Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Els nervis van creixent entre les pimes i els autònoms. Al discurs permanentment triomfalista del govern de Madrid s’hi oposa la realitat. Els dies van passant i les factures s’han d’anar pagant, però no arriben els diners del préstec que va prometre el govern espanyol el 17 de març passat. Recordem que aquella data es parlava d’urgència màxima i el president Sánchez anunciava que ‘el govern ha aprovat un important paquet de mesures econòmiques que mobilitzarà 200.000 milions d’euros, dels quals 117.000 milions seran íntegrament públics i el restant es complementarà amb recursos privats, per a contrarestar la forta caiguda d’activitat arran de la pandèmia del coronavirus’. Han passat set setmanes i les queixes dels empresaris són més que justificades, car n’hi ha molts que no han vist encara ni un euro.

En una nota d’aquesta setmana del govern espanyol es reconeix que s’han avalat més de 260.000 operacions i que el finançament que ha arribat a port no arriba als 34.000 milions. Què passa? La Pimec assegura que els que han arribat es pacten amb els clients que no són VIP ‒que són la majoria‒ a tipus entre el 3,5% i el 5%, que es cancel·len pòlisses que estaven vigents i es demanen garanties addicionals. Insisteixen en la urgència i en el risc que molts autònoms i pimes ja hagin llançat la tovallola.

Sembla que l’embús és a l’ICO. Segons la seva memòria hi treballen més de tres-centes persones, de les quals unes dues-centes són tècnics. Com pot aprovar tan poca gent centenars de milers d’expedients que els arriben dels bancs que han de concedir els crèdits? La Cecot diu que no ho fan. Simplement comproven que les anàlisis de risc que han complimentat els bancs siguin correctes. Són els bancs qui fan la feina i la fan a un ritme ràpid, però no accelerat, perquè tracten aquestes operacions com si fossin normals, aplicant els mètodes habituals. La diferència rau en el fet que aquests crèdits els avala l’estat en el 80% i ells s’hi juguen el 20% restant, per la qual cosa no sembla que hagués de ser exactament igual el procés d’anàlisi.

Una de les raons és que, al revés del cas de Thomas Cook, aquí l’ICO no ha posat límits, ni de tipus a aplicar per al banc, ni de sol·licitud de garanties addicionals. Aleshores, cada entitat financera actua segons la seva conveniència, en funció del risc observat a cada operació. Les pimes es queixen que, una vegada el banc ha examinat l’operació i l’ha tramesa a l’ICO, quan reclamen a l’entitat, els diu que l’ICO retarda la confirmació, mentre que quan una associació empresarial hi reclama, els responen que és qüestió de la banca. Es passen la pilota els uns als altres però el crèdit no arriba.

Com deia abans, sembla que el coll d’ampolla és a l’ICO, si bé ningú no ho ha dit clarament. Hi ha qui pensa que els directius de l’ens oficial estan més preocupats per no tenir morositat ‒per no haver de pagar l’aval‒ que per la situació que passen les empreses que necessiten amb una urgència angoixant la liquiditat promesa. Es fa difícil de creure… Segons una enquesta recent de la Cecot, el 60% de pimes ha demanat un crèdit ICO, un 25% no n’ha demanat i un 15% n’ha demanat i li han denegat. Aquestes pimes són motiu de gran preocupació a la patronal. Una denegació en aquests moments equival pràcticament a una sentència de mort. I no sembla que aquest fos l’esperit que va anunciar Pedro Sánchez fa gairebé un mes i mig.

Tot plegat es va complicant. El cas concret dels autònoms té més motius que deriven en una situació absolutament delirant. Fixeu-vos-hi. Ahir van comprovar com els carregaven puntualment al compte corrent la quota corresponent a abril. Fins i tot, a molts dels que estan aturats per força major i que tenen dret de la prestació d’uns mil euros que els van prometre, Doncs bé, la prestació ja s’ha començat a rebre ‒via mútues‒ i es dóna la paradoxa del fet que ‘ahir em cobren i demà em paguen’, encara que per dues vies diferents. Però n’hi ha més. S’escau que a mitjan maig la Seguretat Social els retornarà la meitat de la quota de març i a mitjan juny la quota d’abril. Hi ha mala coordinació entre ens públics o és que ara com ara la Seguretat Social necessita els diners? No ho sabem. Ah!, i cal no oblidar un fet molt important, com és que l’ajut de liquiditat real que els fan arribar no són els mil euros, sinó que ja n’han pagat uns sis-cents de quotes que no tocaven, amb la qual cosa, la prestació real queda en quatre-cents euros.

Un desori de desorganització, improvisació i, en definitiva, de mala gestió, sense comptar que allò que sembla dictar la lògica és la condonació de les quotes, com han fet a França, Itàlia o Grècia, per exemple, que seria la decisió correcta. ‘Si no ens deixen treballar, per què ens han de cobrar la quota que és una mena de permís per a treballar?’, es poden preguntar amb tota la raó del món els autònoms. La resposta, com tantes més en aquests moments d’angoixa, potser algun dia, la sabrem… o no.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.