No penso parlar amb les meves coneixences de la CUP de les raons que els han portat a prendre la decisió pressupostària que ja sabem. Ni de quants han votat a favor ni quants en contra. Això ja ens va distreure força a la tardor i les repeticions de la jugada embafen si no aporten res de nou. Quan les vegi, no els preguntaré si s’han tornat tot(e)s postmodern(e)s, quan ja s’hi veu el llautó de la cosa i la postmodernitat ha fet la feina que havia de fer i no en té cap més. Si resulta que són relativistes fora mida: que un acord pugui alhora mutar (quina imatge sensacional!) per part només dels uns i continuar sent un acord, té un entrellat d’envergadura. Una amiga que en sap molt, poc a veure amb els cupaires, sostindria, si li’n parlés, que això és una paròdia en el sentit més contemporani. Manté amb tenacitat i rigor que la paròdia no s’ha de confondre amb l’esperpent, sinó que l’hem de considerar una actitud crítica amb la tradició, una pedagogia fins i tot. Com que l’argument, aplicat al cas, també té un enrevessament considerable, tampoc no parlaré amb ella de la versió cupaire de l’això no és un acord que es trenca sinó que muta. Els cupaires no es presenten al 26-J, creuen ell(e)s…

No penso parlar amb les coneixences d’En Comú Podem d’un altre entrellat, el referèndum i com l’enfocaran al parlament espanyol. Diu el tal baròmetre electoral de què tothom (permeteu-me la ironia) parla, escriu i xerra, que hi tindran una presència més que forta. La cosa del referèndum des de la perspectiva dels comuns va començar com una aposta de mil dimonis en les eleccions prèvies a aquestes, i si no convencia almenys tenia la gràcia de posar sobre la taula de nou la possibilitat. Justa la fusta. Tu t’ho has buscat. Hi ha moltes trames de pel·lícules que segueixen el patró: dius una cosa difícil d’assegurar per tirar endavant una situació insostenible i resulta que així guanyes una escomesa que t’obliga a afrontar-la. A diferència dels cupaires, els comuns han hagut d’acarar una victòria no prevista en ajuntaments importants. No val la pena ara parlar de com es farà, això del referèndum: es veurà.

No penso parlar amb les coneixences del PSC de com encaren aquesta prova del nou que la història els fa, any sí i any també. No diré pas que no s’ho hagin hagut de veure a venir, prou pena tenen, no penso pas furgar en la ferida.

No penso parlar de res amb les coneixences de Junts pel Sí, que tenen prou pena igualment. Sí, són dos partits i uns quants independents i no es presenten plegats al torneig, no ho oblido pas. Els seus maldecaps em superen. No hi tinc res a dir. Com a molt estaré atenta al president Puigdemont, que en aquesta hora brava sembla decidit a jugar a Jocs de trons, que no pot ser que siguin patrimoni exclusiu dels líders de Podem i a més no sé quina temporada la sèrie es va rodar a Girona i això compta molt. Però no ho asseguro, que pensi gaire en el ‘presi’, abans de votar. L’amic Partal el segueix de prop, és cosa d’ell…

No penso parlar amb ningú del procés. No penso mirar ni escoltar cap debat a la tele ni menys encara les tertúlies. No penso dir res més de tot això en les dues cites més que tenim, amigues, amics, abans del 26-J.

Penso anar a votar, i prou.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb