Cristina Sánchez Miret: “Cada vegada ens assemblem més a una dictadura; sembla que només hi pugui haver un pensament”

Parlem amb Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia de la Universitat de Girona · Diu que la pandèmia ha canviat la societat actual i ens ha fet més individualistes i desconfiats

VilaWeb
Txell Partal
26.04.2022 - 20:50
Actualització: 27.04.2022 - 19:13

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La pandèmia ens ha canviat com a societat? Ens hem tornat més individualistes? Hem construït una societat on tot s’hi val? En parlem amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret, molt crítica amb el sistema actual. “La por és la manera més ràpida de canviar els usos i costums. Ho han aconseguit. Cada vegada ens assemblem més a una dictadura; sembla que només hi pugui haver un pensament.” Per ella, en tot plegat hi ha tingut un paper clau la pandèmia. “Ha quedat com un sentiment de desprotecció general que fa que tot sigui possible i permès per a la nostra supervivència. La sensació de desgavell i arbitrarietat és molt forta.” Malgrat tot, vol afegir-hi un toc d’optimisme. No tot és horrorós: “Quan un sistema va tan malament no té més remei que millorar. Al final es destrueix ell mateix. I, per tant, això també és una bona oportunitat. Esperem que hi hagi un revulsiu i les coses canviïn.”

La pandèmia ha canviat la societat més que no ens pensàvem?
—Ens ha afectat molt. Hi ha hagut un canvi d’hàbits i sobretot un canvi de valors. El pitjor, per mi, és la desconfiança vers els altres. Aquest és el canvi pitjor.

Molta gent ara pensa que els altres actuen amb mala intenció?
—Les autoritats administratives hi han jugat d’una manera molt inconscient, i han deixat que circulés el missatge que el problema era la gent i no el virus. El problema era el comportament de la gent. Eren els joves o els que no es vacunaven, per exemple. És una gran irresponsabilitat posar l’èmfasi en el fet que les persones són el problema. Em sembla molt perillós, en una societat que ha de construir vincles entre les diferències, i no pas distàncies.

I aquesta desconfiança s’ha traslladat a uns altres àmbits que no tenen res a veure amb la pandèmia?
—Sí, és general. S’ha traslladat a molts àmbits. Ha quedat com un sentiment de desprotecció general que fa que tot sigui possible i permès per a la nostra supervivència. Ara es diu, per exemple: la màscara no s’ha de portar, i molta gent diu que se la posa per si de cas, tot i que realment és molt qüestionat que la màscara sigui efectiva al 100%. Hi ha una manca de reflexió sobre els perjudicis que ha originat portar la màscara. Hi ha problemes físics, però també psicològics i emocionals. Veiem que com molts adolescents continuen portant la màscara perquè s’hi han acostumat i els és més còmode amagar qui són. Els ajuda a donar una imatge diferent de la real. És demolidor.

Ara ha començat una nova etapa de la pandèmia. S’ha dit adeu a les restriccions i les màscares. Hi ha com una barreja d’eufòria d’una certa gent i por d’alguns altres… Com es gestiona aquesta societat que viu en dos pols tan diferenciats?
—És complicat. Ara sembla que ja no hi hagi virus, perquè la guerra ha passat a primer pla. Tenim una societat molt poc reflexiva i alhora molt poc coherent. I això causa angoixa. Molta gent pensa: “Fins ara només parlàvem de virus i ara ja està? Podem anar a treballar tenint la covid i tot!” La sensació de desgavell i arbitrarietat és molt forta. I fins i tot d’irresponsabilitat.

Costa d’entendre el canvi?
—Jo era molt contrària a tot allò que es feia abans. No entenia que s’hagués de dir cada dia quants morts i infectats hi havia. No em semblaven prou fiables, i només servien per a espantar. Però no puc entendre que hàgim passat d’això a no tenir cap dada. No té sentit aquesta manera de funcionar. Això, en democràcia, no es pot permetre. Hem d’estar ben informats. I alhora necessitem que els responsables dels governs tinguin actuacions coherents i ens expliquin el perquè del que fan. Tot això ha desaparegut del nostre imaginari. Acceptem que la nostra societat i els dirigents són un absolut desgavell. I això en democràcia és molt perillós, perquè els governs ens ordenen la vida i fan que les nostres oportunitats siguin unes o unes altres. I, en canvi, vivim com si només ens quedés l’oportunitat de sobreviure com puguem, en un món que ja tenim clar que no controlem. Tampoc no el controlen ni els nostres representants i si ho fan vés a saber per a qui el controlen… Sigui com sigui, el benefici de les decisions que prenen en la nostra vida quotidiana és molt qüestionat.

