Crisi de lectura

Un ex-estudiant meu dues vegades doctor, la primera en química i la segona en estudis ibèrics, m’envia un correu en català impecable explicant-me la seva dedicació actual. En acabar els estudis va fundar una start-up al Silicon Valley, on es dedica a processar imatges per a diagnosticar al·lèrgies cutànies. Havent fet seva la crida de Charles Percy Snow a bastir ponts entre la ciència i les humanitats, aquest empresari autònom fa anys que rumia estudiar l’evolució de les llengües de la Península Ibèrica mitjançant l’anàlisi massiva de dades. Mentre madura aquest projecte, es dedica a llegir els cinquanta-quatre volums de la col·lecció The Great Books of the Western World, editada per la Universitat de Chicago i l’Enciclopèdia Britànica el 1952. No sé si la coneixeu. És una edició elegant de format mitjà amb pàgines impreses a doble columna d’una escriptura densa. Es publicà abans dels debats sobre el cànon i la crítica vandàlica de la cultura occidental. Una crítica que amb el pretext del colonialisme ha obert l’enclusa a la docta ignorància que avui s’imparteix a les universitats. Es pot discutir quin dels cinquanta-quatre volums hi és de més o si la col·lecció n’hauria de tenir seixanta o vuitanta-quatre, o si cal elidir l’adjectiu “occidental”; però no es pot discutir ni la magnitud de les obres reunides ni la influència de les idees que posaren en circulació. Tanmateix, una pràctica definidora de les humanitats d’ençà dels anys vuitanta ha estat combatre la iniciativa de la Universitat de Chicago de posar els “grans llibres” a la base de l’educació liberal.

Herència de l’educació clàssica –del trívium i el quadrívium de les universitats medievals–, les arts liberals avui són suplantades per l’educació orientada a les professions tècniques, el conjunt de disciplines reunides sota l’acrònim STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Més que educació en el sentit tradicional de la paraula, és una instrucció que descura el vessant humanístic i delega la formació intel·lectual de la persona a les sèries de Netflix o, pitjor encara, al “realisme” de les xarxes socials. A començament del segle XX, l’educació humanística era un privilegi de l’elit negat a la resta. A Anglaterra, els plançons de l’aristocràcia estudiaven els clàssics a Oxford i Cambridge, mentre que les classes treballadores, si tenien sort, es formaven a les institucions anomenades red-brick universities (a causa dels edificis acabats amb maó de cara vista) on s’impartien matèries útils al “món real”. En una de les seves obres de teatre, l’acerb George Bernard Shaw fa dir al xofer d’un personatge aristocràtic: “Un lloc molt bonic, Oxford, per a la gent a qui agrada aquesta mena de llocs. Allà ensenyen a ser un cavaller. A la Politècnica ensenyen a ser un enginyer o quelcom semblant.”

Avui la relació s’ha capgirat. Al Regne Unit les classes treballadores autòctones com més va més eviten la universitat, no ja les històriques de la classe alta sinó també les de creació més recent, incloses les originades a les antigues escoles politècniques. D’acord amb The Guardian, el 2019, més de la meitat de les universitats angleses tenien menys del 5% d’estudiants blancs de classe treballadora. Als Estats Units també augmenta la desafecció dels joves de raça blanca pels estudis universitaris, especialment entre els nois. I encara més a les humanitats, que han esdevingut l’ecosistema de les reivindicacions de gènere, de raça i d’un mal anomenat “Sud global” conjurat contra la cultura que engendrà la universitat. Pinçades entre les agendes polítiques que fan de la cultura occidental el boc expiatori d’una opressió que tothom reclama com una herència particular, les humanitats són polvoritzades per una moral tan fanàtica com la dels cristians que destruïren la cultura pagana.
En aquest clima de guerra cultural, què té d’estrany que molts joves concloguin que llegir els clàssics és suspecte o en el millor dels casos prescindible? Així arriba que, en lloc de les cinquanta-quatre obres que abans es consideraven el capital cultural de tota persona educada, avui s’estudiïn les d’autors no ja secundaris sinó terciaris i quaternaris pel sol fet de “representar”, tant se val com i amb quin grau d’excel·lència, qualsevol dels motius consagrats pel dogma regnant. O fins i tot que no se n’estudiï cap. Amb la qual cosa s’ha tancat el cercle i ara és l’elit que monopolitza la instrucció pràctica, deixant la cultura per a les marginalitats de gènere, sexe i “color”.

Quan vaig arribar a Stanford fa divuit anys, hi havia una introducció a les humanitats basada en la lectura d’alguns monuments literaris. L’assignatura era comuna al primer curs, fins que els estudiants es van revoltar i caigué del currículum. Avui a Harvard és possible graduar-se sense llegir ni una sola obra de ficció, i els futurs líders tecnològics, jurídics i empresarials obtenen les credencials educatives sense demostrar una mínima capacitat lectora i sovint sense haver llegit un sol llibre sencer. L’encongiment de l’atenció i de la capacitat receptiva es resol substituint els llibres per articles o seleccionant-ne algunes pàgines, fent de l’educació humanística una variant del Reader’s Digest. Llavors un jove es considera educat per haver llegit en lloc de cinquanta-quatre grans obres cinquanta-quatre pàgines d’algun catecisme antipatriarcal o “descolonitzador”. Fins i tot cinquanta-quatre pàgines podria ser una exageració, si fem cas de Claire Miller, una estudiant de Harvard que, en un article publicat a The Harvard Crimson, reprova les queixes dels seus companys quan han de llegir més de vint-i-cinc pàgines i el costum de no acabar els llibres si algun professor excepcionalment els n’encarrega la lectura.

L’activisme ha suplantat la cultura en el sentit clàssic de formació de la persona. I la destrossa s’escampa, malauradament, amb la formació o malformació del futur professorat. Un percentatge molt alt dels aspirants a entrar als programes de doctorat en les humanitats proposen temes de tesi doctoral motivats per la militància en un departament o altre de la correcció política actual. Amb aquesta perspectiva, el futur d’aquestes disciplines resta perfectament dibuixat. I, així com l’alça de la temperatura mitjana del planeta per sobre d’un determinat grau d’escalfament comporta efectes irreversibles, l’augment de la militància política a compte del coneixement i la cura de les idees duu aparellada l’extinció d’amples feixes de la cultura. I si la desaparició de la cultura clàssica dugué als segles caòtics de l’edat mitjana, avui l’esfondrament de la civilització moderna és aparent en l’augment de la incivilitat i l’ascens d’una nova barbàrie.

Un dels símptomes més clars del dèficit de formació humanística que denunciava l’estudiant de Harvard és considerar la ficció com a sinònim d’inòpia. No cal recordar l’opinió d’Aristòtil sobre la utilitat de la ficció, “que ens acosta a la realitat, perquè ens ensenya i avisa”, per a entendre, per poc que hom s’hagi familiaritzat amb els grans autors, que s’aprèn més de la realitat humana en una novel·la digna d’aquest nom que no pas en els tractats sociològics o les especulacions esquemàtiques de la politologia. Quan algú, estrafent Paul Verlaine, diu que alguna cosa no és res més que literatura, volent dir que tal cosa no té cap valor, no sols confessa la seva frivolitat; d’afegitó reforça la idea lesiva i alhora patètica que el conreu de les lletres, ço és l’esforç de la bona escriptura i de la bona lectura, ja no té cabuda al món.