a Marinaleda el març del 2018, abans d’exiliar-se a Bèlgica.

Les parts conversen i van entrant dins la sala d’audiències. A poc a poc, a petició del ministeri públic espanyol, es cuina un pacte. Els fiscals surten de la sala com un trenet i desapareixen per un passadís. L’advocat de l’AUGC, Mariano Casado, ni confirma ni desmenteix res. “Tot és possible ara mateix”, diu, escortat pel seu procurador, un home alt i cepat, que porta un braçalet amb la bandera espanyola.

Arenas no pot dissimular els nervis. Les converses s’allarguen i també creix el xivarri dels periodistes. Finalment, agafa el mòbil i decideix de fer una trucada. Es refugia en un passadís de parets esgrogueïdes, on també l’acompanya la seva advocada. Uns minuts més tard, el jutge José Luis Ramírez crida totes les parts a la sala. El procurador de l’AUGC gairebé atropella Elbal.

Arenas s’asseu a la cadira de l’acusat. El magistrat fa un toc d’atenció als fotògrafs i càmeres que intenten de fotografiar-li el rostre. “Quedeu-vos al fons de la sala, si us plau”, adverteix, abans de confirmar que les parts han arribat a acord per a una sentència de conformitat: dos anys de presó per un delicte d’amenaces amb agreujant de reincidència i atenuant de penediment.

Ara bé, abans de segellar-se completament, la fiscalia demana de sentir parlar Arenas. “Les meves declaracions van ser de mal gust i desagradables. Puc entendre que poguessin fer sentir malament algú. Per això, demano disculpes”, diu davant el jutge. Posteriorment, la defensa demana la suspensió de l’execució de la pena, que no rep cap oposició de la fiscalia i l’acusació particular.

“Està penedit. Han passat anys i els fets no s’han repetit”, diu la fiscalia, que, tot i això, fa un matís a la petició formulada per Elbal. En compte de demanar una suspensió de dos anys, l’eleva a tres. L’advocat de l’AUGC s’hi adhereix. “Valorem positivament el penediment i esperem que serveixi perquè no tornin a passar”, diu el lletrat.

El jutge, que anuncia que decidirà sobre la suspensió en una altra resolució –les parts donen per fet que de manera favorable–, dóna per acabada la sessió i ordena el desallotjament de la sala. Arenas i la seva germana es fonen en una abraçada d’alleugeriment i llàgrimes. Com si, finalment, s’haguessin retrobat.

Segurament, el pacte no era el final desitjat. I malgrat els dubtes i les contradiccions, enterra el dolor de més d’una dècada de persecució i un lustre d’exili. La sala es buida i els germans continuen aferrats. “La llibertat és un estrany viatge”, que pot començar de manera imperfecta a gairebé mil quilòmetres de Sineu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any