Com es poden regenerar aquestes confiances?
—Exigint transparència i sobrepassant els partits. O nosaltres com a demòcrates trenquem la lògica de “com que sóc d’aquest partit allò que em digui el partit va a missa”, o comencem a posar a sobre la taula les coses que com a societat civil són incoherents i cal canviar, o tindrem la societat que ens mereixem. És una frase que em sembla demolidora. Sempre havia pensat que no ens mereixem els polítics que tenim. Però és veritat que els votem. Ara, jo veig clar que no me’ls mereixo, només faltaria! A més, ara tot és sempre culpa de la ciutadania. El canvi climàtic, culpa de la ciutadania. Quan dic ciutadania, vull dir els més normals de tots. Si tu no recicles al 100%, el canvi climàtic és culpa teva. Que se’n vagin a fer punyetes! Tot és culpa nostra. En la mesura que siguem proactius i ens prenguem seriosament la nostra ciutadania de manera activa, les democràcies s’enfortiran. Els poders públics no ho fan per nosaltres, precisament: ells volen el poder.

Però venim d’un moment en què la societat havia cregut que podia canviar les coses i passar per sobre dels partits.
—A Catalunya sí, però a la resta de l’estat no, eh? I saps com ens van fer tornar a casa? Amb la por. Hi ha dues menes de por bàsiques: que et fiquin a la presó, que és la que va utilitzar amb el procés, i que et matin, que és el que fa el virus. No sé si algú ha deixat anar aquest virus. No en tinc ni idea. Però és clar que és el que més por ha fet.

El Catalangate o la imposició del 25% del castellà a les escoles, haurien originat mobilitzacions en un altre moment?
—En aquests casos tenim dos partits suposadament d’esquerres que neutralitzen la reacció. Parlo del PSC i de Podem. La cosa més perversa que tenim ara és aquesta situació: hi ha partits que continuem posant-se l’etiqueta d’esquerres, però es comporten igual que els de dretes. Fan les mateixes polítiques, tret de temes concrets, com ara en polítiques de gènere. Però en els aspectes bàsics, que tenen a veure amb el dret de ciutadania, essencial en qualsevol democràcia, fan igual que la dreta, sense gens de vergonya. Tenim la situació que tenim. Vox ha entrat perquè el PSOE els ha deixat passar. No és cert que sigui culpa de l’independentisme, com diuen. Això és quan diuen que una dona li han pegat perquè portava la faldilla massa curta. La culpa no és mai de la víctima. En canvi, sí que ho és dels que fan el desentès. És d’aquells que reforcen l’acció o la deixen impune.

D’alguna manera proven fins a on poden pressionar? Si la societat no reacciona, ells van avançant.
—Si no hi ha reacció, si realment la gent no és planta i diu “fins aquí”, a ells els és igual tot. Som nosaltres que hem de lluitar: un cop són al govern la resta els és igual.

I per què la gent no es planta?
—Si creus que la teva supervivència és compromesa és molt més difícil que lluitis per la pau al món, o pels drets socials. I això ha passat durant la pandèmia. En realitat, ha passat en cada crisi que hem viscut aquests últims anys, sigui política, econòmica o sanitària. I cada crisi que hem viscut ha anat acompanyada d’una crisi econòmica. De resultes d’això, els uns és fan més rics i els altres s’empobreixen encara més. No és certa la idea de crisi generalitzada. No és veritat que es perdin diners. Els milions que es perden han anat a parar a la butxaca d’algú. El relat és que les coses van malament per a tothom, però això és mentida.

Aquests dies a l’estat francès molts joves han sortit a dir: ni Le Pen ni Macron. Deien que estaven farts de votar el polític que era pitjor, sempre.
—Emprenyar-te i prou no treu cap a res. El poder no reacciona a l’emprenyament. Vint o trenta anys enrere, els polítics no s’atrevien a traspassar totes les línies. Ara ho traspassen tot, sense cap problema. No hi ha dimissions. Sempre assenyalen què fan els partits que tenen el costat, però quan ho fan ells, no dimiteixen i busquen milions d’excuses. Tot això ha desactivat la majoria de la població, que creu que no hi ha possibilitat de canvi. Sempre hi ha hagut aquestes escletxes pel mal funcionament. Però ara tot és mal funcionament. Ha guanyat la part menys funcional enfront de la part ètica del sistema. Tot se n’ha anat en orris davant els nostres ulls, sense que ningú ho impedís.

