Era inevitable que en declarar-se la pandèmia les persones amb cultura literària recordessin el Decameró, en què un grup de joves passen la quarantena explicant-se històries eròtiques per distreure’s mentre la pesta negra devasta Itàlia. Alguns altres han recordat La pesta, la novel.la d’Albert Camus sobre un episodi de pesta bubònica en una ciutat algeriana que alguns han identificat amb Orà. Si bé n’és el tema l’epidèmia i la lluita d’un metge per a controlar-la, la novel·la té una intenció al·legòrica evident. Una al·legoria és una obra d’art que significa quelcom diferent d’allò que descriu. Puix que el significat no rau en l’objecte de la representació i aquesta fa principalment de vehicle per a alguna cosa no representada, en darrer terme l’obra apunta a un concepte o abstracció. El significat, doncs, no es troba en l’obra mateixa. Tenint en compte l’activitat de Camus a la Resistència, molts han vist en La pesta una al·legoria de l’ocupació de França pels alemanys. Ara bé, a l’obra no hi ha cap referència explícita a aquest rerefons històric. La pesta hi sembla més aviat la metàfora d’una catàstrofe inesperada, com ho és sempre la mort quan ens agafa desprevinguts en la quotidianitat. Els personatges de la novel·la consideren la pesta impensable al segle XX i és justament aquesta incredulitat i manca de preparació que pràcticament en fa inevitable la incidència. Com la tuberculosi, que, considerada eradicada al segle XX, ara torna en variants resistents als antibiòtics. O com la Covid-19, prenent Europa com una ciutat oberta, perquè al principi ningú no s’imaginava la pròpia vulnerabilitat.

La pesta no és de bon tros l’únic exemple d’ús figuratiu de la malaltia per a expressar un concepte social o polític. Ja Procopi, a la Història secreta, diu de l’emperador Justinià que era pitjor que la pesta. En un assaig dels anys setanta titulat Illness as Metaphor, Susan Sontag explorà els usos figuratius de les malalties per a fer crítica social. Observà que les metàfores antigues eren una manera d’afegir vehemència a la crítica d’una societat corrupta o injusta. Tothom sap la frase de Hamlet sobre la podridura de l’estat de Dinamarca. Utilitzades com a invectiva, les malalties, segons Sontag, pertanyen a una de dues categories. Les guaribles i les que poden tenir un desenllaç fatal. Segons ella, les malalties particulars acostumen a emprar-se com a exemples de la malaltia en general; cap no té una lògica específica. Enteses en sentit metafòric, expressen insatisfacció amb l’ordre social. La salut es considera cosa sabuda sense que calgui definir-la ni explicar com seria un estat saludable.

Sovint, l’epidèmia és el correlatiu objectiu d’un estat corrupte, com a Èdip rei. Per Sòfocles, la pesta és senyal d’una transgressió inherent al govern de la polis que, per la naturalesa indestriable de moral i poder, corromp tot el regne. Les causes, en aquesta tragèdia, poden ser primitives (per això Freud va anomenar els impulsos primaris ‘complex d’Èdip’), però la idea d’una corrupció social sistèmica originada al capdamunt de l’estat és ben actual. En allò que alguns consideren la primera història de detectius, Sòfocles inverteix el misteri etiològic, partint del càstig (l’epidèmia) per a descobrir-ne la causa. L’interès de la tragèdia rau menys en l’antiga creença que els mals col·lectius eren l’assot dels déus (la Bíblia en va plena, d’aquesta idea) que en el desencadenant humà, intrínsecament humà diria Freud, de la repressió i la consciència de culpa.

Aquests usos de la malaltia com a figura retòrica Sontag els distingeix de l’ús metafòric d’afeccions ‘modernes’ com el càncer o la tuberculosi, que ella anomena malalties mestres o dominants (master illnesses), en les quals allò que està en qüestió és la salut mateixa. Aquestes metàfores expressen insatisfacció amb la societat en si, no perquè s’hagi desequilibrat conjunturalment, com és el cas de Dinamarca a Hamlet o de Tebas a Èdip rei, sinó intrínsecament, a causa de la seva condició repressiva. El 1989, Sontag va publicar una continuació del seu assaig arran de l’eclosió de la sida com a nova malaltia mestra, les metàfores de la qual absorbien i potenciaven les de la pesta. Deixant de banda les interpretacions providencialistes de la malaltia a conseqüència d’activitats pecaminoses, fins i tot les visions seculars en feien un ús metafòric, adscrivint-la a categories de persones de moral laxa (al·ludides amb l’eufemisme de ‘grups de risc’) i alhora com un perill general per a tota la població. És a dir, com la conseqüència de la irresponsabilitat individual i alhora com una amenaça per a la resta.

