Suor, optimisme i autoestima: el Correllengua Agermanat arriba triomfant a Barcelona

“Quan corres per la llengua, aguantes més estona i a més ritme”, explica Maria Nadal, una jove estudiant mallorquina de vint-i-dos anys que forma part de l’organització del Correllengua Agermanat. S’encarrega de conduir una de les furgonetes que acompanyen la flama pel ramal est, que ahir va fer nit a Girona, i avui ha baixat per Santa Coloma de Farners (Selva), Sant Celoni (Vallès Oriental) i Granollers (Vallès Oriental), on un equip de VilaWeb s’ha afegit a la comitiva.

Tot i que té experiència en el Correllengua illenc del 2024, organitzat pels Joves de Mallorca per la Llengua, reconeix que el Correllengua Agermanat és un desafiament majúscul. “Estic acostumada a distàncies molt més curtes”, diu. Fa més de quatre hores que condueix, però l’empenta i la il·lusió la mantenen ben desperta i activa. La d’avui és la tercera etapa de les disset d’aquesta cursa popular que vol reivindicar el català com a llengua nacional que supera les fronteres administratives. Va començar diumenge a Prada de Conflent i culminarà el 5 de maig a l’Alguer, després d’haver passat per més de cinc-cents municipis.

L’aturada de Granollers és una de les principals del dia. Entitats del municipi han organitzat un reguitzell d’activitats per afegir-se a la cursa: mostra de danses populars, jocs de lleure, actuacions del seguici popular i una xocolatada. Tot plegat, per celebrar una causa que fins i tot ha estat capaç d’unir les conegudes colles dels Blancs i els Blaus de la ciutat. A més, en aquest tram de la jornada també hi participen el president del parlament, Josep Rull, i la vice-presidenta Raquel Sans. Tots dos han deixat de banda l’encotillament parlamentari i institucional habitual i han suat la cansalada sota un sol de justícia. “En aquests moments de baixa autoestima col·lectiva, d’agressions constants a la llengua, val la pena fer un pas endavant i fer-ho amb els termes del Correllengua: una idea de nació àmplia i un to optimista, ambiciós, integrador i no excloent”, diu Rull.

Malgrat el sol de justícia i un clima gairebé estival, els participants no s’arronsen i afronten els relleus amb ganes i empenta. Tant, que a vegades aquest optimisme passa factura i pocs metres ja hi ha esbufecs. “La iniciativa és una bona aposta per la defensa activa de la llengua i una mostra d’orgull d’una llengua que ens uneix al territori i als Països Catalans”, diu, mentre sua, la Mònica, de vint-i-nou anys, que ha corregut dos trams per l’interior de la capital del Vallès Oriental. Tot i la dificultat per a parlar després de l’esforç, el missatge és clar. Precisament, aquest orgull és el nexe d’unió entre tots els participants. “Iniciatives com aquesta són molt necessàries perquè demostren que el català no retrocedeix si hi ha gent que s’organitza. Tenim el deure moral de preservar la llengua i així ho farem”, afegeix Júlia Bofill, una altra granollerina, de vint-i-un anys, que ha col·laborat en la iniciativa.

Així que la flama abandona Granollers, la comitiva es reorganitza. El comboi l’obre un cotxe policíac, seguit d’un de l’organització. A continuació vénen els participants, que en els trams interurbans es desplacen amb bicicleta. Tanquen el grup dues furgonetes. Després d’un parell de rampes exigents, el grup entra a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), on una cadena d’infants dels clubs esportius del municipi fan relleus per portar la flama, mentre els més entremaliats juguen a veure si són capaços d’atrapar la furgoneta del davant.

Barcelona no falla

Després d’una trentena de quilòmetres, la flama arriba a Barcelona, on entra per Nou Barris. A Sant Andreu del Palomar, els afeccionats de l’equip de futbol del barri, encara amb l’eufòria de la celebració de l’ascens, reben els corredors amb bengales i càntics. En aquest punt, el nombre de participants es multiplica i ocupa gairebé tota la rambla de l’Onze de Setembre. A les voreres, s’hi barreja gent que celebra el pas dels corredors amb la que observa amb sorpresa la munió de participants que avancen amb banderes estelades i feministes..

🔴 #ENDIRECTE | Afeccionats de @uesantandreu porten la flama del @Correllengua_ pels carrers de Barcelona.

🔶 Tota la informació, ací ⬇️https://t.co/RcXacGvKs7 pic.twitter.com/NQ6InOphSg

— VilaWeb (@VilaWeb) April 21, 2026

Quan la flama arriba a l’avinguda Meridiana, desenes de persones més s’afegeixen a la comitiva. Entre els corredors hi ha Aina Ejiner, una jove sueca de vint-i-dos anys, de mare catalana, que és a Barcelona estudiant. “Hi participo perquè vull fer alguna cosa per la llengua i la cultura catalanes, que són les meves arrels. M’encanta veure l’empenta de la gent que lluita per alguna cosa”, diu en català amb accent suec després de passar corrent a la vora de la basílica de la Sagrada Família. També hi ha Miquel Vila, un noi de vint-i-un anys que corre embolcallat amb banderes: “L’estelada, la bandera basca perquè la meva mare és basca i vaig córrer la Korrika, la palestina per denunciar el genocidi a Gaza i, finalment, una d’Occitània, perquè no hem d’oblidar que l’occità també és oficial a Catalunya i l’hem de defensar.”

La flama baixa pel carrer de Pau Claris mentre es pon el sol i passa pel costat d’una pancarta penjada entre dos fanals: “A l’Aragó també s’hi parla català.” És la reivindicació dels integrants del grup O Corrinche, que defensa tant l’aragonès com el català de la Franja. “Vivim a Barcelona i ens hem acostat a defensar la llengua i també a reivindicar l’aragonès, que és encara en una situació pitjor”, explica el president de l’entitat, Santi Moreno.

Al tram final, la flama i els centenars de persones que la segueixen entren pels carrers estrets del Born i desperten les mirades sorpreses dels turistes que mengen paella i beuen sangria a les terrasses dels bars. Formen un riu d’esperança en una zona on el català està cada vegada més arraconat. Entre càntics d’independència, arriben a la plaça Comercial, just davant el Born Centre Cultural. És una localització doblement simbòlica: pels fets del 1714 i perquè representa una de les zones més desnaturalitzades i abocades al turisme de la ciutat. Avui, però, també esdevé símbol d’una esperança: el català és ben viu i el jovent continua disposat a organitzar-se per defensar-lo.