I qui n’és responsable, d’això?
—Els partits polítics, és clar. I també els mitjans de comunicació. Ja no actuen com el quart poder. Són reproductors de les voluntats i relats de determinades idees o partits. Els correctius que tenia el sistema ja no funcionen. Hi ha un munt de mecanismes perquè la democràcia funcioni, però s’han pervertit tots.

Twitter en seria un exemple clar? La gent només segueix el qui vol escoltar.
—Exactament. I el relat que té més poder de representació és el que guanya. Una comunitat es construeix a partir de la reflexió de les diferències. S’han d’integrar les diferències. No vol dir acceptar-ho tot. Però hi ha d’haver un debat madur. Això s’ha vist amb les vacunes. S’ha acusat de negacionista tothom qui no s’ha volgut vacunar. Els catalogaven de perill per a la societat. On és el debat? Per què no miraven els arguments i els motius d’uns i altres? La idea de ciència s’ha pervertit del tot. No s’havia utilitzat mai tant el concepte de ciència per defensar decisions polítiques. No tenia res de tècnic, ni de científic. Els ciutadans que es fan preguntes són un problema per al sistema. Si tu preguntes “per què?”, hi ha un daltabaix. Ha passat amb qüestions relacionades amb la independència o la pandèmia, i ara passa amb la guerra d’Ucraïna. Un sistema democràtic és aquell que s’ho qüestiona tot, i fa preguntes incòmodes sobre tot. És l’única manera de tenir una societat madura.

Però aquest discurs també fa créixer la desconfiança, no? No es fan preguntes molt recaragolades, sovint? Segurament perquè no hi ha respostes. Tanmateix, tot plegat no crea més desconfiances?
—La qüestió no és quines preguntes es fan, sinó les respostes que obtenim. Les preguntes les has de fer. Si la resposta no és fiable, no és coherent, no és raonable, vol dir que alguna cosa no funciona. I aquesta és la idea que ha desaparegut. Vivim en un món en què es repeteixen coses perquè es converteixin en veritats, però són mentides.

Per exemple?
—Sánchez dient que la llum s’ha apujat per la guerra. Collons, si abans de la guerra la llum no feia sinó pujar. De tant repetir-ho t’ho acabes creient. Però abans de la guerra d’Ucraïna es deia que la llum havia pujat perquè feia molt de fred. I un rave! Abans ja havia pujat! Com pot ser que quan tu formules l’interrogant ja siguis una dissident? L’única cosa que vull saber és per què passa això. Si no em donen respostes, al final en trec les meves conclusions. Tinc clar que és una qüestió política allò que fa pujar la llum. És únicament una qüestió política.

Però llavors sempre hem de desconfiar d’allò que ens diuen?
—No hem de desconfiar de totes les respostes. Hem d’aprendre a tenir esperit crític. Hi has de posar la teva capacitat de raonament. No hi ha gurus. No et pots creure al cent per cent ningú. És igual que sigui el papa de Roma, el president del govern o el científic més important del món. M’importa un rave. Si allò que diu no és coherent, no m’ho crec. No hi ha res neutre. Tothom té interessos. Fins i tot el metge que t’ha de salvar la vida té una idea sobre com ha de ser el món, i qui es mereix que se salvi i qui no. I, a més a més, ha d’omplir-se la butxaca, perquè ha de menjar. No per fer-se ric, simplement per sobreviure. I, per tant, si el protocol que ha d’aplicar per tenir feina és un, l’aplicarà. I el jurament acaba allà on acaba.

Llavors quina societat construirem els anys vinents. Perquè, pel que diuen…
—Ostres, bona pregunta. No ho sé! Hem de posar el coneixement al centre, però d’una manera molt diferent de com ho fem ara. Actualment, hi posem la informació, i hi hem de posar el coneixement. Perquè això sigui així necessitem gent formada per pensar, que és allò que els governs no volen. Tota aquesta idea que l’escola catalana adoctrina és perquè és allò que el govern espanyol voldria fer, però en un altre sentit. L’escola ha de ser un lloc que t’ensenyi a pensar per tu mateix.

T’han d’ensenyar fins i tot a dubtar d’allò que t’han dit tota la vida els teus pares. A tenir esperit crític…
—I tant. Això també es pot traslladar a casa: els teus pares volen que siguis com són ells o senzillament que siguis una persona lliure? Pertànyer a una societat té una mica de totes dues coses. Hi ha uns mínims de convivència que has de tenir, perquè si no seria impossible de conviure. Però, independent d’això, s’ha de crear una ment que es faci preguntes per saber com són les coses. És bàsic que la gent vulgui entendre com funciona el món. Entre més raons, perquè no hagis de renegar dels teus interessos. Això passa habitualment. Sí que és cert que la societat actual està atrapada per l’estil de vida en què vivim.

