Costica Bradatan: “Ens hem de fer amics de la mort”

  • Entrevista al filòsof romanès afincat als Estats Units, que ha escrit 'Morir por las ideas' (Anagrama)

VilaWeb
Costica Bradatan, en una imatge d'arxiu (Foto: Robert Danieluk)
Andreu Barnils
28.02.2023 - 21:40
Actualització: 01.03.2023 - 19:53

Costica Bradatan és un filòsof romanès establert de fa dècades als Estats Units, on fa de professor a la Texas Tech University. Un dels seus darrers llibres és Dying for ideas: The dangerous lives of the philosophers (“Morir per les idees: les vides perilloses dels filòsofs”) que ara Anagrama ha publicat en castellà (Morir por las ideas).VilaWeb ha entrevistat el senyor Bradatan per videoconferència. I, de Texas estant, ens ha parlat dels filòsofs que es van morir per les seves idees i que ell recull al llibre, però també ens fa un elogi de la filosofia entesa com a actitud, i no com a conjunt de normes. Bradatan defensa una aproximació a la mort que no sigui només aquest apartar-se’n que impera a Occident de fa dècades.

Al vostre llibre parleu de la mort de filòsofs. La mort de Sòcrates és sabuda, i espectacular.
—L’home beu voluntàriament un got de verí, cicuta, davant del tribunal, mentre els fa un discurs. Aquesta és la seva performance. I és molt important que algú la vegi. La història és plena de morts que no veu ningú, no transmet ningú, no explica ningú. En el seu cas, Plató hi era per explicar-la. I va transmetre-ho al públic d’una manera precisa, gairebé televisada. Ho veus tot.

La mort de Sòcrates (470 aC – 399 aC) què ens diu?
—La història de la mort de Sòcrates és la història de la filosofia occidental. Diu molt que el primer gran filòsof europeu sigui el primer que hagi de morir per les seves idees. Va ser condemnat a mort per un jurat, per les coses que deia, i les que professava. Hi havia molta pressió, indignació i ressentiment contra Sòcrates. Tenia amics poderosos i influents, i li van oferir mitjans, diners i cases per a fugir. Doncs va decidir de refusar-ho. I obeir les lleis per les quals havia estat condemnat. Ell creia que les lleis eren injustes, però va voler posar l’èmfasi a obeir-les, així i tot. Són lleis injustes, sí. Són males lleis, sí. Però són lleis. I la manera de mostrar distanciament amb les lleis no és desobeint-les, sinó pressionant-les. Un punt interessant que ressorgirà en la història occidental, amb la desobediència civil.

Hipàtia (350-415). I la seva brutal, cruel, manera de morir. Qui era, i com mor Hipàtia?
—Una de les poques dones filosofes. Dona molt brillant. Hi ha un film espanyol, Àgora, molt bo, que la retrata. No era cristiana, sinó pagana, a la ciutat d’Alexandria, on el cristianisme començava a imposar-se, i on qui manava era Ciril, el cardenal. A ella la toleraven, com toleraven altres minories (jueus, etc.), fins que la van matar de gran, quan tenia cinquanta o seixanta anys. Ella era una senyora devota, que deia el que pensava sobre el poder de la majoria cristiana. Les dones, especialment les que no tenien ni marit ni família, sovint les etiquetaven de bruixes. I eren especialment fràgils. I com has dit, la van matar de manera brutal. La van apedregar, desmembrar i cremar. I ben estranyament, la van portar a una església. Tot portat a terme per una massa d’homes emprenyats, i suposaria que excitats sexualment. Devia ser una mort amb erotisme. No la podien violar, per cristians, però la van matar de manera molt dura. Molt. Ella també tenia amics poderosos (era propera al governador romà i al cardenal romà). I també va rebutjar l’ajuda. Podríem dir que, com Jesús, va buscar la mort, però no ho sabem del tot.

