Corre una brama…

El sistema judicial ha colonitzat l’estat amb un poder sobredimensionat i transgressor fins i tot del seu àmbit

Joan Ramon Resina
09.10.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si res es desprèn molt clarament de la intervenció del fiscal José Joaquín Pérez de Gregorio durant el judici de dimecres proppassat a la mesa del parlament és que la judicatura espanyola viu enclaustrada, tancada en ella mateixa, gairebé catatònica com a poder autoconstituït. Referint-se a la petició catalana de desjudicialitzar la política, que creu que el govern de l’estat podria atendre, el fiscal es pronuncià amb un “no passarà”, tot exhortant el tribunal a mantenir el rumb i continuar dictant sentències polítiques.

Seguint la màxima que qui calla consent, el tribunal no el corregí i per tant consentí. No sols no el corregí, sinó que es mantingué impertorbable davant l’advertiment de Josep Costa, reiterat insistentment i brillantment argumentat, que la immunitat parlamentària és inviolable. Costa demanà a ses senyories en quin país democràtic, tret de Turquia, que va modificar la constitució per permetre-ho, s’ha jutjat mai la mesa d’un parlament per les opinions i mocions de caràcter parlamentari. Divisió de poders, els recordà, vol dir que no hi ha relació jeràrquica entre els poders de l’estat, que cap poder no està supeditat a un altre i per tant la noció de desobediència esgrimida pel tribunal constitucional per jutjar la mesa és un judici de part. L’argument hauria de ressonar especialment entre els jutges, car la seva cúpula s’ha mostrat molt sensible a qualsevol ingerència del legislatiu, fins i tot en l’intent de desencallar uns tribunals que fa anys que dicten resolucions amb el mandat caducat. La ironia de la protesta rau en el fet que són precisament els togats que judicialitzen la política els qui s’exclamen per la politització de la justícia.

No hi fa res que Costa els recordés que fins i tot la composició del tribunal que jutja la mesa és contrària a dret, que aquest sol detall hauria de ser causa de nul·litat del procés i que en qualsevol cas no passarà l’escrutini del Tribunal d’Estrasburg. Ses senyories feren el sord, car formats en l’hermetisme de la justícia espanyola conceben la subordinació de la legislació nacional a l’europea com una hipòtesi abstracta i a la pràctica com una ficció. Per ses senyories Europa és un territori designat vagament amb els mots HIC SUNT IURA, igual com als mapes medievals l’Àfrica apareixia demarcada amb els mots HIC SUNT LEONES.

Aquest hermetisme davant l’escrutini extern converteix la branca judicial no ja en un poder impermeable al control polític, sinó en un poder irresponsable i d’aquest fet en un poder absolut. En fa una part inorgànica de la cosa pública, en el sentit que no existeix per a la societat sinó que pretén que la societat existeixi per a ella. A ses senyories tant els fa si la societat hi confia o en desconfia. La qüestió de la legitimitat del poder judicial, que actualment preocupa el Tribunal Suprem dels Estats Units, no els angoixa, car si d’ells depèn abans es desfarà la democràcia que no cediran el poder que s’han arrogat. Per això les referències de Costa a les condicions de possibilitat de la democràcia no feren cap efecte visible en ses senyories, que l’escoltaren com qui sent ploure fins que els llegí la declaració del parlament, el text que obrí un esvoranc irreparable en el narcisisme espanyol.

Als sistemes tancats s’aplica la segona llei de la termodinàmica, d’acord amb la qual dintre un sistema aïllat l’entropia augmenta constantment. Si el sistema es deixa actuar sense que res n’alteri la dinàmica, el desordre anirà augmentant. Encara més, qualsevol intent de crear-hi ordre acabarà reduint la quantitat d’energia ordenada disponible. Ara, la legitimitat d’un sistema de justícia rau en la pretensió d’establir ordre (llei i ordre és l’expressió redundant d’aquesta legitimitat) i en canvi el sistema judicial espanyol presenta un panorama com més va més caòtic.

