Quan semblava que l’arribada del bon temps i l’avanç de la vaccinació prometia una situació tranquil·la aquest estiu, de sobte tot s’ha tornat a descontrolar. Les decisions dels governs de fer marxa enrere en les mesures d’obertura preses fa dies es van succeint, ahir va ser el torn de la Generalitat Valenciana. I des de fora la preocupació també s’expressa amb mesures que poden tenir un impacte econòmic greu, com la que va anunciar ahir l’estat francès de desaconsellar als ciutadans que viatgen a Catalunya Sud, al País Valencià i a les Illes. No s’acaba d’entendre com és que la situació és tan complicada precisament als Països Catalans, que tenen les pitjors xifres, amb Portugal, de tot Europa. O potser és que no té cap explicació clara i comprensible.

Per mirar d’entendre-ho, molta gent posa l’accent a la imprudència individual, molt especialment dels joves. Hi és. Hi ha comportaments imprudents que fan molt de mal. Però no s’acaba ací, ni de bon tros, i cal dir dues coses sobre això. La primera és que aquests passos enrere en realitat es fan a diverses parts del món i sense cap model clar, cosa que posa en relleu que continuem sense saber-ne prou, dels mecanismes de funcionament i difusió del virus –ahir, per exemple, el Japó va anunciar que els Jocs Olímpics es farien sense públic a causa de la situació extremadament delicada de Tòquio.

I la segona cosa que cal posar sobre la taula és que les decisions dels governs, el comportament erràtic, gairebé sempre més preocupat per l’economia, o fins i tot la política, segurament tenen molt a veure amb això que ens passa avui, que podem preveure que continuarà passant durant mesos, potser anys i tot. Retirar la màscara, per exemple, potser ha estat una mesura precipitada, no en si mateixa sinó perquè alguna gent ha interpretat que la pandèmia ja havia passat. I no és així.

Siga com siga, si volem encarar el problema en la dimensió real, hauríem de retornar als debats avui sorprenentment desapareguts, que es van posar sobre la taula les primeres setmanes de pandèmia gràcies a l’impacte d’un fenomen que no podíem comparar amb cap altre que haguéssem vist. En aquell moment, la constatació que s’havia despullat completament l’absurditat del sistema, o una part important, va fer que molta gent proposàs obertament la necessitat d’una reforma a fons i molt seriosa del capitalisme i del model de globalització que l’acompanya. Entenent que som davant una crisi sanitària, però que bona part de les conseqüències tenen un caràcter social i econòmic.

Per exemple, és massa evident que aquest joc de l’ara obre una mica i ara tanque un poc, tan contraproduent i desestabilitzador, es fa sobretot perquè l’estat espanyol és incapaç de proveir la societat de la seguretat econòmica que necessitaria per a encarar amb garanties un confinament llarg, que seria la mesura més eficaç. I com que no fan això, van temptejant, i jugant amb la gent, a veure fins on és excessiu el risc sanitari i quan ho és l’econòmic. Un ball extremadament perillós, tal com veiem una vegada i una altra.

El març i l’abril del 2020 es va parlar molt a bastament de prendre mesures dràstiques de rescat social a l’estil de la renda garantida per a tothom o l’assumpció per part de l’estat de les càrregues fiscals de les famílies i de les empreses que no podien treballar regularment, fins i tot dels lloguers o els sous dels treballadors. Si un dia es rescataren els bancs, ara s’haurien de rescatar les famílies. Però això o no s’ha fet, o s’ha fet de manera molt tímida i parcial. I un any i mig després ens trobem que hi ha pressa per a reobrir l’economia perquè si no la catàstrofe social serà insuportable, però aquesta pressa sembla que ha ajudat a causar una situació sanitària complicada que torna a posar sobre la taula el problema social, per les conseqüències que té. Com un peix que es mossega permanentment la cua. Haver obert amb pressa i malament perquè s’acostava la temporada turística pot haver estat un dels factors, no l’únic però sí un d’important, que ens ha portat on som avui, a aquests indicadors tan preocupants.

I tot plegat amb un afegit, encara, del qual ara ja som completament conscients. Avui sabem, perquè ho hem comprovat, que les mesures de distància física combinades amb el vaccí són les millors eines que tenim a la mà per a frenar el coronavirus. Però sembla que encara no hem pres consciència del factor global, que qualsevol actuació que no signifique una actuació global sempre serà incompleta. Europa ha reaccionat pensant en termes de fortalesa, acaparant vaccins i mirant de dificultar l’entrada dels de fora al màxim, però mentre es mantinga la globalització, aquesta globalització que el mateix sistema necessita per a produir a preus baixos a l’altra punta del món, la vaccinació d’un sol país o un sol continent no funcionarà mai prou. La pandèmia només la frenarem efectivament quan la frenem al món sencer. I això, lamentablement, avui és molt, molt lluny.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.