Thomas More (1478-1535). Ben interessant que el matin, quan l’home és un conservador total. More es nega a signar un paper que diu que el rei d’Anglaterra té la darrera paraula en termes religiosos.
—El maten pel context. En aquell context, mories per ser conservador. Ell es va mantenir dins l’Església catòlica, quan el reialme anglès havia abraçat el protestantisme. L’establishment era reformista, innovador, i ell era un filòsof conservador. I això va portar al conflicte, quan ell havia estat un dels consellers del rei i la cort. Història complexa, que ens fa admirar-lo encara més. Per a ell hauria estat fàcil de negociar i trobar un pacte, com havia fet tantes vegades a la vida. Però en aquest cas no ho va voler. I mentre era tancat, esperant la mort, va escriure.

Jan Patočka (1907-1977). Filòsof txec. A diferència dels altres tres, aquest sembla més apàtic. Menys actiu en la seva actitud.
—Tens raó que no encaixa del tot amb el model dels altres. D’entrada, no el maten ben bé. Mor després d’haver sofert uns interrogatoris durs, d’onze hores, molt per a un home de setanta anys que patia del cor. Patočka era una figura apolítica, home retirat, en un marge, pensionista. No havia escrit obertament contra el règim, però, així i tot, no podia publicar per la censura. I per això donava classes, lliçons particulars. I tot i que les lliçons no eren polítiques del tot, quan parlava de Sòcrates i el seu conflicte amb Atenes, o la missió dels pensadors i la lluita que s’establia, era obvi per a l’audiència, inclosa la policia secreta infiltrada, llegir entre línies. I hauria estat fàcil per a ell posicionar-se en contra obertament. Però va preferir no fer-ho. I això, precisament, va ser el que buscaven els activistes de la Carta del 77, Václav Havel i altres: els apolítics, els no polititzats. I li van demanar d’unir-s’hi. Com a referent moral. No va dir que no, perquè això hauria invalidat totes les lliçons que havia donat sobre Sòcrates, tota la seva imatge pública.

I aquesta és la tesi del vostre llibre: un filòsof no és algú que escriu. És algú que actua. No és algú que té una teoria. És algú que té una actitud.
—Sí. I no tothom estarà d’acord amb mi. És el meu punt de vista. I de gent que valoro. La filosofia és una qüestió de pràctica. No és un conjunt d’idees que guardes en un llibre. Per què ho voldries, això? Ja tens la física, la química. Allò que distingeix la filosofia és el poder de transformar la vida de la gent, de modular-ne el pensament, de canviar-los. La filosofia és més que una idea. És una idea que un cop agafa cos, i es practica, pot marcar la diferència. En aquesta tradició, els filòsofs que van morir per les seves idees troben el seu lloc natural.

Si us demano per què decideixen de morir-se per les seves idees, què em respondreu?
—Que no ho decideixen ells. Hi ha exemples de filòsofs que també prenen decisions difícils, i no els maten. A Sòcrates el podien haver perdonat, el rei podia haver perdonat Moore, etc. La decisió fonamental no és morir-se, sinó mantenir-se lleial a les seves idees i al seu pensament. Sabent que això podia portar-los a la mort. La decisió de ser lleial amb tu mateix i el teu pensament no arriba amb l’enfrontament amb l’estat, el rei, o el poder. Arriba quan t’adones que la filosofia és una cosa que es practica. Aleshores es moren.

Les seves morts, per tal de tenir sentit, dieu que necessiten tres coses.
—L’actuació (performance), el relat i l’audiència. Si no hi ha públic, moriràs per res. Necessites morir amb testimonis davant que vegin la teva performance. Com Plató, que va veure la mort de Sòcrates. I finalment necessites gent que llegeixi el testimoni, el relat. I que de mica en mica passi de boca a orella i arribi a mite.

Arribeu a dir que és la seva mort allò que els converteix en pares fundadors, tot i no tenir obra escrita (com en el cas de Sòcrates) o molt poc llegida (com Moore). Però com que la filosofia és el que fas i ells es mantenen fidels a la seva idea, marquen camí.
—Exactament. La mort transcendeix. La mort té aquest poder enorme en la ment de la gent. Una societat primer persegueix algú, el mata, i després el converteix en una víctima. Però aleshores la mort persegueix i obsessiona la comunitat, i la comunitat els converteix en mites per amagar la violència permesa. I la comunitat els acaba adorant.