Què voleu dir?
—La societat de consum narcotitza la gent. Què importa a la gent? Anar a un restaurant d’un xef important, anar a esquiar, o anar de vacances amb els amics. La societat et posa molts elements dissuasius perquè no estiguis pendent d’una altra mena de coses. No dic pas que no m’agradi la bona vida. Però la pressió per l’estil de vida que tenim sobre nostre és un altre element que ens narcotitza molt. És molt important quants cobrem. Per això molta gent fa coses a la feina que van contra els seus valors personals. És més fàcil a dormir la consciència que no adormir la butxaca. El nostre món és bàsicament un món material.

I cada vegada més individualista?
—La pandèmia ha fet que augmenti molt l’individualisme… Amb les màscares s’ha vist. Venim d’una societat que havia après que portar la cara tapada no era una bona cosa per a la convivència. I no ho dic només en el sentit de perillositat. I ara resulta que a tots ens han entrat ganes de tapar-nos la cara. Veus la poca reflexió que posem en cada cosa?

No ha estat fàcil gestionar una pandèmia…
—I tant, no dic que siguem tots ximples, ens han espantat de mala manera. Primer hi ha hagut la por i després l’obligació. Hi ha hagut molta gent que s’ha sentit còmoda tapada, cosa que dos anys enrere era inimaginable. No ho hauríem dit mai. La por és la manera més ràpida de canviar els usos i costums. Ens han canviat. Fins i tot han canviat les relacions entre famílies. I no ho dic pels problemes que potser han tingut famílies en què hi ha hagut gent que s’ha vacunat i gent que no. Ho dic, per exemple, pel que fa a relacions d’avis i néts. Com ha canviat?
Les criatures han tingut la sensació que eren un perill per als avis. És greu. També hem vist com els lligams familiars s’han diluït molt. Ja no convivim a les mateixes cases. Hi va haver gent que va estar durant mesos sola, sense tenir cap relació. Parlo de gent gran.

Són els grans perjudicats?
—Això que s’ha fet amb la gent gran institucionalitzada és un crim. Per això no es vol investigar. Em refio poc de les dades sobre la pandèmia, però en aquest cas són clares. En la gent gran institucionalitzada hi ha hagut una bossa de mortalitat que no s’ha vist en uns altres països. Per tant, què ha passat aquí? Això s’ha d’investigar. Si hi ha tantes residències que van tenir problemes és que hi havia algun element estructural. I el mínim que es pot fer és investigar-ho i analitzar-ho. Parlem de més de 30.000 morts. Són molts. Alguna cosa fèiem malament abans de la pandèmia a les residències. Però tenim un govern que l’única cosa que fa és refusar qualsevol mena de comissió d’investigació. És un govern d’esquerres, que hauria de fer una comissió d’investigació darrere una altra. La democràcia és això, sobretot vigilància. Ningú no t’assegura que les coses es facin sempre bé. Per això hi ha mecanismes per a investigar i analitzar si s’han fet bé. Aquesta és la gran diferència respecte d’una dictadura. En les dictadures només hi ha manera de fer les coses, i no es poden posar en dubte. Cada vegada ens assemblem més a una dictadura, sembla que només hi pugui haver un únic pensament, una única manera de fer.

Diria que ja està. No sé si creieu que ens hem deixat res…
—Ens ha quedat molt trist això, no? També vull donar esperança. S’ha de dir que quan un sistema va tan malament no té més remei que millorar. Al final es destrueix ell mateix. I, per tant, això també és una bona oportunitat. Esperem que hi hagi un revulsiu i les coses canviïn.

Què és allò que ha de canviar primer de tot?
—Els partits polítics. Però si no volen el canvi haurà de canviar la ciutadania. Els partits polítics abans de ser partits, eren associacions de ciutadans, però això ho han oblidat completament. Potser n’haurem de crear de nous. Però no d’aquests nous que deien que venien a canviar-ho tot i al final han entrat en el sistema i sembla que se’ls ha esborrat tot. Haurem d’organitzar-ho d’una manera diferent, des de la societat civil. Crec que els joves optaran per una altra manera d’organitzar-se i de viure. Acabarem construint una altra societat.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €