Fa temps que molts especulem sobre quin pot ser el moment del traspàs del lideratge mundial dels EUA a la Xina, de Washington a Pequín (poder polític), de Nova York a Xangai (poder econòmic); doncs bé, sembla que aquest moment ja ha arribat.

Alguns van veure els Jocs Olímpics de Pequín (2008) i especialment la cerimònia inaugural, com un intent de la Xina de fer visible aquest relleu, però no va acabar de reeixir. Uns altres ho veieren més tard, amb la creació del Banc Asiàtic d’Inversió i Infrastructures (2015), en contraposició amb el sistema de Bretton Woods (FMI i Banc Mundial) que durant dècades ha estat pilar fonamental de l’hegemonia nord-americana.

Amb Obama i Xi Jinping sembla que va arribar una certa treva, i la confirmació de facto d’un nou règim bipolar que fins i tot podia tenir algun efecte positiu per a la governança mundial, com ara el pacte dels dos mandataris sobre el canvi climàtic que va fer possible l’Acord de París, també del 2015.

Però amb l’arribada de Trump i el seu ‘Make America Great Again’, l’acceleració de la lluita per aquest lideratge global va augmentar-ne la velocitat i la visibilitat. Els exemples més destacats, fins ara, han estat la guerra comercial entre ambdós països, amb l’Organització Mundial de Comerç com a ostatge, i la batalla oberta sobre el control del 5-G, amb la polèmica de Huawei al bell mig.

Alguns altres no són tan evidents a l’opinió pública general, però són motiu de debat constant en entorns especialitzats. N’és un exemple l’ofensiva en tota regla de la Xina sobre el sistema multilateral, prenent posicions importants de primer nivell –però també en el sotagovern–, que són clau en aquestes institucions, enfront de la deixadesa i política de ‘cadira buida’ dels primers anys de l’administració Trump. N’és un cas el de Ginebra, on l’administració americana ha deixat vacant durant més de tres anys el càrrec d’ambaixador d’aquesta plaça clau, la ciutat amb més activitat diplomàtica del món. Tres anys ha tardat el Departament d’Estat a adonar-se de l’espai que ocupaven la Xina i més potències, aprofitant el buit dels EUA. I ho van fer nomenant un nou ambaixador d’alt perfil polític el novembre de l’any passat, quan les batalles pel futur de l’OMC i el lideratge de la Unió Internacional de Telecomunicacions (clau en la gestió de les òrbites satel·litàries, en la de l’espai radioelèctric i en la direcció del món digital) ja eren ben avançades.

Però la història és capritxosa, i novament un fet inesperat acaba originant canvis copernicans. Ningú no preveia l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo el 28 de juny de 1914 ni la cadena de fatalitats que en seguiria; com ningú no podia preveure que una conferència de premsa maldestra la tarda del 9 de novembre de 1989 conduís a l’enderroc immediat del Mur de Berlín, cosa que cap de les agències d’intel·ligència occidental no havia anticipat.

I entre final de novembre i principi de desembre passats alguna cosa va passar al mercat de Huanan, a la ciutat de Wuhan. Sembla que el 17 de novembre hi hagué el primer cas d’allò que acabà trastocant el món. No va ser fins el 31 de desembre que es va comunicar a l’OMS un brot de pneumònia en aquesta ciutat. El mercat de Huanan fou clausurat el primer de gener. L’endemà es va confirmar el nou virus, aleshores amb el nom de SARS-CoV-2. El 16 de gener el Japó va informar del primer cas, Tailàndia el 17. El 21 van ser Taiwan i els EUA. El 24 l’estat francès informava dels primers tres casos dins la UE. El nombre de països va augmentant i arriben els primers tancaments de fronteres, sobretot als països limítrofs amb la Xina. El 30 de gener l’OMS declara l’Emergència de Salut Pública Internacional, el mateix dia que Itàlia informa del seu primer cas. L’endemà és l’estat espanyol, alhora que el virus ja és present a l’Índia, Rússia, les Filipines i Austràlia. L’11 de març l’OMS declara la pandèmia global. El món tremola i el lideratge mundial canvia.

El 20 de març, mentre a la Casa Blanca o a Downing Street encara es flirtejava amb el ‘negacionisme’ respecte de la Covid-19, el Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina anunciava un pla de suport a 82 països en la lluita contra aquesta malaltia. Quinze dies després, mentre el virus fa estralls pels hospitals de les dues costes dels Estats Units i el primer ministre britànic és ingressat a l’UCI, 18 països de l’Àfrica central i occidental ja han rebut tones de donatius de material sanitari xinès i 17 més resten a l’espera de rebre’n en qüestió de dies. El Paquistan, Corea del Sud, Espanya i Itàlia són més països que van rebent ajuda. En aquest darrer, el suport no és sols de material, sinó també en experts i personal mèdic.

La Rússia de Putin també ha aprofitat les primeres setmanes de la pandèmia per fer el paper de potència, enviant personal militar a Itàlia –amb el silenci i el blocatge escandalós de les institucions europees– o ajuda en material sanitari al seu ‘amic’ Trump… Però tot indica que aquestes activitats de caràcter més aviat simbòlic es van replegant a mesura que la Covid-19 avança per Moscou i més ciutats de la federació. Turquia també ho intenta, responent a la petició d’urgència d’Espanya a l’OTAN, però aviat canvia de política, quan veu com es deteriora la situació a casa seva.

És massa aviat per a avaluar l’abast total de la Covid-19. De fet, ningú no pot saber a hores d’ara quina evolució ni quin impacte global tindrà la pandèmia, ni en termes de salut, ni humanitaris, socials ni econòmics. Les perspectives no són bones, preocupa també l’impacte incert que pot tenir en zones del món amb sistemes sanitaris deficients, veient com ha afectat els països de renda més alta.

Però tot fa pensar que hi haurà un abans i un després en la governança i en el lideratge global. Novament, l’arbitrarietat de la història ho capgira tot. Els estrategs, les agències d’intel·ligència, els think tanks que fa anys que debaten i conspiren a Lagnley, Georgetwon, Xijuan o Gouguan no havien previst què acabaria passant en un mercat de províncies, a Wuhan. Però sí que sembla bastant clar que, enmig del drama, som testimonis del traspàs del relleu de l’hegemonia global.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.