Sontag creia que la sida servia per a projectar la paranoia política del Primer Món. Originat a l’Àfrica, el virus era un invasor prototípic del Tercer Món i podia representar qualsevol amenaça mitològica. Reprenia doncs el paper del còlera asiàtic en la imaginació europea del segle XIX. Una característica gairebé universal de les pandèmies és l’origen forà. La grip anomenada espanyola, que va infectar una tercera part de la població mundial, no s’originà a Espanya, però amb la guerra hispanoamericana encara fresca a la memòria, als Estats Units l’opinió sobre la civilització i la higiene espanyoles se superposava a la imatge de l’enemic recent. De la sífilis els anglesos en deien ‘verola francesa’, mentre que a França l’anomenaven morbus germanicus i a Florència el ‘mal de Nàpols’. Manzoni, a Els promesos, explica que els soldats alemanys havien introduït la pesta al Milanesat i Dostoievski, a Crim i càstig, fa que Raskòlnikov somniï una nova epidèmia que arribaria a Europa des del fons de l’Àsia. Sens dubte, es tractaria del còlera asiàtic, una epidèmia que al segle XIX s’expandí pel món en successives onades i que Thomas Mann, a La mort a Venècia, convertí en el rerefons de la decadència en una ciutat alhora ‘exòtica i estranya, on tanmateix es pogués arribar ràpidament’, és a dir, una mena de ciutat asiàtica al cor de la cultura europea. I així com a la novel·la de Mann el còlera esdevé una metàfora de la decadència del continent, als anys vuitanta la sida fou considerada per alguns membres de l’establishment conservador americà com una prova del declivi geostratègic dels Estats Units. Esclatant durant l’escalada armamentística que acabà amb la fallida de l’imperi soviètic, la sida fou vista pels sectors més tradicionals com la prova definitiva de la pèrdua dels valors morals necessaris per a combatre el comunisme i defensar l’hegemonia americana.

Amb l’ensulsiada de la Unió Soviètica i el control de l’epidèmia, si més no al Primer Món, la sida va perdre el caràcter de malaltia mestra i la idea del declivi americà va estancar-se un temps. Provisionalment, els Estats Units esdevingueren l’única superpotència. La SARS de l’any 2003, amb vuit mil infectats i menys de vuit-cents morts a tot el món, no va esdevenir malaltia mestra ni tingué cap recorregut metafòric. Ben aviat, l’alarma fou eclipsada per la segona guerra del golf Pèrsic. Per contra, la Covid-19, declarant-se enmig de les més grans tensions entre els Estats Units i la Xina, ha estat fèrtil en significacions geopolítiques i, és clar, en aplicacions metafòriques. La Xina ja és un competidor dels Estats Units i l’origen xinès de l’epidèmia afegeix llenya metafòrica a la infecció real. D’una banda, els falcons al voltant de Trump, qui, cal remarcar-ho, no n’és un, recuperen la vella idea de l’amenaça asiàtica amb la tesi d’un atac biològic. D’una altra banda, no són pas pocs els qui, lliurats al catastrofisme i profetitzant un brave new world a la sortida de la crisi, veuen en el virus el catalitzador del declivi americà. Naturalment, en favor del gegant asiàtic. Paradoxalment, algunes d’aquestes prediccions són impregnades d’anticapitalisme, com si el règim industrial de l’imperi col·lectivista emergent fos més amable que no l’individualisme occidental. Un espectre recorre el món ensems que el virus: l’espectre de l’autoritarisme.

A l’estat espanyol, perseguit pels seus fantasmes particulars, l’epidèmia esdevé una metàfora en clau interna. En poc més d’un segle s’ha passat de ‘los males de la patria’ i ‘la abulia’ diagnosticada pels afeccionats a la psicologia col·lectiva a la militarització de la pandèmia per a combatre una epidèmia amb eslògans d’unitat i amb ‘l’estat d’alarma’, que no és sinó l’estat d’excepció amb un altre nom. Un mètode sense cap parangó a l’entorn europeu. Així es tracta un episodi biològic com una emergència política i un desafiament al poder constituït. Tot i que el pretext és protegir la població del contagi, la pandèmia s’aprofita per inculcar disciplina i extorquir obediència a l’estat. El virus esdevé una metàfora de tot allò que contravingui l’obediència normativa i per això és motiu d’alarma. I així com a escala planetària l’epidèmia fa servei ideològic en un context de confrontació econòmica, que és la continuació de la política per uns altres mitjans, a Espanya serveix per a combatre la confrontació democràtica que amenaça el règim i esquinça l’estat. Per aquest motiu era inevitable que es parlés del ‘virus independentista’ i es decretessin mesures d’urgència per a evitar-ne el contagi. D’una altra banda, no hi ha cap diferència entre aquest recurs primari a la virologia per a ‘desinfectar’ la societat –com demanava, amb referència a Catalunya, ‘país malalt’, el ministre d’Afers Estrangers de l’estat i ara de la Unió Europea– i la comparació dels jueus amb insectes i bestioles per posar-los més enllà de qualsevol fraternitat d’espècie i en el camí de l’extinció.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.