Avui fa quaranta-sis anys d’un dels discursos més bonics i emotius que ha fet mai cap català. Si ahir recordàvem el ‘Ja sóc aquí!’ de Tarradellas, avui toca reivindicar aquell ‘I am a Catalan’ de Pau Casals a la seu de les Nacions Unides. L’actual i renovada onada de catalanofòbia, que de manera absolutament irresponsable i al crit de ‘a por ellos’ avança des de ponent, no podrà tombar mai els valors que amb tanta fermesa i dignitat defensava Casals: pau, justícia, llibertat, catalanitat.

Pau Casals va ser un gran home de pau, a l’altura de Mahatma Gandhi i de Martin Luther King, salvant totes les distàncies necessàries. Essent un dels músics més reconeguts al món, es negava a actuar en països on no es respectessin els drets democràtics. Per aquest mateix motiu, tot veient la immobilitat dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial envers el règim feixista de Franco, va decidir de deixar de tocar públicament en senyal de protesta i recloure’s al seu refugi de Prada de Conflent.

Aquesta determinació radical a favor de la pau i la no-violència ha arribat fins als nostres dies i és un dels elements característics i més sorprenents, per als qui ens miren des de fora, del moviment sobiranista actual. Hi ha algunes peces que enllacen Pau Casals i els qui van entomar els cops de porra el darrer 1 d’octubre, com Xirinacs, la Crida a la Solidaritat i les manifestacions contra la guerra de l’Irac. Però també és cert que el camí hauria pogut ser un altre, igualment nostrat: el dels almogàvers, la tradició anarquista i els maquis, per posar-ne només tres exemples.

Les manifestacions independentistes i multitudinàries de les darreres diades han marcat el camí: zero incidents, ni un vidre trencat, un miracle. La comparació amb els insults, amenaces, cremada de banderes i agressions que apareixen sens falta a les manifestacions espanyolistes és flagrant. Aquestes darreres setmanes, la capacitat dels catalans de no respondre a les provocacions, detectar infiltrats i canalitzar la immensa ràbia arran de fets com la detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ha estat exemplar. Visc a prop de la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana i en puc donar fe en primera persona.

S’havia dit moltes vegades que en el conflicte entre Catalunya i Espanya, el primer que utilitzés la violència perdria la partida. Segurament serà veritat. Les imatges de la brutalitat policíaca el dia del referèndum, justificades i fins i tot aplaudides pel govern espanyol, els perseguiran durant molt de temps i han fet obrir els ulls al món sencer. El ministre Dastis ha fet de Trump i ha tingut la barra de dir que moltes són falses. Però el món veu molt clarament que les imatges són reals i comença a demanar-se si no és la democràcia espanyola que és falsa.