Corruptes i corruptors, a l’infern de dos en dos

Hi ha aquell gag del Polònia. El van emetre l’altre dia però ja podríem dir que és intemporal. Amb la carota d’un personatge o de l’altre, intemporal. Quatre minuts de gag per a explicar aquest femer de puters i concessions d’obres públiques i pernils embolicats amb cel·lofana i grapes untades de marisc i maletins i espies de pacotilla i, sobretot, d’acceptació estructural de la cosa. Perquè aquesta és la qüestió, més enllà dels detalls sòrdids: que és una manera de funcionar. (I obro parèntesi llarg per recloure aquí dins els detalls sòrdids, que sempre tenen el mateix aire, el mateix tuf que sembla impossible que no sigui caricatura i que ja va quedar explicat en imatges publicades fa una pila d’anys, tants com trenta-un i que ningú no digui que no n’estava avisat perquè en aquelles fotografies quedava tot condensat i definit: la cara tota sufocada i la rialleta bavallosa i aquella mena d’escarabat inflable, o foca, el que fos, pobra bèstia, i els calçotets de Roldán quan era director dels guardiacivils i abans de fugir a l’Orient i de ser detingut a Laos per obra d’aquell altre personatge de caricatura, Paesa. Em sap greu haver de recordar l’anguniosa visió, però trobo que és compendi i descripció de tant que no me n’he pogut estar.)

En fi, que deia que hi ha aquell gag del programa de sàtira televisiva: una sala amb Pedro Sánchez i la seva colla i ell dient que us he convocat perquè això que passa és molt greu, estan arribant massa lluny, escoltes, filtracions, joc brut… l’objectiu és fer-me caure com sigui, fins al punt d’acusar la meva parella i el meu germà per fer-me mal a mi… I hi ha una interrupció, i entra Feijóo i la seva colla, amb Ayuso al capdavant, i diu, Para, para, para, que aquest és el set de l’esquetx del PP. Ah. I Ayuso, Sí, i aquesta frase és meva, mira [li mostra el guió]: l’objectiu és fer-me caure com sigui… Oh, quina confusió més poca-solta [els uns]. Res, que li pot passar a tothom [els altres]. I els del PP s’instal·len i canvien el logo del decorat i reprenen el gag. Idèntiques frases fins que Feijóó engega els àudios que demostraran que les clavegueres de l’estat existeixen, i els posa, però és la veu de Villarejo parlant amb Cospedal sobre l’anomenada operació Catalunya. Òndia, doncs el gag era d’ells. I tornen els del PSOE: No passa res, no passa res, ja continuem nosaltres. Però als àudios ara hi ha Leire Díez, i de nou compareix el PP, i quan Feijóo diu que s’ha de ser molt cínic per acusar el teu rival de fer servir les clavegueres de l’estat quan ets tu mateix qui les fa servir, nova interrupció: Sánchez reclama la frase per a ell. I així, ad infinitum.

Quan penses que ja ho has vist tot en aquesta vida (i qui diu vist, diu sentit), per allò dels anys que es van acumulant, i el posat de gat vell que el temps atorga (si més no, el posat), patam: una nova volta a la sínia i si no volies sopa, tres plats. Confesso que, malgrat això que he escrit abans i que queda il·lustrat, aix, en el patètic caravermell en calçotets, el nou episodi m’ha tornat a sorprendre. Per la constatació de la repetició, de la repetició, de la repetició amb idèntic segell atrotinat: l’ús de la contractació pública per a desviar diners, sigui per a l’enriquiment personal, sigui per al finançament del partit; la falta de control, de cap alarma que salti enlloc; els empresaris corruptors (vet aquí la teoria i la pràctica del capitalisme d’amiguets); els personatges que semblen, tots, sortits de la paròdia, d’un Mortadel·lo i Filemó de molt molt baixa estofa (l’espia de la gorra, el segurata ximple, les fatxenderies enregistrades entre rot i rot…).

He començat parlant d’un vídeo, de l’anàlisi sintètica de la realitat que de vegades ens proporciona l’humor, i acabaré transcrivint-ne un altre. Aquest és d’elaboració més senzilla. No hi calen guionistes ni actors ni disfresses. És el simple acarament de dues compareixences de dos presidents de governs espanyols després de sortir a la llum pública les pràctiques corruptes de destacadíssims membres dels seus partits (destacadíssims pels càrrecs destacats que ocupaven, no pas per cap brillantor personal ni professional ni res). Parlen Pedro Sánchez, PSOE, el 2025, i M. Rajoy, PP, el 2013 i només es distingeixen quan esmenten directament el seu partit. Les conclusions, que les tregui cadascú:

—El partit ha pres les decisions.
—Nosaltres hem pres una decisió.
—Una nova auditoria externa diu clarament que els comptes del Partit Socialista Obrer Espanyol són clars, reals i fidedignes.
—Han dit clarament que els comptes del partit s’han ajustat a la legalitat.
—I que no s’ha produït cap mena d’irregularitat.
—Que és el partit amb els nivells de transparència més elevats.
—El Partit Popular sempre ha reaccionat amb transparència.
—Assumir la responsabilitat no pot ser acceptar la idea absurda que en matèria de corrupció tots som iguals.
—Mai no acceptaré que es generalitzin conductes, simplement perquè és la més gran de les injustícies.
—Algunes veritats i moltes mentides.
—No és veritat. Tret d’alguna cosa.
—Podem cometre errors, patir traïcions.
—Podem cometre errors, i els cometem.
—Que evidentment no som perfectes. Ningú no ho és.
—Els polítics, encara que alguns no s’ho creguin, també som éssers humans.
—Està essent difícil.
—És un moment difícil. El superarem.