Puix que aquest sistema judicial no es va reformar per adaptar-lo al sistema democràtic que Espanya acceptà per ingressar en la comunitat europea, els seus vectors mantenen i de fet intensifiquen l’entropia del franquisme declinant. Fa temps que la judicatura trastorna l’òrgan vital de la ficció política legitimadora de la continuïtat. La constitució del 78 fingí de refundar l’estat sobre la base de la democràcia, però l’efecte dinàmic d’aquella faula consistí a comunicar l’entropia del sistema anterior a la constitució. Avui el pacte “consensuat” que pretenia reordenar l’estat per salvar una convivència malmesa per la guerra civil i la dictadura desemboca en una cacofonia violenta que ja permet d’entrellucar el desordre final. L’intent d’equilibri de poders que pretenia ser l’estat de les autonomies fou sabotejat ben aviat amb el cop d’estat del 1981 i rematat pel PSOE durant els anys de la prepotència.

Malgrat replegar-se en ell mateix, el sistema judicial ha colonitzat l’estat amb un poder sobredimensionat i transgressor fins i tot del seu àmbit. Per això el desordre que s’hi origina amb actuacions tan descontrolades com les euroordres de Llarena, les declaracions polítiques de jutges i fiscals o el continuat judici-espectacle contra l’independentisme es comunica a tot l’estat pel sistema de vasos comunicants que es deriva de la invasió d’un poder per un altre. La contaminació del sistema polític pel judicial ja es pogué observar durant el judici del Tribunal Suprem als polítics catalans quan el president d’aquella sala, Manuel Marchena, tolerà que lletrats del partit feixista s’asseguessin al costat dels fiscals d’ofici en representació d’una “acusació particular” (dir-ne “popular” és un sarcasme) que, més que impertinent, resulta paradoxal en un judici per un suposat crim d’estat.

Com sol passar en els sistemes entròpics, on els intents de restablir l’ordre acaben generant més desordre que no hi havia, les febles temptatives del govern espanyol per a reformar el poder judicial –ja sigui proposant de derogar una anòmala llei de sedició d’origen franquista, ja sigui canviant el sistema de nomenament dels jutges al Tribunal Constitucional– generen més conflicte i acceleren la degeneració dels organismes estatals. De Catalunya estant, el reformisme dels governs de CiU es podia entendre com una estratègia de beneficis decreixents. Amb l’actual perspectiva no és difícil d’advertir que l’esforç per a estabilitzar l’estat n’accelerà l’entropia. L’estat, pel seu cantó i de manera complementària, l’accentuà amb la dèria de reabsorbir competències autonòmiques i tornar al miratge de l’ordre franquista. El 155, “l’opció nuclear” que molts voldrien permanent, en fou l’assaig.

D’ençà de l’aplicació insòlita i aventurada d’aquell article, que l’autonomia no gaudeix ni tornarà mai a gaudir de l’energia institucional que havia permès a Pujol d’exercir una certa força negociadora a Madrid. Davant el nou estat de coses, la reacció general de l’independentisme ha consistit a fer-se ressò del desordre de l’estat reduplicant-lo i augmentant-lo en ell mateix. Així, el retour a l’ordre d’ERC i d’una part de Junts ha convertit l’exhibició d’energia independentista del Primer d’Octubre en un guirigall impossible de reconduir. Ara mateix, l’intent de Pere Aragonés d’estabilitzar el seu govern expulsant-ne el vice-president ha precipitat la descomposició de la majoria independentista. Els qui s’aferren al govern autonòmic creient-lo indispensable per a reorganitzar l’independentisme no s’adonen que dintre el sistema espanyol la confusió no sols no pot recompondre’s, sinó que creixerà, com ho prova l’amenaça del fiscal Pérez de Gregorio de continuar atiant la guerra judicial en lloc de demanar que les togues tornin a les casernes d’hivern.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes