Índia
Cremacions en massa a Bengaluru arran de la xifra elevada de morts per covid-19 | Fotografia: Abhishek Chinnappa/Getty Images

Aquestes darreres setmanes, el món ha vist horroritzat com esclatava el coronavirus a l’Índia. Amb hospitals on ja no tenen llits buits, ni oxigen ni medicaments, el nombre diari oficial de morts ha estat de mitjana d’uns tres mil. Molts diuen que aquest nombre podria ser un subestimació; els crematoris i cementiris s’han trobat desbordats, sense espai.

La majoria de la població de l’Índia és de religió hindú, que es decanta per la incineració com a sistema d’eliminar el cos. Però la població musulmana, que s’acosta al 15%, es decanta per l’enterrament.

Treballadors funeraris caven per a preparar l’enterrament d’un mort per covid-19 a Guwahati, Assam (fotografia: David Talukdar, NurPhoto).

En general, la tradició indica que el cos ha de ser incinerat o enterrat tan aviat com sigui possible, abans de vint-i-quatre hores els hindús, els jaines i els musulmans i abans de tres dies els sikhs. Aquesta necessitat d’eliminació ràpida també ha contribuït a la crisi actual.

Centenars de famílies volen que els cossos dels seus éssers estimats siguin atesos de seguida, però no hi ha prou gent que es pugui encarregar dels funerals i els rituals de comiat. Això ha menat al punt que la gent paga suborns per aconseguir espai o un forn per a la cremació. També hi ha baralles físiques i intimidacions.

Com a estudiosa interessada en les maneres que tenen les societats asiàtiques d’explicar històries sobre el més enllà i de preparar els difunts per a aquest fi, us puc assegurar que la crisi del coronavirus és un cataclisme cultural sense precedents que ha obligat la cultura índia a desafiar la manera com tracta els seus morts.

Terres de cremació i domini colonial

Molts occidentals pensen que la incineració es fa dins una estructura tancada i mecanitzada, però la majoria dels crematoris indis –shmashana en hindi– són espais a l’aire lliure amb dotzenes de plataformes de ciment on es pot cremar un cos sobre una pira de fusta.

Els hindús i els sikhs llencen les cendres en un riu. Per tant, moltes shmashana es construeixen a la riba d’un riu per facilitar-hi l’accés. Però moltes famílies benestants sovint viatgen a una ciutat sagrada a la vora del riu Ganges, com ara Hardwar o Benarés, per als rituals finals. Els jaines, que tradicionalment han tingut en compte l’impacte de la humanitat en el medi, enterren les cendres, com una manera de retornar el cos a la Terra i de no contaminar els rius.

Els treballadors que dirigeixen les shmashana sovint pertanyen a l’ètnia dom i han fet aquesta feina des de fa generacions. Són de castes inferiors i, tard o d’hora, acaben contaminats a còpia de tenir contacte íntim amb cossos morts.

L’acte de cremació ha suscitat controvèrsia en el curs del temps. Al segle XIX, els funcionaris colonials britànics van considerar que aquesta pràctica era bàrbara i antihigiènica. Però no van poder-la prohibir, per l’arrelament en la societat.

Tanmateix, els indis que vivien al Regne Unit, Sud-àfrica i Trinitat sovint havien de lluitar pel dret d’incinerar els morts d’acord amb els rituals religiosos, a causa de la creença errònia –i sovint racista– que la cremació era primitiva, estranya i contaminant.

Rituals i una llarga història

Els primers escrits sobre rituals funeraris indis es poden trobar al Rig Veda, una escriptura religiosa hindú composta oralment fa milers d’anys, potser el 2000 aC. Dins el Rig Veda, un himne, tradicionalment recitat per un sacerdot o un mascle adult, insta Agni, el déu vèdic del foc, a “portar aquest home al món dels que han fet bones accions“.

Des de la perspectiva dels rituals hindús, jaines i sikhs, l’acte de cremació es veu com un sacrifici, un trencament final dels llaços entre el cos i l’esperit, que esdevé lliure de reencarnar-se. El cos és tradicionalment banyat, ungit i embolcallat amb cura en un drap blanc a casa, i després dut cerimonialment, en processó, per la comunitat local fins als terrenys de cremació.

Si els hindús i els sikhs sovint decoren el cos amb flors, els jaines eviten les flors naturals, preocupats de destruir sense voler la vida dels insectes que pot haver-hi, amagats, dins els pètals. En totes les confessions, un sacerdot o un membre de la família recita pregàries. Tradicionalment, és el fill gran del difunt qui encén la pira funerària. Les dones no hi van, al lloc de la cremació.

Familiars d’un mort per covid-19 fan un ritual de comiat en un crematori (fotografia: Sajjad Hussain/AFP).

Després de la cerimònia, els membres del dol tornen a casa per banyar-se i eliminar l’energia negativa que, segons ells, envolta els terrenys de cremació. Les comunitats tenen una gran varietat de rituals postmortem, com ara recitacions bíbliques i àpats simbòlics, i en algunes comunitats hindús els fills o homes de la família es rapen el cap en senyal de dol. Durant aquest període de dol, que dura entre deu dies i tretze, la família fa recitacions bíbliques i oracions en honor del seu ésser estimat.

Els temps canviants de la covid-19

L’onada de morts per la pandèmia de la covid-19 ha transformat aquests rituals religiosos tan llargs. Es construeixen crematoris manualment als aparcaments dels hospitals i als parcs de les ciutats. Les dones joves són les úniques disponibles per a encendre la pira funerària, cosa que abans no era permesa. Les famílies en quarantena es troben obligades a fer servir WhatsApp o programes de vídeo per identificar visualment el cos i recitar ritus funeraris digitals.

Els reportatges dels mitjans expliquen que, en alguns casos, s’ha demanat als treballadors dels crematoris que llegeixin les oracions reservades tradicionalment als sacerdots bramans o a membres d’una casta superior. Als cementiris musulmans hi comença a mancar espai i alguns aparcaments es fan servir per a enterrar-hi cossos.

L’obra dels difunts

Si bé alguns altres rituals importants, com ara el matrimoni i el bateig, poden canviar d’aparença de resultes de canvis culturals, de la força de les xarxes socials o per raons econòmiques, els rituals funeraris canvien lentament.

L’historiador Thomas Laqueur ho ha definit com “l’obra dels morts“: la manera que tenen els cossos dels difunts de participar en la realitat social i política dels vius.

A la pandèmia de coronavirus de l’Índia, els morts anuncien la crisi de salut que el país creia haver superat. El 18 d’abril de 2021, el primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, va intervenir en concentracions polítiques multitudinàries i el seu govern va permetre que el festival multitudinari de pelegrinatge hindú de Kumbh Mela continués, seguint les prediccions propícies dels astròlegs. Les autoritats no van començar a actuar fins que no foren incapaces d’ignorar les morts. Tanmateix, fins i tot aleshores, el govern indi semblava més preocupat d’eliminar les crítiques que rebia a les xarxes socials.

L’Índia és un dels països productors de vaccins més grans del món i, així i tot, no va poder fabricar ni tan sols comprar els que necessitava per a protegir la població.

Els difunts tenen històries importants per a explicar sobre la negligència, la mala gestió o fins i tot la nostra interdependència planetària, si ens interessa d’escoltar-los.

 

Natasha Mikles és professora de filosofia a la Universitat de l’Estat de Texas. Aquest article fou publicar originalment a The Conversation.

The Conversation

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.