Hi ha més morts en el vostre llibre. Una, de brutal, citada en un sol paràgraf. Som a la Irlanda pre-cristiana. I què hi passava?
—Tenim rumors, algunes històries que l’expliquen. Aquesta mort era una manera d’avergonyir algú que et devia diners i no els tornava. Aleshores anaves davant la seva porta, feies vaga de fam, i et mories a la seva porta. Tenies el poder d’avergonyir-lo. I mostraves que res no et podia aturar. El teu poder era fer servir la teva pròpia mort com a instrument per a avergonyir.

—”Quina gran habitació on morir!”.
—Ah! Això és Simone Weil (1909-1943). Ara he acabat un llibre i ella n’és l’heroïna. Elogi del fracàs, es diu el llibre. Weil era una pensadora francesa molt interessant que va viure durant l’ocupació nazi. Es va morir de gana. Avui en diríem anorèctica, que tenia molts problemes amb l’alimentació. En un punt determinat, la van portar a l’hospital. I van veure que tenia tuberculosi. Els metges eren optimistes, però havia de seguir un règim, i menjar de manera adient. I va dir que no. Els meus compatriotes francesos passen gana per la guerra i vull ser com ells. I així és com es va morir. Es va deixar morir de gana.

—Landsberg (1901-1944) i la mort dels altres.
—Va acabar essent professor a la Universitat de Barcelona (1934-1945). L’home que ens ensenya que hem d’experimentar la mort de manera personal. I això només es pot fer mitjançant l’altre. Així aprenem. Ell era un fenomenòleg estricte. I per ells, l’experiència és bàsica, fonamental. Aprenem a través de l’experiència. Però amb la mort és impossible. No la podem experimentar i després parlar-ne. I per això ell diu que ho fem mitjançant la mort dels altres. Així és com aprenem a morir-nos.

He vist nens ben petits parlar de la mort dels familiars sense cap problema. Obertament. A partir dels cinc anys o sis, comencen a tenir més problemes. Se’ls fa més dolorosa la mort dels altres.
—Sí. I es faran grans i ja no en parlaran més. I tindran por. Hem de donar la benvinguda a la mort en la nostra vida quotidiana.

I això com es fa?
—Ho explico en el capítol de Montaigne. Una manera és fer-la familiar. Ens hem de fer amics de la mort. Acostumar-nos-hi. No pots pensar-hi. L’has de viure. Anys enrere, quan algú es moria, els nens eren benvinguts a formar part de la cerimònia d’adeu-siau. Cerimònia que es feia a casa. Ara els apartem. I la gent es mor fora, als hospitals, desapareixen. Durant els cinquanta a Anglaterra hi havia un sociòleg que parlava de la pornografia de la mort. I la mort va començar a ser una cosa de la qual avergonyir-se. I ens en vam apartar.

Per què heu triat aquest tema? Per què us agrada la filosofia? Per què us agrada la mort? 
—M’agrada la filosofia, i probablement vull familiaritzar-me amb la mort. Necessito aprendre a morir. A saber estar preparat. Això és crucial.

Dieu que aquesta és la definició de filosofia. Aprendre a morir.
—La filosofia és aprendre a morir. No és l’única definició, però és de les importants. Amb Sòcrates, amb Sèneca, vam aprendre que filosofar és aprendre a saber morir. Els cito.

I com ho aprenem? Veient els altres morir? O com?
—En part, sí. També pots interioritzar el procés. Pots tancar els ulls, i imaginar que et mors, que ja no hi ets. Penses en un món sense tu, penses en com deu ser no ser-hi més, què en quedarà de tu quan no hi siguis, com et recordaran, com pots comportar-te millor abans no passi. Abans ja no hi siguis.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any